algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

Llengua, identitat, autogovern

La Festa de l’Estendard del 31 de desembre, Diada de Mallorca, i la multitud d’actes que se’n deriven arreu de l’illa, sempre resulta una bona ocasió per a debatre i reflexionar sobre el futur de la nostra terra, de la llengua catalana i de la identitat de les mallorquines i mallorquins. En aquest context, idò, el passat dia 27 de desembre vaig tenir l’oportunitat de participar en un debat sobre aquestes qüestions a Manacor, convidat per Plataforma per la Llengua i amb companys d’alt nivell i de diferents àmbits, com són Rosa Calafat, Gabriel Ensenyat i Maria Ramon. Així que voldria aprofitar aquest espai per compartir algunes idees que vaig apuntar per a aquella taula rodona.

Llengua i identitat són dos conceptes inevitablement interrelacionats, però que per la seva naturalesa han de ser tractades de forma diferent. Així, la llengua és una cosa tangible, un sistema de signes orals, que se poden reflectir de forma escrita i que serveix per a la comunicació. En general les llengües tenen un territori d’on són natives que sol coincidir amb un sistema cultural, amb una identitat –excepte algun cas en que per les circumstàncies històriques han perdut la seva territorialitat, com l’ídix. Aleshores, la llengua pròpia de Mallorca, no cal dir-ho –o sí–, és el català i es troba en clara reculada. I si parlam del seu ús social, del seu futur, crec que ens hem de cenyir molt a allò que en diuen els experts, els sociolingüistes. A tall d’exemple, a la taula rodona, Rosa Calafat ho va dir molt clar: una persona, generalment, no aprèn una llengua si no en té la necessitat.

Relacionat amb aquesta idea, personalment i de manera molt resumida, crec que, si bé l’actitud individual dels parlants és important, el futur de la llengua depèn molt de les institucions. I en una situació de canvi demogràfic en què la llengua catalana hauria de ser la llengua d’integració dels nouvinguts –la principal eina, de fet– les institucions no fan prou. I en tenim una mostra ben clara amb la renúncia del requisit de català en la sanitat. I no fan prou tampoc en l’eix vertebrador principal que ha de garantir el futur, que és l’educació. La llengua recula als centres educatius. I, si bé la voluntat política dels governants per canviar això hauria de ser major, també crec que dins la situació política actual, allò que es pot fer és limitat, ja que formam part d’un estat, l’espanyol, que no té cap voluntat d’esdevenir plurilingüe en igualtat de condicions. Cal més autogovern per salvar la llengua, per a crear les condicions i que les persones nouvingudes necessitin aprendre el català.

Pel que fa a la qüestió de la identitat, tot i que és clar que se’n poder fer aproximacions teòriques des de la sociologia o des de les ciències polítiques, és una cosa molt més complexa, on hi juga un paper la percepció individual de cadascú, encara que lligat a una comunitat. En el meu cas, per exemple, me faig meva la percepció d’en Josep Maria Llompart: per jo, ser pollencí és la meva identitat més immediata, però ser pollencí és la meva manera de ser mallorquí i, alhora, de ser català.

Però són temps d’identitats complexes i multinivell a causa del secular procés uniformador de l’Estat espanyol i de la temible globalització del món occidental-capitalista. Així, diuen les enquestes que a Mallorca hi ha més gent que se sent més mallorquina que espanyola, però això no vol dir que no se senti espanyola. No debades, en Pere Salas ja ha explicat com al s. XIX va culminar el procés d’assimiliació d’aquesta terra mallorquina a l’Estat. Ara bé, també hi ha gent que no se sent espanyola, cal no oblidar-ho.

Però tenim més exemples d’aquesta complexitat identitària: podem dir que hi ha una mallorquinitat primigènia, la preturística, culturalment i lingüística catalana. Però la realitat és que a causa del canvi demogràfic, de les onades migratòries, avui en dia hi ha gent que se sent mallorquina i no xerra català (aquí sempre pos el mateix exemple, el d’una persona del Port de Pollença, del Moll, castellanoparlant, que entén el català i que diu: “A mi me diuen sovint que no som mallorquí, però jo vaig néixer aquí i no he sortit mai d’aquesta illa. Idò si no som mallorquí, què punyetes som?” Aquesta persona realment se sent mallorquina, i qui som jo per negar-li-ho, malgrat la seva mallorquinitat sigui diferent a la meva?). A més a més, hi ha sectors de població en els quals no ha arrelat gens un sentiment de “balearitat” i d’altres ens els que sí (en general coincidint amb la identificació amb l’Estat espanyol).

Sens dubte, cal intentar atreure tota aquest batibull identitari cap a la llengua i cultura catalanes, perquè són les pròpies de Mallorca i perquè estan supeditades a un estat homogeneïtzador que les vol veure desaparèixer, però també per millorar la cohesió social. Ara, la forma de fer-ho és molt complicada, però jo crec que ha d’anar en el sentit de millorar la vida de les persones que viuen en aquesta terra, en tots els aspectes: justícia social, igualtat de gènere, defensa del territori, redistribució de la riquesa, cultura popular... sense deixar de banda, és clar, la defensa activa de la llengua. I, una vegada més, la forma de fer-ho rau en l’autogovern.

L’autogovern és la clau de volta de tot plegat, aquesta fou la conclusió principal que vaig poder treure de la taula rodona, tal vegada massa òbvia. Ara bé, la forma que ha de prendre aquest autogovern és un altre debat, encara que no dic res nou si consider que dins l’Estat espanyol poc marge de maniobra tenim. I sense voler dir que ja està tot dit, sí que és cert que tal vegada debatem molt sobre llengua i identitat quan el que cal és actuar. I si no actuen les institucions, perquè no hi ha una majoria parlamentària que estigui disposta a fer-ho, convé fer-ho des del carrer. Tal vegada ara que ve Sant Antoni i Sant Sebastià sigui una bona oportunitat per fer atractiva la cultura pròpia.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per comme il faut, fa 14 dies
Benvinguts a qui s´hi vulguin integrar, però els que no ja s´ho faran. Són ells els que haurien de fer els passos per a sentir-se de la terra.
Que no vulguin ni intentin canviar-nos tal com som, de llengua ni tradicions. Som a casa nostra i ells s´han d´adaptar, com és normal a tot arreu.
Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente