Quina obvietat! No es va rompre cap costella Moisès per posar per escrit aquest primer manament. No cal ser doctorat en física i química per assolir aquesta enorme saviesa. Els homes al néixer ja la portem incorporada de fàbrica. No s’entén com pugui ser una llei o una ordre. És una evidència de la naturalesa humana. La nostra mateixa condició orgànica, tan somàtica com mental, ens porta a fer-ho. Moisès, de la mateixa manera, hauria pogut gravar a les seves taules de pedra un altre manament que digués “menjar i beure quan tingueu gana i set”. I així moltíssimes clarividències més. I concloure dient: “Feu tot allò que la vostra condició animal i divina us reclami”.

No ho sé, potser me n’he anat per la tangent. Em cal repensar-m’ho una mica més. Però estimar és el verb suprem. Què hi ha al món més important que estimar. Quina cosa hi ha que ens satisfaci i ens complagui més als homes? Estimar Déu ho és tot. Sant Agustí la va encertar: “Estima i fes el que vulguis”. Home, dit així sembla molt ximple. Estimar? Hi ha res més fàcil que estimar? Sí, perquè no hi ha res més difícil. Les contradiccions del meu pensament sempre estan a l’aguait. El que sembla també evident és que això d’estimar és una acte de lliure voluntat. Ho sembla. Jo estimo si vull estimar, no és així? Ho pareix. Estimar és l’acte de voluntat que més alegries i més felicitat ens dona: aleshores, deu ser una estupidesa no fer-ho?

No només el benaurat llibre de la Sagrada Bíblia ens convida a estimar, sinó que ho fan tots els llibres que he llegit. Per això adjudico tant valor al llibres i a la lectura. En aquest sentit, tots els llibres son sagrats. I tots els autors, també. Què és estimar? Ho he de repetir? Estimar és estimar Déu sobre totes les coses. Estimar és viure feliç. Estimar és ser feliç. No és absurd que se’ns obligui a ser feliços? O és que els homes, en comptes de tenir un cervell intel·ligent, tenim un tros de suro dins el cap? Ho sembla. Què és això d’obligar-nos a fer el que hem de fer? Ja ho sabem que hem d’estimar. Ja ho sabem. Per què, idò, ens ho han de recordar? Ens ho hem de recordar sovint nosaltres mateixos? Som caps de suro! Un manament ens hauria d’exhortar: “No sigueu caps de suro!” Jo procuro no tenir-li. El tinc més bé com tou i elàstic, d’esponja, fins el punt que molts o tots els llibres que m’entusiasmen al llegir-los i reflexionar-los és com si els hagués escrit jo. No vull ser massa agosarat ni mal educat, però en certs moments tinc la impressió, amb una mica d’escepticisme, que els deu manaments de la llei de Déu els he pensat jo però no m’he atrevit a escriure’ls. Que son meus, però Moisès se’m va avançar. Segurament ja vaig néixer amb els Manaments de la Llei de Déu gravats a l’interior del meu cor.

I és que, en el fons, sembla que jo ho soc tot. Déu. I tu, també. I ells. Sense nosaltres i la nostra naturalesa no existiria res: ni la matèria, ni l’esperit, ni els manaments de la Llei de Déu. Nosaltres som tot el que hi ha, Déu. Com podríem estimar més alguna cosa que no fos Déu? Impossible. Déu, nosaltres i els llibres. Tot plegat és l’amor. Estimar. El mateix verb estimar és Déu. Déu vol dir estimar. Això d’estimar sobre totes les coses és, senzillament, estimar. És una tautologia, perquè totes les coses son Déu. Estimar és valorar-ho tot i sobrevolar-ho tot. Qui estima no desitja res més. Ho té tot. De la lectura dels deu manaments en traiem tot tipus de beneficis: els Deu Manaments són entretinguts, divertits, perplexes, festius i lúdics. Però, sobretot, absolutament naturals, innocents i totalment compassius i humans. És com si Moisès, al final, hagués gravat una conclusió: “No us compliqueu la vida”.

D’aquest prodigi infinit és del que en tot moment hauríem de donar gràcies. Jo en dono. Gràcies. Gràcies per tot. Agrair sí que és un altre verb infinit, que proporciona la felicitat i l’alegria a que el nostre ésser personal aspira permanentment. No hi ha res més potent i poderós que estimar i donar gràcies. Ens envaeix l’ataràxia més lluminosa quan donem gràcies. Quan estimem. Quines rialles que faig quan estimo i dono les gràcies per fer-ho! Quan experimento aquesta emoció inefable! Quan “veig” que ser jo consisteix en estimar i agrair. Quan m’adono, atriboladament, que una cosa és la teoria i una de molt diferent és la pràctica. Què faig, aleshores? Sé que per algun del meus lectors em puc fer molt pesat, però aleshores llegeixo. Llegeixo Montaigne, llegeixo Emerson, llegeixo Thomas More, llegeixo Charles Lamb! Tots ells porten un esperit sant dins ells. Tots ells son portadors d’una bona nova, d’una originalitat de pensament capaç de renovar el món. Encara que qui més sant de tots és, és l’Esperit Sant dels quatre evangelistes. D’on tragueren tanta saviesa, tant de sentit comú, tanta ciència, filosofia i cultura?

Amics, no m’he penedit mai de ser un bon lector i una bona persona, però una cosa i altra costen molt d’aconseguir. Però quan ens acostem a una certa meta de la cursa individual, un s’adona, lluminosament i llaminerament, de que pagava la pena. Sempre paga la pena ser feliç. Tots ens hem demanat alguna vegada quin és el sentit de la vida. En general. Jo m’ho he demanat moltes vegades en singular. Quin és el propòsit de la meva vida? La resposta, per majoria absoluta, o per unanimitat seria millor dir, és una altra pregunta: Jo soc Déu o he d’esperar que vingui algú més a dir-m’ho? A convèncer-me. Ara, a les meves acaballes terrenals, quan ja em trobo de baixada i a les penúltimes capavellades, he de contestar que és taxativa. Jo no soc Déu, evidentment. M’hi acosto, però no ho soc. Gairebé sí que ho soc, però com a profundament intuïtiu que soc, he d’admetre que per sobre de la meva persona hi ha alguna potència en tots els sentits, més Sàvia, més Bona, més Intel·ligent i més Més que jo. És a Déu a qui li faig totes les preguntes que jo no sé ni puc contestar. He de dir que no ser Déu, per a mi, és una gran notícia, significa un gran descans i un infinit relaxament personal. Gràcies a Déu jo no soc Déu. Aleshores, quin és el propòsit de la meva vida? Conèixer-me. Saber qui soc. Si no soc Déu, què punyetes soc? Fa molts anys que estic en tot moment entregat a la recerca de la saviesa popular i constant, i del coneixement de mi mateix. Penso que Déu, en aquesta exploració vital no està gaire lluny de mi, i això em conforta. Em conforta categòricament pensar que jo estimo a Déu sobre totes les coses. No sé si és així, però m’ho crec i m’ho vull creure, perquè em fa sentir bé. I sentir-me bé en aquesta vida i en aquest món és a l’únic que aspiro. I si per afegitó hi ha alguna cosa més, benvinguda sigui.

Avui és dia de mercat al meu poble. Ara me’n vaig a la plaça a escoltar què diu la gent i a comprar uns quants quilos de seny i uns quants quilos més de sentit de l’humor. Ja és tard, però espero que encara en quedin.