Tots volem tenir raó. Tenir raó, en el sentit de tenir la veritat i, més encara, tenir la veritat sobre l’altre, és una de les propietats més cobejades. La lluita per tenir la raó ha estat, sovint, la guspira que ha fet començar una guerra. Perquè, en que sigui per mitjans violents, volem obtenir-la. Ara mateix, qui té la raó a la guerra entre Rússia i Ucraïna? I vegem les víctimes que ha ocasionat i les que pot ocasionar en endavant. Per la possessió de la raó ens matem uns als altres. Tan important és la raó? Què és la raó?

No es tracta de si és important o no, sinó de si paga la pena barallar-se per ella. Cal partir d’una realitat inqüestionable: els homes som estúpids. Som raonables, o si més no, racionals. Tenim la capacitat de raonar, de pensar i de reflexionar. Però també som estúpids. Recordem el llibret de Carlo M. Cipolla, “Allegro ma non troppo”. És un mirall lúcid de la naturalesa humana. D’una part majoritària de la condició humana. Els homes estem fets, segons la meva valoració teatral, de tragèdia, de comicitat i d’humor. Però no a parts iguals, ni en proporcions semblants. Uns som més tràgics que d’altres, uns som més còmics, però tots som, en gran percentatge, estúpids. Voler tenir raó és la prova definitiva de la nostra estupidesa. Només l’humor pot minvar o augmentar cadascuna, o alguna, d’aquestes parts. L’humor és el bàlsam per remeiar aquestes diferències.

Aquest, l’humor, sempre té raó. I la té sense buscar-la. Sobrevola la nostra realitat subjectiva. Encara que quan la raó deixa de funcionar, tenim la fe on agafar-nos. Per això, la primera sempre és una gregària de la segona. Com al Tour de France, que hi ha un pelotó que competeix amb un cap de files i una colla de gregaris al seu voltant. La raó és el principal gregari de la fe. Però també és cert, com deia l’enciclopedista Jean Le Rond d’Alambert, que la raó acabarà tenint raó. I és que la raó sol ser sempre més raonable que la fe, ja que aquesta s’embolcalla sovint en el dogma, cosa que no li caldria. La raó dels dogmes és força estúpida.

D’això volia parlar, de l’estupidesa. Diu Carlo M. Cipolla que contra l’estupidesa, l’humor facilita el diàleg i la convivència de les relacions humanes. Per tant, cal que enraonem amb humor. Però enraonar no sempre és dialogar ni conviure. Llàstima. Voler tenir raó és propi d’estúpids, encara que la raó estigui de la seva part. És millor convèncer, empatitzar, pactar, posar-se d’acord. Per aquest camí arribaríem a un punt que hauríem de parlar d’amor. Cipolla s’hi apropa molt quan al·ludeix a l’humorisme: “Quan es presenta l’ocasió de practicar l’humorisme és un deure social impedir que es perdi aquesta ocasió”. Vist així, i a mi em sembla un pensament carregat d’intel·ligència, els Governs s’hi haurien d’implicar. Cosa que no succeeix gairebé mai. Ho estem veient en aquests temps que vivim. Rússia contra Ucraïna, Israel contra Palestina, Espanya contra Catalunya, i molts més que demostren l’estupidesa extrema de la condició humana. El mateix autor ens recorda, en un assaig sobre el pebre bord que acompanya aquest de l’estupidesa humana, que la desconfiança dels homes va fer que s’imposés el cinturó de castedat a les dones, cosa que agraïren el ferrers perquè es feren rics en poc temps, tant va augmentar la demanda. I tot per una qüestió de raó, de no compartir la bona fe entre marit i muller. Com veiem, compartir la bona fe és del tot raonable. Cipolla hi afegeix, a tot plegat, l’humorisme. Excel·lent.

Per això mateix, per la manca d’humor, de fe i de raó, actualment la humanitat es troba com es troba: en una situació horrorosa. La manca d’humor, de fe i de raó engendra el terrorisme social i d’estat. I sembla que ha estat així des del principi dels segles. Quan serà que els homes entrarem en raó? Perquè hi ha moltes accepcions sobre aquest terme. Si obro el pertinent volum de la Gran Enciclopèdia Catalana, que és la que més consulto i de la que em refio més, encara que adaptada al meu estil, la raó és la facultat de raonar. I raonar és fer ús de la raó. I fer ús de la raó és pensar. Aleshores, què és pensar? Pensar és discórrer pels laberints de la intel·ligència. Veig que hi ha diferents usos de raó: la raó analítica, tradicional, que es contraposa a la raó dialèctica. La raó pura o kantiana s’associa al coneixement, i la raó pràctica és aquella que tots volem i voldríem exercir. També existeix la raó històrica, amb la qual no tots els filòsofs coincideixen en la seva definició o, més ben dit, en la seva “raonabilitat”.

Però jo hi afegiria, seguint els raonaments de Carlo M. Cipolla sobre l’estupidesa infinita dels homes, en la raó popular i, més encara, en la raó humorística-popular. En les frases fetes al llarg dels anys. A Mallorca excel·lim en aquest vessant de la saviesa pública del poble. La raó es pot usar, però també es pot perdre. Quan algú perd la raó la pot perdre sol o dialècticament. I fins i tot un pot perdre la raó i tornar-se boig. Això no significa que tenir la raó sigui tenir seny. Tots hem conegut homes de seny que en certes qüestions, segons nosaltres, segons la nostra raó, no tenen raó. Més encara: si raonar i pensar és la mateixa cosa, com és que podem pensar en raó o sense? Aquí fa la seva entrada triomfal el sentit de l’humor. Se’ns pot donar la raó i nosaltres la podem donar. I també hi ha gent que no vol entrar mai en raons. “Teves són les espardenyes”, acostumen a dir quan la conversa els sembla absurda. La qual cosa sol indicar que és molt gelós del seu temps o que no paga la pena parlar-ne, o que el seu enginy verbal té una certa alçada intel·lectual, com la d’Oscar Wilde o de Jonathan Swift. Aquest, amb la seva brillant eloqüència digué que tots els llibres -aquí sempre parlem de llibres i dels seus autors-, digué que tots els llibres són fills del nostre cervell. De la nostra ment i del nostre enginy. Obvi, però intel·ligent.

El que hem de suportar! Torno a Cipolla per dir amb ell que totes les espècies del regne animal, des d’un cuquet de terra insignificant a un enorme elefant de la sabana, han de suportar les seves dosis quotidianes de tribulacions, temors, frustracions, penes i adversitats. Que m’ho diguin a mi! Però l’home, a més a més, ha de suportar els imbècils i els estúpids que conformen la societat humana. Ho referma exclamant que l’estupidesa és una de les més poderoses i obscures forces que impedeixen el creixement del benestar i de la felicitat. Jo penso -i raono- que Carlo M. Cipolla tenia raó.