Fa només un parell de dies (hores?) que no tenia cap podcast per escoltar i he fet una cerca a la babalà a la meva aplicació (que és un poc diva, ja vos ho dic ara). N’he descobert un boníssim: Gayish. De les meves subscripcions, que van variant sovint, només m’he quedat amb els que no cansen massa ràpid (potser tenc poca paciència); dels nostres només seguia el Ja m’entens (del qual no tenia cap capítol nou perquè no havien tornat de les vacances).
Tot això vos ho cont no només perquè m’esbutzi de riure amb els capítols que he escoltat de Gayish, sinó perquè tenen una secció on conten els moments més de culers i més de Normals que han tengut durant la setmana. Això m’ha fet pensar en els meus propis, encara que no tenc massa presents els estereotips (o no sàpiga quins són tots), de vegades, quan me n’adon, són bastant graciosos i inquietants. Deixaré per un altre dia la idea que em ronda adesiara que n’hi ha molts que no conec perquè no consumesc productes destinats als Normals (produccions de Disney, Dreamworks, etc).
Mentre pensava en com ha anat la meva setmana, i que no he fet gaire cosa (que jo encara som a l’estiu), així i tot, el meu moment més gai ha estat adreçar-me a tota una guarda de gent a un sopar com a «girls» i «hon’s» xerrant una octava més alta de l’habitual (com quan imit als meus familiars gallecs). Perquè tenguéssiu una imatge completa d’aquesta situació vos hauria de donar dades que, com és habitual, no puc compartir. Imaginau-vos una comèdia francesa comercial.
Com a contrapartida, el moment més de Normal que he tengut, va ser també al mateix sopar. Vaig quedar enlluernat per una de les persones amb qui compartí taula. I em referesc a físicament. La seva bellesa i naturalitat em va deixar sense paraules, cosa que no m’havia passat en molt de temps (una altra història per un altre dia). Em preocupava que s’incomodés perquè no podia deixar d’estudiar les seves faccions, els seus moviments, la seva forma de parlar, aquella aura que enterboleix la mirada (com a les pel·lícules antigues).
Fa estona que ho xerrava amb qualcú (semblaria que a una vida passada): Quan no tens tanta experiència o autoconeixement (o relativisme o nihilisme), que una persona pugui fer ballar tot el que pensaves que conformava el tu, és desconcertant. Si t’has mirat prou, però, per defora i per dedins hauria de ser un mareig momentani (com quan t’aixeques de cop). Aquesta persona em feia la contrària dient que per «gent com jo, és molt més fàcil» gestionar l’atracció cap a una dona, «més fàcil d’acceptar». Un parell de preguntes més tard em va aclarir que, clar, era perquè tornaria normal.
Ja ho vegeu, per als Normals semblaria que no és tan important qui ets, sinó com et veuen, a més de tornar a la vida meravellosa de la normativitat, sense fer mai cap esforç per simpatitzar amb ningú, sense cap autoevaluació, sense cap pensament incòmode. Sigues Normal, és més fàcil.
Aman Nòlem (ell/això)
