Aquesta setmana no han passat gaires coses: ha plogut (dtx!) segons a on molt (moltíssim), preparam una presentació de Moixa Mental pel mes que ve, el meu home ha descobert Bollywood i jo he hagut d’aguantar Normals durant un sopar (durant el qual vaig aprofitar per fer un petit estudi, no desaprofitam res).
Em va fer molta gràcia el primer cop que en Miquel Missé va dir a una entrevista (o a una col·laboració) com li agrada estudiar les normes masculines. Tot perquè jo també ho faig això (i qui no?), provant de descobrir aquelles complexes regles no escrites que t’expliquen en donar-te el certificat de naixement (i que varen oblidar de donar-mos a segons qui).
A la reunió aquesta, compartí taula amb dos Normals, un d’alfa i un de beta (segons fa poc m’han explicat que es defineix). He de dir que per evitar l’avorriment vaig provar de no reaccionar a cap de les històries del mascle alfa, que no en tenia prou amb tota l’atenció del beta (del tot enlluernat per les seves històries, jo diria que exagerades o directament inventades), però vaig perdre interès molt aviat vegent com es posava nerviós (provau-ho qualque pic que no tengueu res més a fer, és sensacional) mentre llistava tota un enfilall de dades de la seva persona que haguessin estormeiat una ovella. Hagués donat igual que no hi fóssim (almanco jo) perquè hagués fet la seva classe magistral de si mateix a una platea de cadires buides.
Vaig estudiar com movia les mans, on mirava, les expressions de la cara i, en general, el seu llenguatge corporal. No vaig veure res destacable, el que em fa pensar que tot era una posada en escena calculada (no tenc proves d’això, però). I em vaig demanar (com amb els pesats) si s’adonen que no els escoltes. Crec que sí (mirau quines coses) perquè va partir després de sopar sense dir ni ase ni bèstia (no sabia que hi era? Es va anar molest? En va tenir prou amb el seu beta?).
Sense venir a cuento, vaig rememorar un fet de fa molt i que havia esborrat de la meva ment: un altre encontre amb un mascle (Normal fins que no es demostri el contrari), un d’aquells que sembla que flirteja fins i tot amb les pedres del camí. Amb un «vine a fer una cervesa», «m’agradarà veure’t» i unes floretes més, em tenia rondant-lo (confús, ja vos ho dic ara) durant un temps. Tot va acabar en fer jo un avançament (petit i innocent, no vos malpenseu). Fiu! Va desaparèixer.
Deixaré per un altre dia la discussió (breu) quan es varen queixar de com faig les aferrades (aparentment, com si l’altra persona fos una dona… intrigant ferm). Ara me’n vaig amb un titular per fer una petita reflexió (un poc gruixada): Semblaria que per a ser Normal, no basta amb seguir les regles no escrites que et donen en néixer, has de ser d’una pasta especial per no qüestionar-te res, perquè el primer cop que la teva façana de paper de fumar s’engronsa (de vegades per una petita resposta física) fa que tot caigui. I això, amics Normals, és perquè no heu mirat mai dins vostre. Encara hi sou a temps, però.
Aman Nòlem (ell/això)
