La persona cega amb bastó caminava amb seguretat. Jo em documentava sobre els carrils bici de Palma i vaig pensar que parlar amb ella seria una bona oportunitat per esvair un dubte que em preocupava. M'hi vaig adreçar per explicar-li la meva pretensió. Amablement, em va atendre i conversàrem una estona. Allà mateix, al carrer de Son Puig, teníem al davant una mostra de la manca de seguretat que jo sí que veig. El carril bici integrat a la voravia està separat dels vianants per una línia divisòria d'uns deu centímetres pintada de color blanc. Aquesta banda longitudinal no té regruix perceptible, i la meva pregunta va ser si la vibració del bastó permet detectar-la. La resposta, verificada al moment, va ser que no. Per sort, ell coneix de memòria l'itinerari i no li representa cap problema; a més a més, la zona és tranquil·la i l'elevada capacitat auditiva que desenvolupa qui té diversitat funcional per manca de visió, facilita caminar-hi amb seguretat.

Aquesta manca de prevenció aplicada com a sistema per delimitar els carrils bici integrats a les voravies o zones per a vianants —amb excepcions— és habitual a molts de quilòmetres del traçat palmesà. D'amplària insuficient i absent de canvi de textura; per tant, perillosa en general i imperceptible per a invidents. En aquest punt apareixen els antonomàstics riscos del dels carrils —perills— bici del carrer de Blanquerna i de la plaça d'Espanya.

La plaça d'Espanya té més inconvenients afegits. Idonis per a persones sense visió, s’habilitaren itineraris podotàctils que enllacen l'estació intermodal i la plaça, però la distorsió apareix en confluir amb el carril bici, ja de per si perillós a causa de la situació i disseny. Les franges orientadores al paviment per on caminen les persones cegues —sense avís sensorial— els fan travessar tres trams del carril (exemple a la foto) i s'acosten molt a altres punts. Un altre dels llocs crítics s’observa a la zona d’espera podotàctil d’un pas de vianants de l’avinguda situat dins el mateix carril bici (ho podeu apreciar al cèrcol de la imatge de portada amb la bicicleta a sobre). Són grans «trampes», només salvables amb un estudi i memorització previs del redol.

A les dificultats sensorials preventives, hi hem d'afegir l’elevat nivell de renou i el silenciós pas dels patinets elèctrics. Insistim a demanar que es traslladi el carril bici a la calçada i, en darrera instància, practicar l'empatia amb les persones amb diversitat funcional visual i eliminar les deficiències explicades. Ho saben, i no és tan mal d'arreglar, si volen.