L’addicció als mòbils entre els més joves es nota tot d’una. És una constant entre les famílies i en les converses quotidianes.
L’altre dia, en un establiment de Palma, la dependenta ens digué: «Tenc un germà que pareix que duu es mòbil implantat a sa mà, no alça es cap ni per saludar, així passa ses vacacions...» Si veim que revisen els missatges en aixecar-se del llit, tenen ansietat si no el duen tot el temps a la mà, si les dosis de temps que necessiten de cada vegada són majors i els conflictes entre les amistats es magnifiquen, és que hi ha un problema que s’anirà agreujant cada dia que passa.
Teniu en compte que és un mal símptoma si en situacions on seria normal interactuar de cara a cara no fan altra cosa que revisar constantment el mòbil, és a dir, sense prestar atenció a les converses reals. Aquesta actitud arriba a deteriorar les relacions socials de manera alarmant, sobretot si la gent del seu entorn són més moderats pel que fa a l’ús del mòbil. Ara bé, si tots actuen de la mateixa manera i viuen immersos en allò que segueixen a les xarxes socials, es fan alguns gests i continuen amb un peu a Instagram i l’altre a la realitat, tot es fusiona en una nebulosa, en la qual no saben què els han dit ni recorden què han de fer. És evident que clavar de manera compulsiva la mirada a la pantalleta del telèfon mòbil provoca una distorsió de l’espai, el temps i la realitat. Quantes vegades no heu sentit: «Un moment que estic mirant una cosa» i el moment s’allarga més de mitja hora.
Les conseqüències de l’abús d’aquest aparell genera ansietat, mal de cap, insomni, estrès (recordau que el mòbil és la via més ràpida per accedir a les xarxes socials), mal a les articulacions, etc.
Per a aquells a qui no els agrada estudiar, han trobat una eina fantàstica per copiar, i amb els rellotges intel·ligents (ho diuen així), encara millor. És per aquest motiu que estan prohibidíssims a la PBAU de la UIB, les proves de llengua catalana de la Direcció General de Política Lingüística, etc. A la prova de batxillerat per a l’accés a la Universitat (PBAU) diu, literalment: «Durant l’examen no està permès emprar telèfon mòbil (l’haureu de tenir apagat dins la bossa), rellotge ni qualsevol altre dispositiu electrònic».
És possible que moltes persones tenguin la capacitat de retornar a un ús racional del telèfon mòbil quan s’adonen que no van enlloc amb l’ús addictiu i prenen consciència que cal fer-se’n enrere. És evident que no en prescindirem perquè convé no perdre de vista que els mòbils són una eina potent i útil, però no cal travessar segons quins límits que ens menen, sens dubte, cap a l’autodestrucció.
Gàbies per a mòbils (no és broma!)
Si trescau un poc per internet, descobrireu que venen gàbies per a mòbils, sens dubte és una bona manera de desconnectar una estona i fer una vida social més intensa i real. En alguns esdeveniments familiars o d’amistats (dinars o sopars), he descobert que ja hi ha persones que fan deixar els mòbils a l’entrada. Hi posen una capsa i els recullen a la sortida. Segons m’explicaven, perquè estaven farts d’interrupcions de tota mena, de sentir vídeos i àudios a tot volum, de no seguir les converses, jugar, etc. Aquest fet real és una gota diluïda a l’oceà perquè allò que veim a qualsevol esdeveniment va per un altre camí. I no pareix que el problema s’hagi de solucionar de manera immediata.
Per ara les relacions s’han convertit, precisament, en una mena de circ o de xou televisiu on els límits han quedat completament difuminats. Ens cal, no ho sé, una evolució futura, que supòs que posarà les coses al seu lloc.
