Va passar a un bar del poble de Calvià, però podia haver estat a qualsevol altre indret mallorquí. Asseguts a la terrassa, dos joves ciclistes demanaren un parell de cafès llargs en la nostra llengua. No sé ells, però a mi em va estranyar no sentir el típic i esperat «¿cómo dice?» o fins i tot qualque indelicadesa. Sorprenentment, la resposta de la cambrera fou: «molt bé».
Al cap de poc temps, els va dur dos cafès en tassa de cafè curt, fet que provocà que li recordassin que els havien demanat llargs.
—Americans, volen dir? — inquirí la cambrera.
—No, els volem llargs, però no tant —contestà el client.
—Bé, idò americans?
—D'acord, americans —es rendiren els cafeters.
—Idò això és una altra cosa: són seixanta cèntims més.
Els dugueren els dos cafès americans, pagaren la diferència i amb una maduresa superior a la que la seva edat podria fer preveure ignoraren aquella mostra de «qualitat» de servei.
Sense fer gaire sang sobre les complicacions que ens suposa fer servir la nostra llengua en el dia a dia, cosa que casualment no va succeir, m'agradaria destacar dos detalls: en primer lloc, la manca de professionalitat que delata el fet de desconèixer què és un cafè llarg i, d'altra banda, l'espoli que suposa cobrar cent pessetes o seixanta cèntims —com diuen ara— per afegir una mica d'aigua —ves a saber si era de l'aixeta— als dos cafès dels pacients clients. Tampoc no ens vindria gens de nou que el resultat final fos «aigua bruta». Bé, això no ho sé.
Aquesta escena em serveix per il·lustrar un sentiment —patiment, més ben dit— a conseqüència del maltractament que moltes vegades és dona al client de determinats serveis relacionats amb el turisme: desconeixement de la nostra llengua, manca de professionalitat, baixa qualitat dels productes i preus excessius. Dues tallades de tomàtiga que no tenen gust de res, assistides per tres fulles de lletuga ofegades amb aigua i quatre olives, enrevoltades de patates fregides congelades, amarat tot plegat d'un líquid color d'oli i acompanyat d’un parell de tallades d'anomenat «calamar» a la romana en seria una mostra. Parlar de paella correspon una altra dimensió.
Potser traduir el tòpic —disculpau-me l'atreviment— «pa per a avui, fam per a demà» seria la sensació que sovint interioritz a la nostra terra. Munyir-ho tot: la mar, la terra, el cel, els habitatges, els nadius, els turistes... També ho varen intentar amb el sol, encara que de moment exploten l'ombra, que no deixa de ser conseqüència de l'astre rei. Si no m'enteneu, anau a la platja de Palma —per dir un lloc—, demanau el cost del recer d'un para-sol i multiplicau-lo per tots els que hi ha als sis quilòmetres d'arena. Una altra bona oportunitat per experimentar la sucada seria fer ús del tren per passejar entre Sóller i Palma amb la família. Anau primer al banc, espremeu el caixer i passau per taquilla.
Hem de reconèixer que hi ha excepcions. Tancat fa uns anys, el restaurant Bon Paladar (Es Nacional), al Pont d’Inca, era tot un referent. Na Irene cuinava i en Joan parava taula. Hi podies anar ben tranquil de sortir-ne satisfet. Avui, si anau a Sa Pobla —per exemple— hi podreu trobar un antic i acollidor celler al carrer Marina, on per deu euros també gaudireu d’un menú casolà.
Em ve al cap aquell eslògan «Un turista, un amic». Tampoc no es tracta d'intimar, però no estaria de més que el Govern o el Consell, de tots els diners que inverteixen en captació de «material culturalment desestacionalitzat», n'estotjassin una part per a formació i mentalització dels qui han d'atendre aquesta allau de «categoria extra». De passada, se’n beneficiarien també els natius, encara que els clavin trenta cèntims per unes gotes d'aigua de més a un cafè, que no el volien tan llarg!
