Tots els llibres que he llegit han anat sempre a favor meu. Els que m’han anat en contra o els que m’han avorrit o deixat indiferent, no els he acabat de llegir. És una mica com els amics. Qui no em va a favor, deixa de ser-ho aviat. Basta oblidar-me d’ell. Un llibre o un amic que va en contra meva en qüestions essencials de la vida, com el dret a la llibertat i a la pròpia vida, o el dret a decidir, deixa d’existir. L’esborro de la meva vida. No he vingut al món a amargar-me la vida ni a perdre el temps. Només en tinc una, i vull que sigui agradable i profitosa. Igual que tots vosaltres amb la vostra i amb vosaltres mateixos. Oi que m’enteneu?

No és egoisme. Simplement, és generositat i sentit comú. No podem estar bé amb els altres si no estem bé amb nosaltres mateixos. És obvi que la cosa és així. Mira-m’ho només en el sentit literari. Si literàriament no traiem profit personal en forma de benestar privat i social, de la nostra lectura habitual, no anem per bon camí. Si a mi un llibre no m’omplís de fortuna, de confort i d’eufòria el deixaria arraconat per sempre o el llançaria per la finestra del cinquè pis. Benauradament aquest cas no es dona quasi bé mai en el meu cas. El mateix passa amb els meus amics. És cert que a l’hora d’escollir uns i altres, en primer lloc m’informo del seu tarannà, de la seva qualitat i del seu estil. Tot plegat m’ajuda a seleccionar lectures i amistats. Si sospito que no aniran a favor meu, els rebutjo silenciosament i continuo la tria. És per això que crec molt favorable una actitud receptora. Una fe en ells. Aquesta actitud i aquesta fe ajuden a fer bones eleccions. És per aquest motiu que sempre confio en la meva intuïció per confiar en tot allò que m’envolta, tant materialment com espiritualment. De la mateixa manera que confio amb les persones que m’aconsellen en qüestions naturals i d’art. Un estat de confiança prudent és molt important per fer que la vida, el món i la societat juguin a favor nostre. Porto vuitanta anys, a través de veritats i mentides vertaderes, comprovant aquesta realitat experimental.

Ho he notat i escrit moltes vegades: la fe genera un bon estat físic i una gran pau d’esperit. Amb això vull dir que la fe, el compromís i la confiança en un mateix i en els altres juguen a favor meu. Els llibres proporcionen tots aquests elementals bàsics per a la vida moderna i els han proporcionat sempre en la vida en general. Se suposa que venim al món a viure bé. Així ens ho diuen el llibre dels Evangelis, el dels assajos de Montaigne i els de l’humor més intel·ligent, de Lewis Carroll, d’Erasme de Rotterdam, de Francesc Pujols i de tants altres. Em repeteixo. Ho sé, Però no deixaré mai de repetir-me en aspectes tan i tan transcendentals. Cal gravar-los per sempre en el nostre interior. També ens ho aconsellen els millors llibres de pensament i filosofia.

També tinc dues cadires molt còmodes a casa que van sempre a favor meu. Una per llegir i una altra per escriure. No és un caprici. És una forma de treballar. De jugar. Preferentment m’assec a la cadira de llegir. Gairebé el noranta per cent de temps que dedico a la meva tasca lúdica i creativa, me’l passo llegint, i l’altre deu per cent m’estic assegut a la taula de l’ordinador tractant d’escriure, corregir i polir. Perquè les meves lectures van sempre acompanyades d’una presa de notes permanent. Això ho vaig aprendre del meu mestre i amic Miquel Ramis Alonso, el solitari de Sineu. I he de confessar que és una de les millors coses que he après a la vida. Prendre notes. A continuació, i de tant en tant, canvio de cadira i passo a la d’escriure. Passo les notes manuscrites a l’ordinador, les reviso, les repenso i les deso al meu gust. És com si jo fos l’empresari d’una fàbrica de fer novel·les, obres de teatre, narrativa infantil, poesia i aforismes. L’empresari soc jo, però jo també soc l’únic obrer. Al final, abans de donar la peça per acabada, empresari i obrer es consulten un a l’altre fins que es posen d’acord i donen el treball per enllestit. L’obra d’art, l’objecte prodigiós sortit de les seves mans i del seu enginy.

Generositat, sentit comú, esperit lúdic. I estimació. Estimar és l’acció més decisiva a l’hora de que tot vagi a favor meu. Estimar i estimar-nos. Estimar tothom, qui sigui i com sigui. Aquesta és la tàctica millor perquè el món vagi sempre a favor nostre. I tenim la sort de poder-ho fer en qualsevol moment, perquè en tot moment l’amor està a la nostra mà i al nostre servei. A qui estima, tot en aquest món li va bé. Centenars i milers de llibres ens ensenyen com assolir aquesta meravella existencial. No es diu mai, però els artistes creatius, que son els veritables fabricants de somnis reals, ens han ensenyat, sovint de manera inconscient, quina és la vida veritable. Jo l’he trobada en els autors de ficció. D’una ficció que sempre, sempre, sempre està inspirada per la realitat humana. Els humans som els amos del món. I ho dic sense gens de supèrbia, sense ni mica de vanitat, encara que sé que la vanitat ho infecta tot. Cal canviar la supèrbia i la vanitat per l’humor, per la distància que té el creador amb la seva obra, per la humilitat que proporciona comprovar que l’essència de la realitat està en el seu interior, en la medul·la de l’os, en la fibra invisible de l’esperit.

Parlo sempre d’humor amb tanta naturalitat com de música ho feia Mozart, com en la actualitat ho fa Messi de futbol o Djokovich de tennis. L’humor ho simplifica tot, ho pot tot, ho assoleix tot. L’humor sí que juga sempre a favor nostre. Fa dècades que estic convençut, amb aquesta convicció que dona la fe i la ciència, que em cal acceptar tot allò que la naturalesa ha fet i fa per mi: la capacitat de crear, de crear-me, de relacionar-me amb la vida i amb els altres sacrificant-me a mi mateix amb generositat i comprensió. Estimant-me. Massa vegades se’ns ha prohibit elogiar-nos a nosaltres mateixos. Massa. Tornant a citar Ramis Alonso, he de dir que ell pensava encertadament que alegrar-nos de les nostres riqueses espirituals, elogiar-nos per les nostres bones obres, és agrair al cel tot el que fa per nosaltres. L’agraïment no ha estat mai presumpció ni arrogància, és acotar al cap i celebrar el que som.

Confiar, alegrar, estimar. Llegir, llegir, llegir. I escriure alguna cosa: un conte, un aforisme, una paraula. No cal fer res més. Només agrair que ho entenem així i que volem portar-ho a la pràctica