algo de nubes
  • Màx: 20.5°
  • Mín: 11.34°
11°

«Si quieres que nos entendamos...»

Article publicat a la revista 'Llucmajor de pinte en ample' del mes de juliol

202611

«Si quieres que nos entendamos me tendrás que hablar en castellano». La frase té el seu d’allò, ho deixa ben clar, si vols... hauràs de... Tot el pes cau damunt el receptor, perquè queda ben clar que l’emissor no fa comptes aportar cap esforç per facilitar la possible entesa.

Li enflocaren pels morros a una llucmajorera a primera hora d’un matí calorós de mitjan mes de Juny a Ca ses Xilenes, és a dir, a una oficina local del Govern del Regne d’Espanya, en concret del Ministerio de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones. Sobretot inclusión, com queda palès. No li va entaferrar el president del govern mes progressista de la història de la pleníssima democràcia espanyola, ni el ministre del ram, que nom José Luís Escrivà, ni el delegat autonómic o local, ni tan sols un funcionari. Va ser el guarda de seguretat que exerceix de Sant Pere i sembla tenir poder i dret de decidir qui entra i qui se n’ha de tornar amb el seu problema i un dit al cul i l‘altre a l’orella.

Mentre els de sempre continuen fent rebombori i estenent mentides sobre l’intolerable appartheid lingüísic que és voler que les nostres escoles capacitin tots els ciutadans per entendre’s en la nostra llengua. Mentre els de sempre consideren normal que parlar anglès o alemany sigui un requisit pels llocs de feina que impliquen un contacte habitual amb turistes, però una canallada supremacista que poder-se comunicar bàscament en català sigui un requisit pels funcionaris que ens han d’atendre a nosaltres, resulta que, una vegada més, la renúncia a la pròpia llengua, l’ús de l’espanyol, esdevé un requisit per a exercir el dret - o el deure- de ser atès per l’administració pública. Al Carrer de Bisbe Taixaquet de la vila també. Que la sagrada constitució espanyolíssima proclami allò de l’especial respecte i protecció, que faci dècades que el català és cooficial segons l’Estatut d’Autonomia, que és una Llei Orgànica, que també faci dècades de la vigència de la Llei de Normalització Lingüística no sembla afectar mica la política de segregació lingüística que aplica a la vila el Ministerio esmentat per boca del seu vigilant.

A una delegació de la Seguretat Social no s’hi sol anar per caprici. La majoria hi acudeix per tràmits necessaris si no vitals. Ho record per destacar el nivell de xantatge, d’abús de poder (un poder segurament usurpat, però consentit) que un acte de catalanofòbia militant com aquest implica. No hi havia ni el maquillatges d’un per favor, ni l’educació del perdona però….

En aquest cas, la víctima de la xulada m’ho contava «trista i enfadada». És una dona valenta a qui he vist respondre amb fermesa i sense perdre les maneres a actituds semblants per part d’un carnicer de supermercat o d’un funcionari d’un hospital públic; però en aquest cas va haver de cedir: pensava que s’hi podia estar jugant la pensió d’una jubilació imminent, el futur.

La cosa, que té encara més delit, començà quan va rebre un correu electrònic del ministeri esmentat avisant-la d’una notificació que havia d’obrir a l’enllaç d’internet adjunt. No havia conseguit obrir-la després de dos dies d’intents, ni acudint a l’ajut d’un estudiant avançat d’Enginyeria en Telecomunicacions. Tampoc no havia aconseguit ni per internet ni per telèfon, cap clariment, ni una cita prèvia (sembla que la ofinina de Llucmajor no té cites disponibles mai, és dir que no té a dotació suficient per fer la feina que li toca fer, i si no es col·lapsa més és per la bona disposicio d’algun dels funcionarid que hi treballa).

Quan la burocràcia d’un Estat és prepotent, despecticva i laberíntica -i l’espanyola ho és de fa segles, sempre podem recordar el «Vuelva usted mañana» que va immortalitzar Mariano José de Larra- totes les seves bravates i els seus implements digitals només n’elevaran a una nova dimensió més inhumana la prepotència, el despotisme i la disfuncionalitat.
He d’insistir en destacar que, havent acceptat la humiliació per aconseguir l’accés, el tracte del funcionari que va trobar a dins , com el d’un altre que li telefonaria més tard, varen ser d’una més que correcta professionalitat servicial, empàtica i humana.

