L'experiència per qui hem passat a ser pares una altra vegada després de més de vint anys de ser-ho per primera, resulta a favor de les relacions, comunicació i convivència amb el darrer arribat. Amb tot, els canvis d'hàbits socials, familiars i fins i tot individuals poden haver estat, han estat, molt profunds. N'hi ha prou en recordar que fa vint anys els telèfons mòbils no existien, al menys per a les nostres contrades i amb l'ús que se li dona ara. A quina edat, per exemple, hem de comprar el primer mòbil al fill, o filla? Què representa aquesta adquisició pel que fa a l'educació de l'infant, de les seves relacions socials, els seus estudis...? És el mateix, en general, en grau de maduresa, de possibilitats de comunicació, el fill que vares tenir fa vint anys quan en tenia onze, que el que va arribar en fa onze? Són molt diferents, els temps que els ha tocat viure i com viure-ho.
Crec que es pot generalitzar que la consciència mediambiental, la preocupació pel canvi climàtic i, àdhuc, una maduresa existencial amb pensament i crítica social, consciència de vulnerabilitat lingüística en els nostre cas... més sòlida que la d'edats adultes hi són present en les converses, en la comunicació de grup d'adolescents d'avui. És clar que les relacions sentimentals, el coneixement íntim dels altres, el joc sexual, l'emoció de fer front a situacions desconegudes, l'oci individual i col·lectiu... mantenen el gran protagonisme i exigències biològiques de sempre, però, i aquí potser rau la gran diferència, sense que representin aquestes una anulació o menysvaloració de tota la resta de preocupacions, diguem-ne globals. Personalment tenc molta confiança en les generacions que ara són adolescents, entre altres raons perquè no ho podran fer pitjor que nosaltres. Com sempre hi ha un gran perill: l'exigència a fer front a l'entrada per molts mitjans del feixisme, que sap o pot fer molt de mal, ha de ser la primera obligació de qualsevol pare, avui.
La lectura en paper, sigui literatura o qualsevol altra matèria documental o científica, ha de seguir sent una de les eines de culturització més importants, no només per l'alegria i coneixements de vida que generen, sinó perquè cal contrarestar en qualque mesura el poder d'infiltració dels nous mitjans tecnològics en la quotidianitat de les nostres vides. Els nins i joves d'avui, llegeixen molt, però ho fan sobretot a través sobretot de pantalles i això en sí no és dolent, però genera una dispersió de la concentració en múltiples entrades. És important la lectura reposada sobre paper. No oblidem, la memòria és molt important, qui era que cremava llibres, que dificultava l'accés a aprendre a llegir, qui ha castigat fort a qui escriu, parla o pensa diferent de l'status quo imposat a cop de guerres, dolor i repressió. Llegir és una forma de lluita antifeixista, sens dubte, a pesar de l'aprofitament que també en sap fer el capitalisme, versió edulcorada de l'altra.
Tot és molt complexe, sens dubte. L'economia és molt important, cert. Però també és important resituar-nos, reiniciar, decréixer, canviar de model de societat i de vida, individual i col·lectiva. Senzillament perquè ja no va a més, això fa figa i, coincidirem tots, que n'hem de sortir, que n'hem de saber sortir i cal oferir més confiança en qui ens rellevin, que no en qui ens han precedit, qui ens pensam representar la generació madura avui. Pot semblar contrari al que cal suposar, que aquesta generació adolescent que ha arribat no té idea de res, és dispersa, vaga, inconsistent... al menys hauríem d'assumir la humilitat de qui no només no ho ha sabut fer, sinó que ho ha empitjorat molt, simplement per no haver aturat un moment a prendre'n consciència i decidir canviar.
