Efectivament, votar el partit d’Ayuso té conseqüències. Primer prohibiren partits polítics bascos, però com que nosaltres no som bascos... Després rebentaren l’Estatut de Catalunya, però com que no és el nostre estatut... Després condemnaren, per sedició (els acusaren de terrorisme per empresonar-los preventivament a Madrid) els Jordis per organitzar manifestacions, però com que jo no vaig a manifestacions... Ara el Tribunal Constitucional prohibeix al Parlament Espanyol de parlar de renovar els jutges que estan d’okupes al Tribunal Constitucional, però... Què volen aquesta gent?

Per si algú dubtava que som en un estat judicial (de dreta i més enllà, sinó no té gràcia), el màxim poder judicial, que ja havia traspassat totes les línies vermelles, ha sentenciat que vol manar al parlament, cosa que fa encara més urgent canviar el sistema de la cúpula del poder judicial. Ja havia passat al Parlament Català, però això ho trobaven normal, els de Madrid.

Que només es puguin renovar els màxims òrgans judicials quan el PP comanda, i si no, n’impedeixen la renovació, suposa que la cúpula judicial sempre sigui de dreta espanyolista, guardiana del Dios-patria-rey per sobre qualsevol altra cosa, sobirania popular inclosa. Així quan el parlament, o les condemnes per corrupció, no agraden al partit d’Ayuso, sempre els quedarà Madrid.

Què els jutges siguin imparcials ja no s’ho creu ningú, i quasi cap jutge. Potser hauríem de distingir diferents tipus de justícia, cosa que ja vol dir que no és “Una-grande-y-libre”, sinó en paraules d’M. Rajoy “una algarabía”. Només és per suposar (necessitam suposar-ho), que en cas de delinqüència comú és efectivament imparcial, tot i què en tocar grans poderosos com el cas Cursac o el cas Noos, hi ha motius fonamentats, i hemeroteca de sobres, per dubtar. Però si ja es tracta de jutjar fets polítics o, molt pitjor, polítics corruptes, el més beneit veu que els jutges no poden esser imparcials, de la qual cosa tornam en a tenir hemeroteca de sobres.

Doncs ja tenim la prova del nou: si els jutges fossin imparcials de facto, i els polítics corruptes fossin cessats d’ofici, ningú no tendria cap inconvenient en què la cúpula judicial estàs formada per jutges triats pels presos polítics. Evidentment no és el cas, ja que l’impàs actual és provocat perquè a la cúpula judicial tot és polític, des dels nomenaments fins a la mateixa Constitució, que també hem vist que s’usa sobretot com arma política, no per garantir habitatge digne a qui més el necessita, entre altres coses també importantíssimes.

Cada notícia sobre la cúpula judicial ens la donen complementada amb si el jutge es conservador o progressista (per PP-PSOE, els votants d’altres partits no tenen representació judicial), a part de molts noms propis amb currículums que fan empegueir, en qualsevol cas un insult a la imparcialitat.

El pedigrí de l’actual, encara, president del Tribunal Constitucional, González-Trevijano també és prou peculiar: era rector de “la Juan Carlos”, on ja va intentar fer trampes per perpetuar-s’hi. Era en temps de les famoses carreres surrealistes de Casado y Cifuentes i va atorgar el doctorat honoris causa a Rato. D’allà el dugueren al Constitucions amb l’aval d’M.Rajoy. Ara està en pròrroga terminal i s’acaba de sentenciar una resolució en què es demanava que abandonàs la cadira, ja, però ell, part i quart, va votar a favor de que, ell, es queda a la seva cadira sine die. Si això és imparcialitat jo soc monja.

Hi ha casos més esperpèntics: “El juez García Castellón: tan duro contra Podemos como laxo con el PP. El juez que investiga la operación Kitchen y que se niega a imputar a Cospedal, en contra del criterio de Anticorrupción, cobró durante 17 años en puestos nombrados por los Gobiernos de Aznar y de Rajoy, y luego se preguntarán por qué España es uno de los países de la UE donde los ciudadanos confían menos en la Justicia”. (Ignacio Escolar, ElDiario.es).

El cas Kitchen és un manual de l’ús partidista de l’estat a qualsevol preu i on tot val i es barreja: corrupció, policia, justícia ad hoc i secret d’estat per reblar la jugada (Por España!). El cas Kitchen és un cas físic, amb proves, documents, gravacions i canalles que cobraven de l’estat per això i es deien “policia patriótica”. Mentre els casos Podemos sempre eren una cosa com a desenfocada, només a l’abast d’especialistes en embulls i amb episodis surrealistes, sempre ventilats per Eduardo Inda, qui en mostrava “proves” als programes de Ferreras i rere les quals hi havia l’inefable Villarejo. De la majoria dels casos Podemos s’ha demostrat que eren un muntatge groller.

El cas Catalunya (species plurima) ha estat l’entrenament perfecte, i mentre estudiam la jugada, un altre AVE: Madrid-Múrcia, que pagaran els dels Països Catalans, mentre Rodalies cada dia és notícia tercermundista. I amb “recochineo”, quan Rajoy va inaugurar l’AVE Madrid-Alacant, que va directe, no és el de València, va dir: “Y que viva el corredor mediterráneo”.

D’aquella pols aquest fang a l’Espanya de sempre: o comanda la dreta espanyolista o que peti el sistema. Jutges, militars, piolins, bisbes i els de la llista de Bárcenas ben contents, i si no que ho demanin als de la llista de Bárcenas, per exemple a M. Rajoy, o al mateix protagonista, que ja pot pasturar pel carrer.