En el capítol Una dona putejada, dins del llibre Blues amb dones, vaig evocar la presentació, dia 15 d’octubre de 1970 a l’enyorada llibreria L’Ull de Vidre, de Laberinto de presencias d’Anna Maria Martínez Sagi. L’autora va recitar alguns dels seus poemes. Amb els meus 18 anyets, no havia escoltat gaires rapsodes, però no n’he tornat a sentir cap que em fes estremir tant. M’impactà especialment un poema dedicat als exiliats que, tot i ser en castellà, mantenia una tornada en català que, a dues veus, acompanyada en la lectura per Jaume Adrover, repetia cada set o vuit versos: Per Nadal, tots a casa! Naturalment vaig comprar el llibre, dedicat per l’autora, i m’hi vaig abocar, àvid de lectura, a la recerca d’aquell poema que tant m’havia emocionat. Dissortadament, no era al llibre. Tampoc el podria llegir, ni que fos un fragment, a Las esquinas del aire (2000) de Juan Manuel de Prada, ni a La voz sola (2019), l’antologia que el mateix autor va fer dels poemaris d’Anna Maria.

Amb tot, passat més de mig segle d’ençà d’haver escoltat aquell poema, els estremidors versos varen continuar ressonat dins dels meus records cada vegada que feia inventari dels moments viscuts més emotius. Finalment, gràcies a El derecho a soñar (2022), la gegantina obra magna de Juan Manuel de Prada que es presentarà a Palma, dimarts dia 18 d’octubre en el Centre de Cultura de Sa Nostra, ara no només he pogut reconèixer aquell poema, del qual no en sabia ni el títol, sinó que he conegut la trista història de la persona a qui anava dedicat: Joaquim Termes, impresor, enterrado en París.

Joaquim Termes, nascut a Barcelona l’any 1886, va emigrar a Argentina de jove. A Buenos Aires fundà el Casal Català i en presidí l’orfeó musical. De retorn a Catalunya, a partir de 1920 s’alineà amb Francesc Macià i milità a Estat Català i a Esquerra Republicana. Professionalment va fer d’impressor i fou escollit secretari de l’Escola d’Arts Gràfiques de Barcelona. El gener de 1939, amb l’entrada de les tropes sublevades a Barcelona, el seu compromís polític i la pertinença a la maçoneria el forçaren a passar els Pirineus i, després d’una estada a Orleans, s’instal·là a París, on assumí la impressió de la Revista de Catalunya fins que, arran de la invasió alemanya, la Gestapo la declarà il·legal. Com que també imprimia propaganda clandestina del partit comunista, Joaquim Termes va ser detingut l’octubre de 1942 i empresonat a la sinistra presó de Fresnes, famosa per la pràctica d’abusos, on va ser sàdicament torturat. Mesos després de l’alliberament de París, Joaquim Termes compareixia de nou davant de la comunitat catalana exiliada a la capital francesa. Físicament envellit, no va retre el combat i es va fer càrrec de l’edició de la revista Catalonia, on també col·laborà Anna Maria i on publicà alguns atrevits articles. Estava convençut que, amb la victòria dels aliats, Franco seria foragitat i es restabliria la República. La seva il·lusió va contagiar els exiliats més incauts i, durant aquells mesos, la salutació habitual entre ells era Per Nadal, tots a casa!

Aquell somni de destronar Franco, recobrar la República i poder abandonar l’exili i tornar a casa abans de Nadal era motiu central de conversa entre Joaquim Termes i Anna Maria Martínez Sagi. L’impressor es recreava en evocar el pollastre farcit de prunes i pinyons que tan bé cuinava la seva esposa. Tanmateix, els aliats acabarien reconeixent i legitimant la dictadura franquista i, com a colofó, les tortures patides precipitaren la mort de l’impressor el mes de febrer de 1947. Va ser arran de la mort de Joaquim Termes que Anna Maria escriuria aquell llarg poema que tant em va impactar. Qui sap si, fins i tot, el va recitar davant dels qui, com ella, varen anar a l’enterrament a París. Entre d’altres, Diego Martínez Barrio, president de la República a l’exili, José Antonio de Aguirre, president d’Euskadi, Josep Irla, president de Catalunya i Carme Ballester, vídua de Lluís Companys.