Però el fet és que un Ministeri del Govern espanyol permet que al seu portal a Llucmajor es discrimini la gent per qüestió de llengua. Per molt que ho faci un segurata, segurament posat allà per una empresa concessionària o subcontractada o el que sigui. Tot això també és política lingüística, discriminació que fa pensar que encara vigeix i s’aplica aquell principi franquista segons el qual ja va bé que xerrem el mallorquí a ca nostra mentre no pretenguem treure’l al carrer.

També hi cap, clar, una reflexió sobre un personatge -que en treballar a la seu d’un ministeri deixa de ser un particuar per esdevenir un servidor públic- que usa la necessitat, a vegades la desesperació, dels ciutadans i usurpa el poder d’allò públic per exercir el seu personal fatxendisme, en el que sembla una mena de prevaricació moral.

Passades només vint-i-quatre hores dels fets que contava, el mateix guàrdia, a les nou del matí, s’adreça a un home que espera davant el portal: «Ha sido usted que ha llamado a la puerta hace cinco minutos? No ve qué pone aquí?» -assenyala un cartell confós entre una dotzena de papers penjats a la vidriera- «Abierto desde las nueve! Hay que ser educado! La educación es lo primero!».

En comentar-ho a plaça, resulta que existeix una extensa narrativa oral relacionada amb aquest individu, que deu fer temps que domina el portal de Ca Ses Xilenes, però no prou temps per entendre una mica de mallorquí elemental (perquè és beneit com una espardenya o perquè no li surt dels dallons?). Diuen i dic: «Aquest és un beneit conegut, Na Tal ja va presentar una queixa d’ell»;«Tenc un amic que fa feina allà devora i em conta que quasi cada dia munta un espectacle»; «Jo hi vaig anar poc després de la mort del meu marit, tota atabalada a fer papers per la pensió, era en temps de mesures pandèmiques, i quan em varen caure els papers i, acalada, els arreplegava, ell m’envest cridant: Detrás de la línea roja! Detrás de la línea roja!, però no va fer ni senya d’acotar-se a ajudarme».
Així ho tenim. Així ens tracta el Reino de España. Així ho consentim.

Tot això mentre s’abatia sobre nosaltres una prematura onada canicular, més d’un mes abans de la monja que oficialment encén l’estiu. A les voreres del poble es podien veure restes de falzies joves, que solen fer niu baix de les teules, segurament mortes de calor. Els meteoròlegs ens informaven que la superfície de la mar que en envolta estava sobre cinc graus per damunt la mitjana habitual d’aquesta època, tot explicant que això dificulta, si no inhabilita, els embats que són el darrer conhort contra les calorades, si més no vora mar. A la península cremen incendis forestals enormes, a Itàlia estan a punt de declarar emergència per sequera, veig fotos del famós riu Colorado sense una gota d’aigua, i llegesc que, a certs indrets de l’Índia, les temperatres han arribat a 50 graus, les més altes registrades en cent vint-i-dos anys, cosa que ha fet fracassar les collites de cereals de qui n’és el tercer productor mundial,després d’Ucraïna i dels EEUU.

Però als telenotícies exalten de gaubança davant les xifres disparades de turistes, com ignorant que el turisme és una màquina de generar gasos d’efecte hivernacle. També veig els milenars de mallorquins que han anat a praticar turisme de gatera a Ciutadella per Sant Joan i les notícies sobre els hotels de S’Arenal plens d'«estudiants», que han vengut, ho diuen ells mateixos per a tele, a engatar-se, perquè «ja és ben hora de divertir-nos després després del que hem patit i de tot l’any d’estudiar». Naturalment pagats per famílies que, a pesar de crisi, preus d’energia i inflació, estan disposades a destinar vuit-cents euros a que el nin o la nina es venguin a engatar a Mallorca. Gràcies a ells menjarem enguany, sembla ser; ara que ja no recordam l’espectacle de l’any passat quan les mesures per protegir-nos de la pandèmia varen ser excusa per atacs de potadetes, demandes judicials i vandalismes diversos.

