muy nuboso
  • Màx: 23°
  • Mín: 18°
23°

Reviure

Tots els meus coneguts m’ho han sentit a dir mil vegades: si llegir és viure, rellegir és reviure. Reviure és tornar a viure. Però tornar a viure allò millor que hem viscut. No em canso de dir que la relectura d’un bon llibre és més agradable i delectable i exquisit i saborós i satisfactori que llegir-lo per primera vegada. De mil. Jo no he rellegit tants llibres com n’he llegit. És impossible. A més, no crec que sigui aconsellable. Però sí que he dedicat moltes més hores de la meva vida a rellegir que a llegir. Com és possible? Home, només podem llegir un llibre una vegada, però el podem rellegir totes les que vulguem.

No puc deixar passar més temps sense fer esment a un dels llibres que més vegades he rellegit i tornat a rellegir. Em sorprenc, ara mateix, no haver-lo recordat per a tots vosaltres fins avui. Em costarà molt perdonar-m’ho. Per això us el recordo de seguida. Es tracta d’un relat epistolar, una carta, una petita gran obra d’art de només unes cent pàgines: ‘El castillo de la carta cifrada’. M’apresso també a dir el nom del seu autor: Javier Tomeo. Cal deixar ben gravat aquest títol i aquest autor. Jo vaig conèixer aquest llibre i aquest autor, i a més personalment, a la dècada dels anys setanta del segle passat. A finals d’aquella dècada. Prodigi de prodigis! Ja coneixeu el meu caràcter hiperbòlic i festiu en matèria literària, però tothom és com és i jo soc així. La meva fascinació per aquella lectura em va deixar alegrament bloquejat durant unes quantes setmanes. I ara, meravella de meravelles, el vull tornar a llegir. El torno a llegir. El llegiré i el re-llegiré sense cap pressa: a poc a poc, molt-a-poc-a-poc. Quin goig! Només de pensar-ho la boca es torna aigua i el cervell se m’hidrata.

Quan vaig abraçar per primera vegada a Javier Tomeo, em creia abraçar un os. Un gran os burell, de color terrós i d’una estranya força física prodigiosa. Però aviat vaig adonar-me que la seva autèntica força era espiritual, gairebé mística. Javier Tomeo! Aquell dia estava presentant un altre dels seus llibres a Palma, no recordo quin, però sense ser el mateix que jo ja havia llegit, ‘El castillo de la carta cifrada’, era com si ho fos. El clima, l’atmosfera, l’estil eren el mateixos. Jo vaig dir-me a mi mateix, al meu interior, amb l’eufòria que el moment requeria, que havia trobat un germà bessó literari. Encara que més enginyós, més sagaç, més intuïtiu i amb molt més talent i capacitat imaginativa que no jo. De molt! Era el brollador que jo necessitava per seguir abeurant-me. Al cap d’un any o dos o tres o més, el vaig tornar a abraçar a Sitges, durant el Festival Internacional de Teatre que encara se celebra cada estiu. A mi em feien una lectura teatral de la meva obra ‘El venedor de cacauets’, una obra per cert molt tomeoista, que semblava escrita pel propi Tomeo. A ell li havien adaptat escènicament dos contes, i els representaven al mateix Festival. L’os em va tornar a abraçar i caminàrem junts una bona estona pel passeig marítim de la Blanca Subur.

No crec haver-lo tornat a veure. No ens passàrem el telèfon ni el mail, ni analògic ni electrònic. Un lapsus que mai m’he perdonat. Fins que un dia, molt de temps després, vaig llegir en una revista cultural que havia mort a Barcelona. Tothom es mor, vaig dir jo. Tots ens hem de morir, vaig pensar. Però queda el nostre record, la nostra memòria, escrita o no, a l’horitzó de l’infinit. Així ho crec i així ho espero. La de Javier Tomeo és ben cert que ha quedat. Ara mateix la tinc a les mans. Fullejo aquella breu novel·la única i insòlita. Estic a la pàgina 12, quan el senyor Marquès fa les seves últimes advertències a Bautista, el seu majordom, que ha d’entregar hores més tard la carta al Comte de X, don Demetrio López del Costillar. El senyor Marquès, deliberadament, ha mal escrit a mà aquella carta per molestar el seu destinatari. Ho ha fet amb premeditació i traïdoria: no vol donar al senyor Comte la satisfacció de llegir-lo sense un esforç addicional. Increïble la malura del Marquès. Adverteix a Bautista que ha escrit totes les emes amb quatre palets en comptes de tres, i totes les enes amb tres en comptes de dos. El punt de les is l’ha col·locat sobre la lletra anterior o posterior a la que correspon. Per últim, no ha deixat cap espai entre paraula i paraula, de manera que tota la carta és una sola i llarguíssima oració que no significa res.

No diguem que no sigui extraordinari aquest original estil literari! En aquest joc epistolar tan estimulant, Javier Tomeo no s’estalvia gens d’imaginació. És com un mag al qual li sorgeixen tots els trucs sense el més mínim esforç físic ni mental. Les paraules son les seves eines per construir els seus sorprenents malabarismes. Aconsella al seu majordom, com si s’ho digués a ell mateix, que faci ús de la seva imaginació per projectar els viatges més extraordinaris sense moure ni un sol dit. Li diu que recorri, si ho considera oportú, als més intensos jocs mentals capaços de crear dins nosaltres mateixos els universos més complexos. “Tracti, per exemple, d’imaginar-se un firmament en el que, en lloc d’estrelles, brillin equacions de tercer grau, o rels cúbiques fosforescents”. O focs artificials.

En algun moment, Javier Tomeo, m’ha recordat Stanislau Lem, només que Tomeo escriu en terra ferma mentre que Lem ho fa des de l’espai infinit. Tant és: el que desperta el meu interès, com he dit tantes vegades, és l’estil. El contingut és importantíssim, però allò que li dona elegància i atracció és l’escenografia. És com ‘El somni d’una nit d’estiu’, de Shakespeare. La trama, si n’hi ha, passa desapercebuda al costat de la poesia, de la dansa i de la música. Del clima. De l’atmosfera. Això és el que tenen les narracions de Tomeo: atmosfera. Respiren. Alenen. Son fetes d’aire pur, transparent i diàfan. Encara que, en el meu cas, i suposo que en el de tots els lectors insubmisos i ingovernables, el que compta és el gust personal. Les coses, de manera natural, ens agraden o no. Això és tot. Com va dir Txékhov, l’art ens agrada o no ens agrada. Res més. No hi ha per a mi altre criteri. A mi la prosa de Javier Tomeo m’encanta, perquè em fa riure, viure i reviure. Provoca, en el meu interior, unes ganes boges d’escriure. Ai, corro a l’ordinador per escriure el que acabo de pensar! Per reviure el que un dia vaig viure. Perquè quedi gravada l’alegria de la meva experiència i de la meva ingènua creativitat. Perquè resti per sempre memoritzada la meva profunda acció de gràcies.

Sí, perquè sé que avui, quan algú llegeixi aquest article, pensarà amb mi de manera satisfactòria. Això sí que és motiu de celebració!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Maria, fa devers d'un mes
Tot un plaer llegir els seus articles i les recomanacions literàries.
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente