bruma
  • Màx: 15°
  • Mín:

Aferrades pes coll

De més jove estava convençut que moriria en arribar als quaranta. La gent, de vegades, em demanava si era per qualque malaltia o fet que desconeixien, i no, simplement m’he sentit sempre com la baula més feble de la cadena. A cada hivern agafava refredats cada cop més forts, duia una mala alimentació i fumava. La cosa és que gràcies a això tenc planejat el meu funeral (de forma un poc irònica, és ver) encara que només ma mare ho agafa seriosament, la resta, fan befa d’incredulitat (i mira que jo m’he compromès a fer coses rares pels altres). Com que no hi seré, pensen, dóna un poc igual.

La qüestió és que, no sé com, va sortir a una conversa amb un company de feina (amb qui no tenia massa confiança en aquell moment) i em comentava que sa mare tenia una dèria semblant. Estava obsessionada amb el fet que havia de partir prest, cosa que la va fer preparar-lo per ser un adult autosuficient des de ben petit. Jo de bromes li comentà que ara, passada aquesta data de caducitat, ja no sé què fer. No tenc cap pla vital. Dic de bromes perquè no és del tot cert, ja vos ho podeu imaginar. El sorprenent, però, és que aquest home em corroborà que a sa mare encara li passa, quaranta anys després, encara té aquesta sensació.

Després de xerrar-ne un poc, vàrem canviar de tema i sonà Let’s Get Loud de na JLo (segons ella, que jo pronunciï com s’escriu), na Jennifer López (segons la resta del món). «Un altre dels èxits gais més coneguts de tots els temps» vaig comentar sense pensar. Al principi em va fer el contrari i vaig témer haver encetat una conversa 35B: «Jo som hetero, però…». Que no seria la primera vegada. En aquest cas, com tants d’altres, del tot innecessari perquè l’amo té una expressió de gènere tan masculina que si un dia el trobessin morrejant-se amb un altre com ell, el primer que pensarien és «mira, dos heteros fent es colló».

Idò no. La conversa agafà un camí que no esperava. El senyor coneixia la cançó perquè sortia sovint per tota la zona d’ambient del seu país i em va fer una llista de les raons per les quals les discos gais li agraden més. Amb la que hi estic d’acord excepte en un punt.

Després d’una bona estona, va partir i em va fer una aferrada. I ja ho sabeu, després de passar aquesta darrera pandèmia, hem après a posar-mos d’acord en com ens saludam. O almanco hi teoritzam molt, sovint amb una cervesa a la mà. Personalment, he enyorat fer abraçades. I és que des de l’adolescència, quan vaig trencar un mur que anomenava «espai personal», no havia tornat a reflexionar en com ens relacionam. Excepte un cop, que pos com a exemple de la masculinitat fràgil dels homes homes (forma de dir redundant, que ja expressa poca consistència) que no tenen les coses clares (incloent-hi també qui és conscient dels seus dubtes). El problema, clar, són les inseguretats, les pors i, supòs, les reaccions físiques a les quals no saben donar una explicació de mascle.

Aquest cas particular, el d’un conegut (també d’una expressió de gènere tan masculina que es veu venir des de dues illes enfora) amb qui ens saludàvem amb una aferrada, em va demanar un dia que no ho féssim pus. Cosa que m’agafà de sorpresa (per sobtat), però l’únic que li vaig demanar va ser com volia que ens acomiadéssim a partir d’aquell dia: d’enfora, donant-mos la mà, xocant els palmells, amb un ballet… Ell, en canvi, em va voler explicar què li passava. I ara m’heu de perdonar que no recordi els detalls, que fa bastant d’això i tampoc sentí les paraules, sinó el que volia dir en realitat. Amb el meu llenguatge corporal havia trencat el seu paper estereotípic de mascle. Una posició de privilegi la qual, crec, no s’havia qüestionat mai (o qualcú se n’enrigué d’ell i no ho va saber gestionar). Semblaria que aquest miratge de rol ben definit, del que se suposa ha de ser un mascle, estigués construït damunt un sòl movedís, inconsistent i creat amb teules rebutjades posades de qualsevol manera, ja que un gest innocent el fa engronsar fins que passa per ull.

Per un altre dia quedarà pendent xerrar de les persones amb les qui et fas abraçades molt llargues de les que et fan sentir que has arribat a cases.

Aman Nòlem (ell/això)

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.