Quan jo mori, el millor que deixaré en herència a les meves filles i al meu net, serà tot el teatre que he escrit. El meu teatre. Una veritable fortuna. Una fortuna que ningú mai podrà avaluar ni em podrà robar. Ni l’Abadia de Westminster no està tan assegurada. Les meves filles ho saben, però ara ho poso en lletres d’impremta. El meu teatre té una vàlua única: no l’ha ideat, ni gestat, ni parit ningú més que jo. Aquesta és la seva distingida singularitat. No només és això: és que ningú més que jo ho hauria pogut fer. Doncs, aquest teatre, únic i singular, serà la meva deixa més gloriosa. És cert que he escrit nombroses narracions breus, alguns poemaris, una dotzena de novel·les, milers d’articles periodístics i mil-milers d’aforismes. Però la meva intuïció fa estona que em comunica la seva preferència pel meu teatre. I jo sempre he confiat en la intuïció. Una intuïció que, després d’analitzar-la durant tota una vida, he comprovat que està feta de diàlegs i acotacions. Quina comoditat que m’ha suposat sempre l’escriptura teatral. Les meves obres teatrals han sorgit de la meva ment sense gens d’esforç, sense cap sacrifici intel·lectual ni de temps. Totes són intuïtives. Només m’ha calgut escriure una sola paraula i totes les altres s’hi ha enganxat fins que ha caigut el teló. Misteris de la creació. Perquè per escriure les novel·les que he escrit m’hi he hagut d’aferrar durant molt temps amb les dues mans.

El meu teatre, en un altre aspecte, a l’hora de valorar-lo des d’un angle crític i d’una mirada escrutadora i equitativa, penso que és un teatre formidable i que algun dia serà clàssic. Ho penso des de que un crític teatral de Madrid ho va escriure quan va llegir la meva primera obra: “Querido amigo”, que obtingué l’accèssit del premi Lope de Vega de l’Ajuntament madrileny. Va dir que jo havia escrit un clàssic. Clàssic! Això vaig exclamar jo. Clàssic, però si no m’havia costat gens d’escriure? Han passat més de quaranta anys i sempre he usat la mateixa fórmula. Una fórmula que jo no creia tingués res a veure amb els meus aforismes. Però, ja ho crec que sí que hi tenia a veure: amb el seu esperit i amb la seva espontaneïtat. Fins molt de temps més tard no vaig relacionar una cosa amb l’altra. Però era així. No vull fer analogies de cap classe, però amb les meves ininterrompudes lectures he anat descobrint aquesta realitat. La majoria de grans aforistes universals han estat notables autors teatrals. No citaré cap nom perquè m’empegueiria de posar-me al seu costat. Encara que aquest fet és fàcil de comprovar. Aforística i teatre es donen la mà des de les calendas grecas.

Totes aquestes apreciacions que faig sobre el meu teatre són personalment concebudes des d’un punt de vista híper-subjectiu, com podeu advertir fàcilment. Demano disculpes. Demano disculpes, així que serà millor que no continuï per aquest pedregar. Tot és fruit de la meva dèria pels llibres, pels autors de totes les èpoques, per les meves apassionades lectures, per la immensa afecció a l’aventura intel·lectual i per la meva vanitat bíblica. Què hi faré. Tots som fills de Déu.

El que diré ara no està gaire lluny del que he dit fins ara ni del que diré més endavant. Si ho dic. Prometo que no ho he dit mai per escrit abans, però des de molt jove sempre he cregut que jo tinc el poder de la levitació. Vaig descobrir la levitació amb una gran emoció i un gran entusiasme. Va ser veient una pel·lícula antiga de cine: la que narrava la vida humil i senzilla de sant Giuseppe de Cupertino. És una de les pel·lícules més tendres i divertides que he vist mai. Es titulava “L’home que no volia ser sant”, o “El sant volador”. Era un humil fraret franciscà, expulsat del convent dels caputxins per inútil, molt ignorant i força retardat mental, que li va costar molt arribar a llegir i escriure de manera entenedora. Era un home que no servia per res. Ell mateix es deia i es feia dir Fra Ase. Els seus companys el coneixien com el germà Ase. No distingia el pa blanc del pa negre. A més de ximple i esquifit com una figa seca, era malaltís i escanyolit. Tot li queia de les mans i era incapaç de fer qualsevol treball per insignificant que fos. Però, per estrany que sembli, a aquella criatura negada per la lectura i els estudis, li passaven sovint coses extraordinàries. Prodigioses. Romania moltes estones en èxtasi, i en el seus embadaliments s’elevava enlaire, encara que es trobés en un carrer o una plaça plena de gent. Escoltava el nom de Jesús o el de la Mare de Déu i de seguida aixecava el vol. Levitava tots els dies, fins a situar-se a dalt de tot de la torre del campanar o sobre les branques més altes dels arbres. Cap novel·lista ni cap enginyer hauria estat capaç d’inventar un home com aquell. Tothom restava bocabadat. I ell no sabia donar mai explicacions del seu comportament: era com si visqués a la Lluna.

Jo no vaig levitar mai físicament, però sí que ho feia amb la imaginació. Jo escrivia el meu teatre contemplant-lo des d’una certa altura. Potser va ser per això que em classificaren com un autor de teatre de l’absurd. Jo no hi estava d’acord. Era més un teatre del desconcert, ja que jo escrivia desconcertat i, després, qui el llegia hi veia més els detalls superficials que la fondària i la profunditat. Bé, vaig acabar per dir- me a mi mateix que tot es devia a les meves levitacions. Gràcies a elles podia contemplar des d’una certa alçada la inutilitat de la política, i això es reflectia en les meves obres. El meu teatre tenia poca acció i molta reflexió. Més que de l’absurd o del desconcert, vaig considerar-lo levític. Si és que aquest adjectiu s’adequa als èxtasis de Giuseppe de Cupertino. Ja m’enteneu.

Els textos teatrals i la seva lectura sempre han suposat un camí eixarmat, ben cuidat, net de cards i de males herbes, per on transitar còmodament cercant l’essència del que som els éssers humans. Des de Sòfocles i Aristòfanes fins a Oscar Wilde i Samuel Beckett, les obres teatrals, per mi, han penetrat en el moll de l’os del meu esperit. Sense deixar de banda, per descomptant, a Shakespeare. El teatre ha constituït el meu gènere literari preferit per excel·lència. Fins i tot, sempre he considerat a Sòcrates i a Jesús de Natzaret, encara que no coneguem cap escrit seu, com els dos millors dramaturgs de la història de la Humanitat. Perquè el terme teatre resulta a ser, per la meva experiència, juntament amb la filosofia i la religió, els gran sinònims de l’humanisme.