nubes dispersas
  • Màx:
  • Mín:

Baraka

Baraka és una pel·lícula de 1992, de fa trenta anys, no hi ha diàlegs, no hi ha guió narratiu, és un retrat, escenes del món, acompanyades d'una música exquisida, i imatges de la natura i de la humanitat. Tot és meravellós, tot és terror. Vista avui no fa més que confirmar el que ja pensàvem, el que ja ens temíem: l'efecte de l'acció de l'espècie humana sobre el planeta és tan definitiu, tan final per a la vida com ho és una metàstasi cancerosa avançada sobre un cos humà.

Fa pocs dies, l'any 2022, ha conclosa la darrera conferència sobre el canvi climàtic a Sharm El Sheij, Egipte (un país recordem-ho, on s'hi governa gràcies a un colp d'estat beneït pels països occidentals i els seus aliats). Tot plegat el seu resultat és un indicador més de la mala fi que, en termes biològics, assolim com a espècie humana, amb efectes nocius, devastadors, però no irreversibles, sobre la resta de la natura, de la vida. Fa mal dir-ho, els humans som una mala cosa per a nosaltres mateixos i per el planeta.

Record una conferència a can Lliro del professor Valverde, de fa molts d'anys, vull dir de fa devers vint anys o més, en què vaig formular una pregunta que crec que ni el mateix conferenciant va entendre: que passarà quan no tenguem on endollar l'ordinador, és a dir, per manca de subministrament d'energia. La resposta va ser vaga per l'absurd que va semblar la pregunta, aleshores. I amb tot, què farem quan més de vuit mil milions de persones tenguem necessitat d'energia elèctrica i els recursos naturals que ens els procuren s'hagin esgotat?

Perquè..., jo no en tenc cap dubte, el capitalisme esgotarà tota la capacitat del planeta fins a aprofitar la darrera gota de petroli, el darrer baf de gas, la darrera pedra de carbó per obtenir beneficis econòmics i qualsevol pretensió relacionada amb recursos renovables, energia solar, eòlica o hídrica, apart de les seves necessitats energètiques per a fer-les possible, ni de prop poden suplir el que d'ençà de la revolució industrial, però sobretot a partir de la segona meitat del segle vint, hem tudat. Ja està fet.

No hi som a temps, en termes humans i biològics, és una constatació que costa d'assumir, especialment qui tenim i estimam els nostres fills. Ho dic des d'una posició de tarannà optimista de mena, és a dir d'inconscient de mena. Em sap greu, però res em confirma més aquesta negativa posició que la reacció davant el present (anava a dir davant el mòbil), del nostre jovent,que més que posicionar-se en actituds de lluites progressistes, comprometedores, complicadores de la vida, ho fan en les contràries, còmodes, llises, simples, vagues... posicionaments ideològics al cap i a la fi retrògrads, conservadors, liberals, feixistes.

Mai s'ha estudiat prou bé el grau d'essència ideològica feixista, és a dir de capitalisme profund, d'estats associats a la democràcia com la Gran Bretanya o els Estats Units, hegemònics i amb influència cultural, ideològica, militar i econòmica en el món, per entendre quan de important era, i encara pot ser és, escoltar, estudiar, cercar l'aplicació als pensaments, la ideologia de tants intel·lectuals, polítics, escriptors, artistes que ens varen precedir i que varen sucumbir majoritàriament com a víctimes empresonades, torturades, assassinades.... com Pere Rosselló i Oliver o Aurora Picornell per exemple.

Podríem posar molts d'exemples del desgavell de tot plegat, de la manca d'orientació, de nord, tan simples que poden semblar dois de tan banals i absurds. La moda, el consum de tot i molt, el transport rabiosament individual, l'oci ociós, l'esport fanàtic, la caça de matar per matar ... majoritàriament el que importa més de l'endemà no té res a veure amb la recerca i defensa de la pròpia diversitat cultural, històrica, política o d'entorn biològic i mediambiental que com a lluita contra el canvi climàtic mundial ens marquen clares les fites.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.