"Un senyor, que probablement supera els 80 anys, fa cua en un caixer automàtic; em col·loco darrere d'ell, i quan accedeix, treu un sobre que pressuposo conté diners.

L'observo a una distància prudencial i m'adono que és incapaç de dur a terme l'operació. Toca diverses vegades la pantalla, i dedueixo que no aconsegueix allò que pretén. Es torna cap a la cua, que ja s'havia incrementat.

Em mira, jo estava just darrere, i amb un sol gest entenc que em demana ajuda. Immediatament, li l'ofereixo i el senyor assenteix amb un... tímid 'si us plau'. L'ajudo de mil amors a realitzar la seva gestió, però indicant-li on ha d'anar tocant amb els dits. No vull tocar ni un bitllet dels seus, per respecte, i perquè no vull que es puguin crear confusions amb els diners. Ell vol fer un ingrés, jo només li indico com ho ha de fer.

El senyor, al seu ritme, aconsegueix introduir la quantitat a ingressar i acaba fent la gestió mentre jo li dic on ha de tocar per tancar-la. Acaba, ens retirem del caixer perquè passi la següent persona, i em dona les gràcies... Li dic que no es preocupi, que ha estat un plaer, i abans de marxar, introdueix la mà a la butxaca de la jaqueta, treu la cartera i m'ofereix un bitllet de deu euros.

No m'ho puc creure... Em sorprenc i li dic que de cap manera. El pobre home em diu que... li agradaria agrair-m'ho i que em prengués un esmorzar a la seva salut. Li dono les gràcies, però que en cap cas ho acceptaré. Guarda el bitllet i em repeteix l'agraïment, i jo a ell. Ens acomiadem i em queda un sentiment de pena per aquest senyor i per tots els grans (recordo que són els nostres pares i avis que han fet el país que tenim) que s'estan veient sols davant aquest monstre de la tecnologia que, cada cop més, ens està convertint en éssers sense ànima ni compassió.

Aquesta terrible imatge es dona en bancs, però també en l'assistència mèdica, a Hisenda, a la Seguretat Social, als Ajuntaments... Persones que han contribuït durant tota una vida per tal que hi hagi serveis als quals no hi poden accedir perquè tenen dificultats amb la tecnologia. No costa res atendre'ls i facilitar-los una mica la vida.

Amb tot el que ells van fer per nosaltres. Que trist, molt trist, que no es preocupin per aquestes persones que ho van donar tot perquè nosaltres hàgim avançat tant, tecnològicament, però ara, quan més ens necessiten, desapareixem.

No es pot menysprear d'aquesta manera els qui han estat tota la vida clients d'aquests bancs. És vergonyós el que estan fent. Ens sobra tecnologia i ens falta humanitat. El Govern ha de prendre mesures urgents: ens estan deshumanitzant".

Joaquin Moreno és l'autor d'aquest relat corprenedor que ha publicat al seu Facebook i m'he limitat a traduir, tot confiant que tengui més ressò, que és el que volem per defecte tots els que escrivim. Hauria estat més ortodox advertir a priori que era traducció, però m'ha semblat que així perdria bona part de la força impactant que té, i és precisament el motiu pel qual, en aquest cas excepcional 'compartim' i pel que fa a la denúncia social incontestable, perillava que quedés aigualida.

El relat és prou contundent i brodat, no cal afegir-hi res. Tot i això, ho complementarem assenyalant que, com ja adverteix l'autor, no és un problema exclusiu dels bancs, sense llevar-los cap "mèrit", doncs ben igual tampoc no és exclusivament un problema dels vells, tot i que és ben a la vista que se'n duen la pitjor part, afegit a la humiliació, que no té nom. D'entrada tots els que no es morin pel camí arribaran a vells, aleshores és un problema de tota la societat.

Els que entenen bé les factures de l'electricitat, o fins i tot de la maquineta, són pocs i no tenen per què coincidir amb els presumptes joves espavilats. Lògicament, la generació de la maquineta se'n desfà molt millor que la generació del carro, però que no se'n riguin perquè quan ells siguin vells també haurà tornat a canviar tot.

Bona part de l'esquizofrènia actual, més que en la moda d'humiliar els clients, que Déu n'hi do, és en els canvis constants, que en el cas de la banca quasi sempre són unilaterals a favor seu. Si un dia se t'acudeix aclarir la lletra petita d'un contracte del banc, el mes següent la canvien. Si no et funciona un aparell que vares comprar l'any passat i se t'acudeix de desxifrar el manual d'instruccions, ja fas tard, aquell trasto tenia obsolescència programada i el nou model té unes altres instruccions. La declaració d'Hisenda canvia cada any, la gimcana per a inscriure's en un curset de macramé o meditació virtual... no diguem ja per demanar una subvenció, t'hi perds.

Els vells, que no beneits, recordem-ho, en són els primers damnificats, però tampoc no he comprovat que els joves en surtin airosos, quan han intentat denunciar un abús d'una multinacional i s'han hagut de barallar amb un robot foraster. El que sí que es pot comprovar és que, la societat actual, és molt més conformista i submisa que la generació anterior, panxacontents amb allò que ens ofereix per defecte la maquineta i la resta...

Ara humilien els vells, però com que jo no soc vell...

Ja m'ho deia mon pare: De fariner mudaràs i de lladre no escaparàs.