algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 17°
23°

Curiositats i misteris de les carreteres de Puigpunyent

Si demanam a qualsevol, que no sigui establimenter, quina és la carretera de Puigpunyent, el més probable és que ens contesti que la carretera de Puigpunyent és la carretera de Puigpunyent de sempre, que passa per Can Valero i subaix de les famoses pedreres que tornen a amenaçar de rebentar.

Doncs sí, però no. La carretera ho és evidentment, però no ha estat sempre així. En el sentit més literal, camí construït per a carros, millor si va de poble a poble, i si pot ser que la diligència hi pugui circular sense perill de trabucar, ja parlam de la carretera d’Establiments, que és la mateixa d’Esporles fins que se’n separa a sa Punta. Ho diuen els mapes de fa cent anys, els establimenters, la làpida de darrera la creu de sa Punta (que pot estar tapada de jardineria mallorquina) i davall Son Vent hi ha el punt quilomètric 7, d’aquells antics que, precisament, es veuen de cara a la carretera i es poden llegir a la velocitat de carro.

La carretera actual per les pedreres ja és un traçat per a automòbils, idò més modern i és conseqüència de la parcel·lació de Son Anglada, que és certament molt antiga, però a la part central mai no va tenir èxit. Ben segur que per ací sempre hi haurà hagut el que en deim una drecera, que lògicament no podia travessar els sementers, la recta de Son Anglada evidencia una solució tardana.

L’arribada a Puigpunyent és un cas semblant, inicialment no era la carretera d’ara, sinó el brancal que uns dos quilòmetres abans d’arribar-hi tira cap al nord passant per Son Puig, ja que el nucli principal era a la part alta, Son Bru, i el camí de sempre continuava cap a Estellencs, que fins entrat el XIX era part del mateix terme municipal.

Però encara hi ha un tercer camí, en realitat el primer, l’antic camí reial, el del coll de Son Marill, que justament és a 284 m d’altura, o sigui que hi ha una bona suada de pujar i davallar, on fins i tot els muls carregats devien bramar amb ganes. Tot indica que la diligència mai no va anar per aquí. Actualment sí que és un camí de carro, i per cert amb trams encara ben empedrats. De fet algun tram d’aquests no té ni ginyes marcades, cosa que certificaria una obra molt tardana.

Al coll hi ha l’hostal, que seria també molt antic. Un mapa de mitjan segle XIX sembla que digui “Hostal arruinado”, mentre altres mapes importants no diuen res, i altres dades de per d’ací són poc clares.

S’esdevé que en segles anteriors els camins primitius de la Serra no eren de carro sinó de bístia, també dits de ferradura o de tres peus (0,9 metres?). Aquells anys la gent realment no viatjava, sinó que només anava d’un lloc a l’altre per necessitat primària. Puigpunyent era un cul de sac amb pocs habitants, d’aquests els d’Estellencs ja eren en un racó apartat de la resta del món, els de Superna rodolant ja peguen a Esporles, i els de Galilea ves a saber. Amb aquest panorama, a peu si tenien pressa, o amb mul si havien de traginar embalums o la producció de les possessions a Ciutat, el coll de Son Marill era una bona opció, però en començar l’era industrial i el carro es fa indispensable, per Establiments torna a ser més segur.

Un altre tema, o drama, és la construcció d’una carretera per la muntanya. En el cas de Sóller ja es va dilatar i complicar una cosa grossa, i això que ja feren un esforç inusitat per mor de la visita d’Isabel II, fins i tot es va inventar la font de la Reina per a ella. Això devia esser el cas d’una “carretera nacional” que anava a càrrec de l’Estat, que crea un cos d’Obres Públiques ben dotat. Ben al contrari s’esdevé quan atorguen la categoria de camí veïnal, potser de segona, en aquest cas són els municipis que ho han d’arreglar. En el cas de Puigpunyent amb el coll, com també passa amb Calvià i el camí pel coll de sa Creu, no se’n surten perquè no tenen mitjans humans ni tècnics ni pressupost. Els camins de ferradura eren bons d’arreglar perquè bé o malament un mul arriba a passar per tot, però un carro ja requereix una obra complexa i ben feta. En els dos casos esmentats quedaren trams amb un rost d’un 20% quan en teoria no podien superar el 7%. Fins i tot de Calvià, abans de tenir enllestida la carretera d’Andratx per la costa, també anaven a Palma per Establiments.

Abans de la construcció dels ponts calia travessar sa Riera pels guals, set vegades, essent perillós quan duia aigua (més d’un hi va quedar). La carretera era pràcticament el mateix curs de sa Riera, amb trams força complicats i altres ben abruptes, com el tram entre Son Marill i Son Gual on fins i tot el del mapa del cardenal Despuig hi va perdre els papers.

Ja ho deia Vargas Ponce (1787): «El tránsito desde la misma capital hasta los montes de Galatzó presenta al infeliz pasajero la muerte a cada paso».

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.