L’1 de setembre va començar el curs per als i les docents, retorn a les aules, als departaments, per anar preparant el curs que comença amb novetats. La primera, sense restriccions provocades per la pandèmia, amb seguretat això sí. La segona, nova llei d’educació que canvia currículums, que motiva nous enfocaments. En una paraula, nou curs, any escolar nou, noves perspectives, nous reptes, molts d’esforços i il·lusions.
El 12, dilluns que ve, comença el curs per als alumnes. De tots els àmbits educatius, no universitaris. Els més menuts de tots, preescolar, escoletes infantils ho faran aquesta setmana. Retorn a les aules amb les amistats, amb les noves que vindran. Amb les i els mestres del curs passat o els nous que coneixeran enguany. Moltes il·lusions, molts nirvis, molts enyoraments de la vida familiar de les vacances estivals. Moltes coses a contar, molts descobriments a fer.
També es diu que comença el curs polític, enguany amb cites electorals el maig i el novembre. Igualment amb molts reptes a assolir i molts objectius per aconseguir. L’estiu ha estat feixuc, de fet, no acaba fins al 21 de setembre, com a estació de l’any que dóna pas a la tardor. Els científics ens han avisat, potser serà el més fresc dels que vindran. I nosaltres patint calorades, ofegors i saturacions pròpies dels mesos d’agost i juliol.
Sensació, i realitat, de saturació hem viscut per aquestes illes nostres i ha sortit al debat públic com podem encarar els anys que vindran. Uns, ja no tan pocs, parlem de decreixement sense que això signifiqui pobresa per aquells que ara viuen del turisme i de la seva oferta hotelera i complementària. Fins i tot representants del món del treball, això és centrals sindicals, plantegen que ha de ser possible canviar el model de més i més «bones temporades», cercant alternatives a aquesta realitat treballant per a un model més respectuós amb el medi, més racional en les condicions de feina, més pensat en l’emergència climàtica i per tant, menys emissions de CO2 provocades pels avions, per cert no només els de lowcost, també els dels jets privats, provocades pels creuers igualment.
Ens parlen als mitjans de comunicació, audiovisuals i de tota mena, que vindrà una tardor complicada. Posen l'èmfasi en els problemes de les energies, del seu cost, de la seva escassesa. Esmenten la «responsabilitat» de la guerra a Ucraïna. Parlen de la inflació, de la pujada de tipus d’interès, de l’empobriment de la classe mitjana que veu la pujada de preus, les dificultats per a l’habitatge en condicions, les noves realitats de persones treballant però empobrides. Ens anuncien temps difícils, ens inculquen la por, la inseguretat, la incertesa.
En canvi, curiosament, no insisteixen en la recerca de la pau que posaria fi a aquesta barbàrie, no demanen responsabilitats a aquells que haurien de treballar per acabar amb la guerra a Europa, per pacificar països de la riba sud de la Mediterrània, per enfortir els governs democràtics arreu del planeta independentment de si són amics o no dels EUA, o d’altres països d’Occident.
Les grans empreses dels mitjans de comunicació no són «neutrals», no ens informen de manera objectiva. Responen bé als interessos de les indústries de l’armament, de totes aquelles altres que guanyen, i molt, amb les guerres, amb la destrucció, que hi veuen els guanys immediats en la necessària reconstrucció que vindrà.
Va dir el President de França, Emmanuel Macron, que s’havia acabat «l’abundància». De qui? Dels rics que engreixen encara més els seus guanys amb aquesta situació? Volia avisar a la classe mitjana que vénen temps difícils. A qui volia advertir? A tantes i tantes persones que viuen per davall del llindar de la pobresa al seu país, als de la UE, als dels estats d’Occident? O pensa que allò que tenen avui en dia les famílies de l’Europa de l’Estat del benestar, retallat a marxes forçades amb privatitzacions com ha fet la Gran Bretanya, és «abundància» o és senzillament sobreviure amb frustracions constants per desitjar més i més com ens reitera el consumisme?
Es dirigia a tanta gent, milions de persones, que viuen sense aigua potable, sense clavegueram, sense condicions mínimes d’habitatge arreu del món? Homes i dones que viuen a països empobrits, antigues colònies del gran Occident, que continua espoliant les matèries primeres i a la vegada omplint-los de deixalles, enderrocs, residus, del món de les noves tecnologies? Per cert, països que pateixen les conseqüències del canvi climàtic, com és el Pakistan, amb els monsons més brutals en reiteració i en quantitat i que feia anys no s’havien viscut.
Començam el curs, cerquem els mitjans de comunicació responsables, seriosos, que ens ajudin a la reflexió per entendre aquest sistema, aquest món. Que ens donin eines per al debat seriós, el diàleg, per a convèncer, no per cridar en lloc de parlar. Que plantegin dubtes i demanin responsabilitats a aquells que mantenen les guerres sense importar-los les vides humanes que es perden de manera tan absurda i injusta.
I mantinguem l’esperança ben ferma, malgrat que Xile hagi desaprovat el canvi constitucional que havia obert tantes expectatives per aquelles persones que menys tenen, i per totes aquelles que veuen imprescindibles accions positives a favor del medi, del territori, que aturin l’emergència climàtica, mantinguem-la, com ens ha dit el seu President Gabriel Boric Font, després de reconèixer la derrota, perquè reprendran el camí amb més consens, amb més diàleg, per aconseguir que sigui majoritària dins la població.
