Són les dotze tocades del matí del diumenge 29 de gener i continuam a la plaça de Cort, de Palma. Malgrat que no fa sol, l'ombra de l'olivera arrecera la conversa que mantenim amb Angie amb relació a Rafel, el seu espòs absent contra la seva voluntat —i sense cap necessitat— ingressat al mòdul tretze del centre penitenciari Castelló II. Tots tenim plorera, però no ploram. No hi ha humitat, però el trespol està banyat. Ella tremola; li cau un guant a terra, el recupera amb dignitat; fa cara d'esgotada. El guant ha ressonat brogidor. El tro sona metàl·lic alhora que dibuixa un passadís nocturn on la porta d’una cel·la és tancada amb un cop sec. En Rafel no dorm. No dec ser l'únic a qui li ve aquesta imatge al cap. A prop de nosaltres, un altre Rafel, Amengual Henry, es tapa les orelles amb les mans: l'implant coclear que li possibilita l'audició perduda a conseqüència d'un accident laboral funciona perfectament. I això és estrany, atès els motius al·legats per no admetre aquesta diversitat funcional i estimar la seva incapacitat total per fer de policia, en contraposició amb altres companys. Ell diu que la porta tancada de Sant Ferran la varen empènyer moltes mans, i reivindica a tort i a dret poder reincorporar-se al Cos. L'argument de fons és la conculcació de la tutela judicial efectiva, discriminació per motius de discapacitat i vulneració del dret a adaptar el lloc de treball per discapacitat sobrevinguda. De moment la justícia ha dit que és innocent en el conegut «fracàs total de l'Administració de Justícia», imagina que envoltat per tot el seu rebombori, va perdre la possibilitat judicial de tornar a ser policia. Ara recuperar la feina, assegura, només depèn de voluntat política que, de moment no existeix.
Salud Antoni Morey, un dels comissaris depurats i a un altre Rafel. Feia temps que no veia el segon i em va alegrar: és una altra víctima de la injustícia. N'hi havia més, però no acabaríem, i, tanmateix, els seus noms han ressonat tants de dies a l'Audiència Provincial que no cal repetir-los. Per resumir la presència, destacaria la tristor de la seva desorientada i agraïda mirada. Això sí, amb el cap ben alt.
D'una banda, tenim els declarats innocents després de presons i humiliacions vàries, i que tampoc no cal repetir. De l'altra, els empresonats perquè sí, i que ni tan sols han estat processats per alguna de les privacions de llibertat; per anomenar-ne alguns: Jaime, Jerónimo i José Antonio. En Toni G., que degué passar devers un any de presó preventiva —i aquí no ha passat res—, no el vaig veure. Dones i homes policies jubilats i altres en actiu donam suport a les nostres víctimes, demanam la llibertat d'en Rafel i reclamam la dimissió de José Hila i d'Angélica Pastor. Guillem Navarro i Antonia Fornari ens fan costat.
Un poc més enfora, en Biel M. parla amb un home —per a mi, que de vegades escriu— i li dona les gràcies perquè el conhorta llegir algun dels seus escrits. La potencial sanació de la paraula, vaig pensar. De fet, em va animar a intentar emular el desconegut i aquí em teniu. S'ha de veure com es repeteixen els noms. Una altra abraçada amb en Biel Torres Pericàs, «antic factòtum del mal», arrodoní un matí de suport a persones que ho necessiten. A la fi puc partir de la plaça de Cort decidit a concentrar-me amb el company pres, Rafel Puigròs Rosselló.
