“Jo devia tenir devers deu o dotze anys, quan en el corral de casa meva vaig observar un busqueret de capell que menjava murtons damunt una branca d’una vella murtera ben alta. Sense pensar-m’ho, vaig agafar un mac i li'l vaig llençar. El so tou del cop ja em va indicar que havia fet blanc. El cos menut d’aquell ocell va caure, des de l’arbre, mort i calent dins les meves mans abans de tocar a terra. Tot va passar tan aviat que em vaig quedar astorat. Encara puc sentir l’escalfor que conservava el seu cos quan el vaig acostar a la meva galta. El vaig enterrar allà mateix. De llavors ençà pus mai més vaig anar a caçar o a participar en cap activitat cinegètica amb els meus amics.
Quan ho analitzo a la distància, pens que aquell episodi va determinar que, a banda d’encetar una afecció d’observació ornitològica, em dedicàs a allò que ha representat la meva activitat professional: un pagès d’arbres. Em dedic —i em coneixen per això— a fer planters i a vendre arbres. També vaig aprendre a empeltar o, si a l’arbre li cal, a podar i a exsecallar.
M’agraden els arbres alts, que han crescut lliures i han estat poc o gens podats. M’agrada que a davall es conservi i es transformi la fullaca amb tota la munió d’animalons i fongs que nodreixen i protegeixen la terra. Per tant, lluny l’arada!
M’agraden tots els fruits dels arbres, cadascun és únic en la varietat a què pertany. M’agraden els aglans dolços, crus i torrats, les serves conservades en terra, xuclar les nesples, l’acidesa dolça de les atzeroles, els gínjols marrons, els lledons rodons de pell arruada i negra; rosegar les garroves dolces i ensumar l’olor afrodisíaca de les flors mascles del garrover; els murtons dolcencs d’empelt, els pinyons del pi ver i del pi blanc, que tant agraden als trencapinyons, les taronges mandarines, les de sang, les imperials... totes; cada poma d’una pomera i cent classes de pomeres de gustos diferents, els nispros dolços, rodons, allargats, primerencs o tardans...; les nous i les nous amb mel, els albercocs i els que tenen el pinyol dolç, les peres que es fonen en aigua dolça, l’elegància de les magranes, també les amargues per a cuinar, les llimones, les figues i la seva confitura, les olives, sobretot les pansides, que són les que agraden als tords; les móres que taquen, les pruneres de mil gustos i formes; les cireres que he d’agafar competint amb el mart i les merles, els codonys, les codonyes i la seva olor, els caquis voluptuosos, les ametlles mollars i les gomoses... els torrons, les melmelades, confitures i codonyats que se’n poden elaborar i encara altres mil i un plats exquisits.
Fins i tot un arbre mort no deixa de ser arbre. Ans al contrari, es transforma en el cau de multitud d’éssers vius que l’ocupen i transformen en humus, el nutrient del bosc. L’arbre no es mou i els ocells volen. No obstant això, s’estimen i es necessiten mútuament. Qui sinó empara els nius? Qui sinó dissemina les llavors? La cooperació simbiòtica micoritza tot l'ecosistema. Qui sap les coneixences que estableixen els fongs i els arbres”.
Joan Vicenç Lillo Colomar
(Extracte del llibre 'El poble de l'Illa'. Alaró 2012)
