L'any 1938, l'aviació feixista italiana amb base a son Bonet i a son Sant Joan a Mallorca, va bombardejar Alacant un dia de mercat, hi varen morir aproximadament unes 300 persones i moltes altres quedaren ferides i mal ferides. Entre els morts hi havia moltes dones i nins.

La primera vegada que vaig acompanyar mon pare a Alacant, d'on ell era fill, em va dur a visitar el que quedava d'un refugi antiaeri on es va poder refugiar aquell dia. Aleshores jo devia tenir uns nou anys, però em va quedar un record molt viu d'aquella vivència. D'aquella primera visita meva a la millor terra del món, en guard més records, un d'ells fa referència a un familiar polític, un home amb els cabells negres engominats cap enrere i mostatxos estrets retallats horitzontalment, que tenia una mirada sarcàstica i prepotent, el varem acompanyar a una tirada de coloms i quan tornàvem en cotxe vaig escoltar que es va mencionar el nom de Franco, la meva reacció immediata va ser comentar que Franco era dolent. El silenci que es va produir en aquell moment encara el sent. Més tard mon pare em va advertir que havia d'anar més alerta a l'hora de parlar den Franco, d'aquell assassí. Crec que aquell fet va afectar més a mon pare que a mi, ja que des d'aleshores va ser molt més prudent a l'hora de parlar de la dictadura feixista o de la República.

Mon pare va viure l'escena del bombardeig d'Alacant, va veure cossos morts, ferits, mutilats, va escoltar crits de pànic i va sentir el dolor i la por immensa de molta gent. Aquells avions havien sortit de Mallorca. L'exercit franquista va rebre un suport militar molt important dels italians feixistes de Mussolini i dels alemanys nazis d'Alemanya. Els primers varen actuar sobretot des de Mallorca i mitjançant l'aviació, però també són coneguts els crims de guerra (mai jutjats ni castigats) perpetrats pels falangistes arreu dels pobles de Mallorca comandats en part, sobretot al centre i llevant, per Arconovaldo Bonaccorsi, “comte Rossi”.

A Mallorca, ja se sap que el colp d'estat del militar Franco va guanyar des del primer moment el juliol de 1936 i que pràcticament no s'hi varen produir brots de resistència o episodis de guerra, llevat de Pollença i el desembarcament de Bayo, per tant la repressió va ser brutal, sense mida i es va allargar molt en el temps i encara més les seves conseqüències fins al dia d'avui.

A Alaró, ciutat industrial en la fabricació de sabates gràcies a les seves mines de lignit i iniciativa obrera i empresarial, la repressió va ser especialment virulenta, perpetrada per falangistes del mateix poble. Entre les víctimes cal esmentar el batlle Pere Rosselló i Oliver, sabater, assassinat després d'entregar-se pensant com tants altres que no havien fet res de dolent. En tot cas aquest obrer, màxima autoritat municipal, triada democràticament en eleccions oficials, va destacar en la defensa dels drets de la classe treballadora, és a dir, en el dret a la salut, especialment de les dones, en el dret a l'educació, (l'escola del municipi que es començà a construir durant el seu mandat, du el seu nom), en els drets sindicals... drets que avui podem gaudir gràcies a persones com ell. Cada primer diumenge de desembre al cementeri d'Alaró es realitza un homenatge organitzat pel Col·lectiu de Memòria Històrica d'Alaró, per aquelles persones assassinades, empresonades, torturades, però també pels seus familiars com a víctimes escarnides i atacades als carrers i a casa seva i que provocaren en més d'un cas l'exili del propi poble.

A l'Alemanya nazi mentre es produïa l'holocaust genocida contra els jueus, molta part de la població, per no dir la majoria, n'era responsable per acció o per omissió, amb un paper antisemita molt rellevant per part de l'església, especialment la catòlica. No cal recordar aquí, a Mallorca, el paper que l'església va representar en el suport a la sublevació feixista i posterior repressió allargada durant decennis, les víctimes d'aquest llarg franquisme som tots i en multitud d'aspectes, on la realització personal en aspectes tan íntims com el de la sexualitat, han estat afectats.

I amb tot, els nostres pobles estan estibats de feixistes de tota mena i pelatge. Ara tornen a bravejar, mai no se n'havien anat. Quan va morir en Franco jo tenia devers 17 anys i vaig viure des d'una vocació republicana que mon pare havia sembrat, l'anomenada transició, que si és exemple de res, només ho és en la seva versió lampedusiana. Mai vaig dubtar de la raó que tenia Franco quan deia allò de “todo queda atado y bien atado”. Ben cert. De fet, ell mateix va instaurar la monarquia amb en Juan Carlos al capdavant i els seus descendents com hereus del franquisme. Un PSOE que va tapar qualsevol raig de llum de memòria i justícia històrica i ha demostrat la seva lleialtat a l'ideari i estaments més reaccionaris i antidemocràtics de l'estat.

Arribant al primer quart del segle XXI, el poder de l'estat espanyol contra la divergència democràtica, es basa, com s'ha demostrat sobradament, en la repressió i si cal en la guerra bruta, dirigida i executada pels estaments militars, guàrdia civil inclosa, i judicials, autèntics estalons del franquisme mai depurats ni dissolts per voluntats democràtiques. Des de la bandera, el seu himne, imposició territorial, militar i judicial, Espanya és un estat feixista, mai jutjat per crims de guerra i lesa humanitat.

A mi m'agrada el futbol (un altra dia en parlarem més), és un espai on ens podem ajuntar aficionats, pares de futbolistes, padrins... i parlar i gaudir-ne. L'episodi dels alumnes que s'enfrontaren a una professora i a altres companys per penjar una bandera espanyola a classe, no fa més que imitar l'ús que l'estat i els feixistes en fan de la participació de la selecció espanyola al mundial. No existeix una selecció de la Gran Bretanya, sinó de Gal·les, Anglaterra, Escòcia... Espanya no permet que nacions tan antigues com Catalunya o Euskadi hi participin, per parlar d'un tema només esportiu. Un exemple més de la seva essència antidemocràtica.