Fa uns dies vaig llegir un article al New York Times (L'escassetat d'ous està impulsant la demanda de gallines criades a casa - The New York Times (nytimes.com)) que em va cridar l'atenció.
Per la sort d'haver nascut a una casa de poble amb corral, sempre hem tengut galliner i un temps criàvem conills i coloms, també. Qui som nats a les dècades dels cinquanta i seixanta del segle passat, som ben coneixedors que a gairebé cada casa amb una miqueta de corral tenien un galliner, encara de molts en queden restes. Els grans canvis produïts de llavors ençà ha fet que aquesta activitat hagi desaparegut molt. Val a dir que els dematins encara escolt molts de galls cantar a diferents cases del poble, probablement de gent d'aquí, vull dir no d'anglesos, alemanys o altres nacionalitats que de manera tan intensa i extensa ens han colonitzat els darrers anys amb noves cases.
Segons l'article del NYT, la raó que ha fet que la gent s'adscrigui a cooperatives agrícoles de producció d'ous o directament adquireixi gallines i construeixi un galliner, ha estat l'encariment dels ous. Allà, potser més que aquí, l'ou és un producte bàsic, de primer ús i necessitat. A més l'exigència del consumidor de triar productes ecològics i de qualitat, a més de les condicions cada vegada més favorables als animals pel que fa a les instal·lacions i mètodes de cria, ha fet que aquest sigui un producte que ja no es produeix amb la quantitat, i mala qualitat, com es podia fer un temps i s'hagi encarit molt.
Una de les notes que tenc apuntades a l'agenda d'avui fa referència a que he d'anar a comprar un sac de mesclat d'aviram. No són molts els magatzems que directament ofereixen un pinso ecològic, encara que es pot trobar a la meva comarca del Raiguer. Personalment compr una mescla que no té la distinció de producte ecològic.
El meu galliner està davall un vell garrover on dormen les gallines, a l'antic porquer que en fa partió hi posen els ous, durant l'hivern o en temps de pluja faig aportacions de palla o herba fresca, així com gairebé la totalitat de matèria orgànica que generam com a residu a casa, per tant la generació de matèria orgànica per el procés de recollida domiciliària o del punt verd, a ca nostra és zero.
Degut a diversos atacs de moixos contra els pollets o de marts directament contra polls i gallines, que varen deixar en diverses ocasions el galliner en risc de desaparèixer o jo d'abandonar, vaig comprar una incubadora on alternam els dos sistemes, protecció de la lloca a l'hora de covar i posar la incubadora a vegades ajustat al mateix període de temps, vint i dos dies, que a la lloca, a qui deixam els pollets acabats de néixer perquè les cuidi a l'hora que ho fa amb els seus. El galliner ens aporta ous tot l'any. Quan els animals fan la muda o fa molt de fred, en ponen manco, però fora d'aquests períodes cinc o set gallines poden posar molts ous per consumir i regalar.
A nosaltres ens agrada tenir galls al galliner. Val a dir que si els polls neixen entre març i maig, els galls són adults poc abans de Nadal i per devers el mes de maig, quan la gent sol obrir les finestres per les primeres calors, les llevam d'enmig. No és que mai hàgim tengut cap queixa ni molt menys denúncia per mor del cant del gall, però tenim aquesta consideració present i així ho feim. Val a dir que, com he dit abans, arreu se'n senten de galls i clar, els nostres responen i tenen bona veu.
Els galliners aporten carn de primera qualitat i això implica haver-los de matar. Un galliner no és un zoològic. Conec gent que té gallines, normalment sense gall, que les posa i les lleva totes d'una vegada. Cerca qualcú cada un o dos anys que les vulgui i les hi lleven d'enmig i en posa de noves, ja adultes. És gent que no les pot matar per motius d'aprensió o sensibilitat personal.
Nosaltres als galls i gallines les estimam molt des de que neixen i procuram de totes totes que visquin en excel·lents condicions i felices, galls i gallines, però a l'hora cal realitzar la tasca de convertir-les amb aquella sopa, bullit, escaldums, aguiat, carn torrada... tan bona i nutritiva. Cadascú tendrà un mètode, nosaltres feim la sang i procuram que la part més ingrata sigui ràpida. Jo tenc tres fills, el menut, preadolescent entén perfectament tot el procés i coneix i estima els animals que ha vist néixer, els altres dos, ja ben adults els seria impossible tenir un galliner si han de matar els animals. Això sí, sempre demanen si tenim ous i, sobretot per Nadal, gaudeixen molt de la taula.
En tot cas, valgui aquest article per a reivindicar el fet positiu i també relacionat amb el decreixement necessari en els temps que vivim, que és el de tenir i mantenir un galliner. Una activitat que hauria de gaudir del suport i estimul administratiu, no només per posar un tallafoc a la intromissió en forma de mobbing de nous veïns arribats a qui molesta el cant del gall o l'escaqueig de les gallines i no dubten a denunciar-ho administrativament, sinó d'estimular la creació de petits galliners als corrals de les cases de poble o estudiar com fer-ho de manera col·lectiva o individual en barriades de pisos de grans ciutats. Hi hauríem de trobar lloc, per pensar-hi, i fer-ho.
