-Aquella té un al·lot i és fadrina. -Aqueix s’ajeu amb una divorciada. -Aquells dos s’han desseparats. –Aquests dos estan plegats i no són casats. -Aquell és marieta. -Aquelles dues s’entenen. -Aquella se vol casar amb un foraster. -Amb aqueix, no hi festegis, que és xueta. -Aquell no creu en Déu. –Aquest no va a missa.
Tenc record com si fos ara que, quan jo era al·lot, era ben normal i corrent sentir a dir tot això. Per sort, ara ja no ho senten a dir gens. A poc a poc, hem après que una mare fadrina pot esser tan dolenta o tan bona com una de casada. O que una parella casada per l’Església pot esser tan feliç o tan desgraciada com una de casada així deçà o simplement ajuntada. O que un homosexual pot tenir tants de defectes i tantes de virtuts com un heterosexual. O que un nascut a la Península o de llinatge castellà pot esser tan dolent, tan del caramull o tan bon al·lot com un de nascut a Mallorca o de llinatge mallorquí. I ben igual si és de llinatge xueta o si no ho és. I hem après que, a missa, n’hi van de ben alegres i feliços i n’hi van que sempre seguit fan un pam de morros. I ben igual trobam de tot entre els qui no hi van.
Beníssim. Ara ja veim que cada persona és un món i que no hi té res a veure la seva condició d’estat civil, o de tendència sexual, o de llengua materna, o de llinatge, lloc de naixement o religió. Aquesta obertura de mires no ha feta la mateixa via pertot igual: M’afigur que degué començar a Amèrica a mitjan segle passat, llavors va passar cap al nord d’Europa i, més endavant, va arribar per aquí. A molts de països islàmics, encara no hi és arribada.
Aquest avanç, aquest obertura de capet que hem aconseguida enfocada a les persones, tampoc fa la mateixa via si va enfocada cap als territoris que oficialment depenen d’un estat dominant però que se’n volen fer independents. Perquè emergís un sou estat independent, fins al segle XIX, sempre hi havia d’haver una guerra entre el poble que se volia establir pel seu compte i l’estat que no volia amollar el mac de cap manera. Per exemple, un lituà que deia –jo no som rus, som lituà-, o un cors que deia –jo no som francès, som cors-, o un escocès que deia –jo no som anglès, som escocès- o un cubà que deia –jo no som espanyol, som cubà- era un heretge, un dimoni més dolent que la carn de xinxa, molt pitjor que un que deia –jo no crec en Déu. Amb el pas dels anys, però, a molts de llocs del món, a poc a poc comencen a entendre que els estats oficials no són creacions divines, sinó humanes: Són el resultat de composts que feien reis i reines, de casaments de conveniència que feien entre ells, de tractats “de pau” que, al cap d’avall, ho eren de guerra, i tacats de riuades de sang.
Tenc un atlas de mapes de quan mon pare anava a escola. I me ve de nou veure com du pintats països d’Europa que ja no sortien en els mapes de quan jo era estudiant. I encara més de nou me ve veure com, molts d’aquells països esborrats del mapa quan jo era al·lot, ara hi tornen sortir. Si tornam a l’exemple matrimonial, la gent veu que val més una separació amistosa que no una convivència forçosa. Idò ben igual, com més va, més n’hi ha en el món que han entès que, allà on hi ha una gentada que se vol establir en un estat propi, val més fer una votació i aclarir la voluntat de la majoria que no estar sempre seguit gatinyant-se amb el govern de l’estat que comanda, amenaçant-se, denunciant-se, anant a plet i tot aquest merder.
Per exemple, l’any 2014 Escòcia va fer un referèndum per triar esser independent o continuar dins el Regne Unit de la Gran Bretanya. Va guanyar aquesta darrera opció. I tan amics. I si guanyava l'opció independentista, la Reina Elisabeth II havia d'esser la reina d'Escòcia independent. No suposava la fi del món cap resultat dels dos, ni per als escocesos ni per als anglesos, que no tancaren, ni tan sols menaren a plet cap dirigent independentista escocès. La vida va continuar. Com ha continuat la vida amb el naixement (o renaixement) de molts de nous estats europeus que hem vist del 1992 ençà per acord i sense guerra ni violència: Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Txèquia, Ucraïna, Bielorússia. Com va continuar la vida quan nasqueren Bolívia, Mèxic, Guatemala, Hondures, Costa Rica, Panamà, Colòmbia, Veneçuela, Equador, Perú, Xile, Paraguai, Uruguai, l'Argentina, les Filipines, Cuba, Portugal, tots bons amics i col·laboradors de la seva antigua potència dominant. Fins i tot, molts d'aquests països ara l'anomenen “madre patria”.
A l'actual Espanya borbònica, proposar el restabliment de la independència de qualsevol territori dels que foren sobirans fins que el borbó Felipe V els va annexionar a Castella, per molt que la proposta la facin de manera absolutament i netament pacífica i democràtica, és un pecat mortal molt pitjor que no qualsevol dels que he anomentats de tot d'una. Però aquesta setmana passada, maldament tots els mitjans espanyols ho hagin amagat amb una disciplina nordcoreana, el Consell d'Europa ha publicat un document titulat ”Llibertat d'expressió política: un imperatiu per a la democràcia”, en el qual destaca que la llibertat d'expressió és primordial per al debat polític i el funcionament de la democràcia. I que els tribunals no tan sols no han de perseguir sinó que han de protegir aquest dret fonamental.
El document deixa clar com la claror del sol que qualsevol persona, i sobretot els polítics electes, poden fer propostes per defensar canvis constitucionals, inclosa la independència total d’un territori amb l'única condició que les propostes siguin pacífiques.
Aquesta poalada d'aigua freda a la togacràcia borbònica suposa una passa de gegant de les institucions europees cap a la descriminalització la dissidència política, amb l'independentisme català com l'exemple més clar de persecució política dins la Unió Europea.
Ja ho deien els nostres padrins: el temps posa tothom al seu lloc.
