algo de nubes
  • Màx: 11°
  • Mín:

Acusar els polítics del fet que plou malament

Sens dubte serien els grecs, ja que varen inventar la política, els qui també inventaren menysprear els polítics com si fossin una secta nociva. Vol dir que res de nou sota la capa del sol, però sí que hi ha un element que els darrers anys s'ha projectat amb força inusitada, que aquí posarem 'Twitter' com a exemple, però són totes les xarxes socials.

D'entre els innombrables avantatges que ens proporcionen n'hi ha d'altres que ens enlluernen per sobre totes les coses, per exemple poder sentir-nos escriptors per uns moments, per no dir els reis del mambo, en equiparar la nostra ocurrència a Twitter amb un programa televisiu en prime time. Fins aquí tot normal i, perquè no, benigne, tot i que no passi d'il·lusió. El problema és que d'allò més fàcil sempre se n'abusa, i estirant un poc més... i abusant un poc més: anonimat, dois, opinions embulloses, podent arribar a l'insult.

Anem per parts. Els polítics, però en relació amb les idees, i sobretot els partits polítics, s'han de rebatre, no en mancaria d'altra. Són uns actors de part, que actuen amb unes idees de part i, afortunadament, hi ha altres parts i altres visions i solucions per als problemes de la nostra societat, que són ben reals. Aleshores, simplificant-ho al màxim, si hom critica una idea associada a la dreta és que hom té, o donam per suposat que té, una solució des de la perspectiva esquerra. Fins aquí tot normal.

El que ja no és tan normal, sinó més aviat desconcertat, o directament sospitós, són les desqualificacions generals, freqüentment inconcretes, ambigües, difuses... no diguem ja si són embulloses amb ganes. En aquest cas la dicotomia esmentada, solució d'esquerra-contrasolució de dreta, no és dona. Nota aclaridora: el "centre" avui el deixam fora de quadre, que si no, no en sortirem.

Una sentència que ens sonarà a tots: "Tots els polítics són iguals". Doncs no, i estic ben convençut que aquesta frase amaga moltíssimes coses, perquè tothom sap que no és cert, però es repeteix, per què? Ho haurien de contestar els amics de la famosa frase, mentrestant, haurem de fer algunes hipòtesis: justificar que has votat a qui et fa oi, repartir els teus problemes, donar la culpa als altres del fet que tens un mort a l'armari?

Un altre nivell és quan als polítics se'ls fa culpables de tot, especialment del que no poden controlar, si no en són víctimes, ja que, per polítics, no han deixat de ser Homo sapiens. Per exemple el canvi climàtic, la inflació o la guerra de Putin i, atenció, també de coses que teòricament podrien arreglar amb una llei, però no ho ha fet cap govern en quaranta anys, alerta, deu ser més complicat del que sembla. Si és tan suposadament fàcil pot ser que qui té la solució, almenys teòricament, no el voten, és a dir: seríem nosaltres mateixos els que votam els que sabem que no ens solucionaran el que "ens preocupa tant i és tan fàcil d'arreglar", mentre els batles barruts que han permès més magarrufes han estat els més votats, basta intentar passejar per foravila. Idò per què votam els que votam?

Molts problemes que tenim els hem creat nosaltres mateixos: la brutor del carrer i dels torrents és dels ciutadans que la hi tiren, el problema dels plàstics indestructibles escampats arreu és dels ciutadans que els compren i pocs reciclen. Subvencionant la benzina subvencionam la destrucció del planeta. Idò moltes de les crítiques als polítics també les podríem fer al mirall. És més: res no ens impedeix de muntar un partit polític que es digui, per exemple "Remugadors de Twitter i del mirall" i així sabrem quants partidaris tenen les nostres idees, tot i que segurament serà molt més pràctic triar de l'oferta partidista establerta, que és d'allò més variat, infinitament més que a Anglaterra i els Estats Units.

Si en lloc d'un sector ideològic el que es critica, o pitjor menysprea, és tot el sistema, ja és un altre tema que s'acosta al feixisme. Sí que en aquest cas per fenomenologia diversa, presumpció d'innocència i tolerància infinita amb els indiots, hi pot haver gent que no sigui conscient de la gravetat de la seva inconsciència.

Al món conegut els sistemes de govern estatal són democràcia i dictadura. Si algú té la solució en un tercer sistema haurà de publicar un llibre i tenir l'èxit de Marx (Karl, ara sí). Amb les possibilitats del Twitter no crec que ningú organitzi una revolució, entre altres coses perquè remugar per internet tampoc no és equiparable, ni té res a veure, amb les manifestacions del segle passat. No podem defugir de la dicotomia: qui denigra la democràcia s'entén que és partidari de la dictadura, per a embulls entremitjos calen tantes explicacions que pocs se'n sortiran, i molt manco anònims insultant a Twitter.

Els polítics són els actors, imprescindibles, que hem escollit nosaltres per a què ens representin i dirigeixin aquesta democràcia i la nostra societat. I que duri, i que en puguem escriure, fins i tot els que no en saben, en serà el millor senyal.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.