Tenia un amic pallasso que em contava que va demanar a una parella de jaios japonesos per què ploraven (seguts esquena amb esquena) enmig del desert. Varen contestar que mai havien vist tant d’espai obert, una vista que els superà de tal forma que varen rompre en llàgrimes.
Del Japó sabem una quantitat limitada de generalitzacions (unes poques més si vos agrada el manga): la baixa taxa de criminalitat i natalitat, els gustos sexuals extravagants i que no solen mostrar els seus sentiments en públic. Aquesta darrera, sembla, és la causa per la qual existeixen locals especialitzats on trencar coses, bramar i cridar com un boig. Llocs on tot això és permès. Per jo, un d’aquests llocs és el cotxe. Un espai segur. De vegades discoteca mòbil (on escoltar música a les totes sense molestar a ningú), de vegades sala d’espera (on beure un cafè o fer una becada).
Record una carretera secundària per on pas un cop o dos l’any. Cada pic em sorprèn la bellesa de la vista. Mem, no vos imagineu res de l’altre món, però la darrera vegada hi anava amb la cançó perfecta i el sol ho il·luminava tot amb un llum especial. Cap mur, cap tanca, fins allà on es podia mirar, el sembrat meravellós, uniforme, daurat. I no vaig poder evitar plorar de l’emoció. Sa meva neboda em deia que a ella li passa sobretot amb la natura.
Més recentment, em va passar al contrari (si es pot considerar un oposat), anava empipat per un conflicte estúpid. Un d’aquells que emprenya perquè ja no hi pots fer res, ni contestar, ni serveix donar-hi més voltes, però ha quedat enquistat allà, al pensament. Debades et proves de convèncer que ho has de deixar anar, concentrar-te en una altra cosa i oblidar-ho. Doncs bé, em vaig sorprendre cridant com un bajà fins a quedar mig escanyat. Com posar oli a un llum. En perbocar tota la matèria inútil, que s’evaporà dins l’èter (on haurien d’anar moltes de les piulades i comentaris d’odi) vaig poder seguir amb les meves curolles i converses internes.
El meu home diu que «vull ser britànic», però mira si el que em passa és que som més japonès…
Aman Nòlem (ell/això)