Aquesta història, la de Joaquim Termes, és una entre tantes i tantes de les que podreu llegir en el llibre esmentat de Juan Manuel de Prada El derecho a soñar, però aquesta, ara que s’ha fet públic, em convida a transcriure el poema. No és, almenys formalment, un dels millors poemes de l’autora, una dona que no ha rebut el reconeixement del seu gran talent. Certament, altres composicions d’ella, com les dedicades a la també escriptora Elisabet Mulder, són d’un nivell superior. Això no obstant, la descripció del seu amic exiliat, amb les costelles rompudes, la mandíbula esclafada, i un ull ferit, que confiava que les democràcies europees esclafarien la dictadura militar i, cada Nadal, esperava tornar a Catalunya per dinar amb la seva esposa, té un punt d’interès històric singular. A mi, tal com em va estremir la primera i única vegada que el vaig escoltar, encara m’emociona vivament. Esper que sigui del vostre gust.

UNO MÁS

Venías con tu tos
de asmático incurable.
Con tu tez macilenta.
Tus cárdenas orejas.
Tu voz débil quebrada
de fiebre y de nostalgia.
Dos nombres
aplastaban
tu cuerpo. Dos puñales
clavados a mansalva
en el alma en las vivas
raíces de tu sangre.
Eras ya apenas sombra
de aquel hombre fornido.
De aquel bello rebelde
que avanzaba
apretando
los puños. La mirada
relampagueante. Firme.
Sabiendo «qué» quería.
«Qué» buscaba anhelante
por aquellos caminos
que jamás terminaban.
Cinco años de destierro
se te comieron vivo.
Te quedaste sin dientes.
Con la boca torcida.
Chafadas las mandíbulas.
Hundidas las costillas.
Un ojo horrendo
turbio
–ostra podrida lívida–
caía de tu órbita.
Te dejaron por muerto
los chacales que en Francia
disciplinados sádicos
torturaban riendo.
Tenebrosa marea.
Vándalos delirantes.
Media Europa
sumida
en el horror sin límites.
En el fango.
En el pánico.
Joaquim: allá en los sótanos
rezumantes obscuros
las palabras impresas
–trazos de rojo fuego–
quemaban nuestra sangre.
Salíamos con ellos.
Armada de las sombras.
Soldados fraternales.
El toro de la muerte
nos acechaba
negro.
Rasábamos los muros
–¡oh terror consciente!–.
Rumor acompasado
de botas. Halt!
Patrulla.
Dos disparos. Un cuerpo
para siempre tendido
sobre el asfalto.
Un cuerpo
con su grito truncado.
El alba de París
recogía aquel eco.
En inhóspitos muros
en patéticas calles
en portales siniestros
en ventanas y esquinas:
los pasquines pegados
triunfantes ¡fulguraban!
Pan y aliento del pueblo.
Rejón de luz radiante.
Venías con tu tos
cada día más viejo
a mi desván sin lumbre
con un catre
dos cajas
un geranio
y seis libros.
Partíamos el pan.
Bebíamos café
de bellotas tostadas.
A veces: un pedazo
de tocino ya rancio
y un postre sin azúcar
nos dejaban contentos.
Te frotabas las manos.
Liabas cigarrillos
de hierbas apestosas.
«Per Nadal tots a casa!»
Me leías cien veces
la carta
de tu esposa.
Veías los caminos
del retorno. Y el sol
que habíamos dejado
en la tierra que un día
nos condenó a destierro.
El pavo con ciruelas
y piñones ¡es gloria!
Beberemos champaña
del bueno. En Barcelona
no tendremos más frío.
Mi mujer nos espera.
Es una santa. El hijo
del tendero tocaba
la tenora en la cobla. ¡Buena gente!
Mi calle
es alegre
y tranquila...»
Tosías. Tu ojo
lívido
miraba algo remoto.
Había un cielo bajo.
Amarillo.
Temblábamos.
Año cuarenta y siete.
Luto en el alma. Invierno.
Muertos-vivos de pie
mirábamos la fosa
y las palas. La tierra
que iba a cubrir por siempre
tu sufrimiento inútil
tu esperanza burlada.
Mirábamos sin ver.
En silencio.
Ya el mundo
comía y olvidaba.
Más muertos que tú mismo
Joaquim: ¡sin Navidades!
La vida a la deriva.
El corazón helado.
Cortadas las raíces.
Dobladas las cabezas.
¡Qué escuadra de fantasmas!
¡Qué cortejo de náufragos!
Bajo el cielo amarillo
nos gritaron: «Germans!
Un dels nostres ens deixa...»
No escuché nada más.
Iba cayendo nieve.
Iba cayendo plomo.
Iba cayendo tierra.
Iba cayendo ausencia.
«Per Nadal tots a casa!»
Joaquim
ya no tosías...