Entre tant, la vintena de joves que havien estat acusats de no sé que per manifestarse davant un restaurant, amollant fum i tirant paperins («contra els turistes» va dir cert periodista, com si això fos possible parant de paperins), han estat finalment declarats inocents en un judici en el qual els demanaven penes d’entre dos i tres anys de presó. Naturalment, ningú investigarà la peculiar «investigació» de la Guàrdia Civil ni la de la fiscalia que han originat aquest judici i els han tengut a ells i les seves famílies cinc anys amb l’ai al cor. No sé si amb la santa intenció de deixar ben clar que la crítica al model turístic i la saturació inhabitable, això que algú anomena turismofòbia, sobretot si la practiquen joves independentistes, no entra als drets civils bàsics a la nostra societat colonial. Venc a dir, ganes d’escalivar, de deixar clar que quan pensam que certa manera de fer negocis és nociva o que estam fins als dallons que no ens deixin parlar la nostra llengua ens convé callar i fotre’ns abans d’anar-hi amb una pancarta.

També he vist una foto curiosa que ha fet a Mart el tractoret robòtic nordamericà Perseverance: un tros de plàstic o paper de plata, segurament provinent del mateix mòdul d’aterratge marcià, que és la primera foto de fems interplanetari. Aquesta és part remarcable de la nostra empremta al cosmos, que així no és tan distint dels carrers, els camins i els camps de la vila: un femer. I, així i tot, Llucmajor és un dels deu municipis de l’Estat Espanyol on l’habitatge és més car. Pot ser convendrà educar el joves en el muntatge de tendes de campanya.

Si el mes passat parlava de la nova traició espanyola al poble saharià, ara hem vist als telenotícies com la dictadura marroquina tornava al favor al govern més progressista de la història de lrègim del 78. Alguna cosa deu dir de nosaltres que estiguem disposats a empassar-nos la massacre de més de vint persones per tal d’evitar que venguin a cercar-se la vida.

Tanmateix és cert que no n’hi ha per a tothom. Ara devem ser uns set mil milions d’habitants al planeta; però els recursos que aquest és capaç de produïr en un any només basten perquè una tercera part d’aquesta xifra pugui mantenir el nivell de consum mitjà d’un ciutadà espanyol. Uns recursos que, tot s’ha de dir, comencen a mancabar i , amb la crisi climàtia, segurament encara mancabaran més. Alguna cosa no quadra i resulta evident que no tenim altra alternativa que el decreixement, que viure més austerament per no haver d’acabar sense allò bàsic, o sense privar d’allò bàsic milers de milons d’humans. Per molt que, amb irresponsabilitat assassina, preferim que els matin a la frontera, no crec que s’aturin. Diu la història que els bàrbars aquells que contibuïren a l’enfonsament de l’imperi romà arribaren fugint dels efectes d’una crisi de sequera a Àsia.

Entre tant l’esquerraníssim govern espanyol acull en pla Mister Marshall una cimera de l’OTAN, davant la qual es compromet a doblar la despesa armamentístca. Tot són prioritats.

Així ens troba la temporada vacacional. A pesar dels preus del combustible, que ens obliga a passar calor esperant una hora que poguem posar una estona l’aire condicionat sense arruïnar-nos, les carreteres espanyoles s’omplen de cotxes que se'n van de vacances i nosaltres ens preparam per anar a vorera de mar a cercar el conhort d’un embat que potser no vendrà, o vendrà teb.

Dins el boliquet m’en duc dos llibres d’autor local. Un és 'Dones viatgeres a Mallorca (segles XIX-XX). Del silenci a la descoberta', de Jaume-Bernat Adrover Artigues i l’altre és un llibre de poesia, 'La dona talaiòtica' de Cecília Navarro Frau, que tenc entès que és de Las Palmeras (Miracle a Las Palmeras! bromejavem a la tertúlia en constatar la aparició d’una poeta en català als ignots territoris de l’Urbanistan nostrat). Veig que aquesta al·lota, de poc més de vint anys ha obtingut ja diversos premis i toca també el gènere teatral: El llibre ha guanyat el premi institucional per joves que du el nom de l’enyorat amic Manel Marí. I el vull llegir poc a poc després que una primera mirada m’entendrís i em fes fer memòria, amb els seus poemes de descoberta de l’amor i de la pròpia identitat de dona jove, a pesar d’usar un català farcit d’estructures acastellanades, preposicions on no toquen (no toquen en català, però si a les estructures homòlogues en castellà) i frases fetes calcades de la llengua aquella que és la única que enten entén el guàrdia de Ca Ses Xilenes. Vull pensar que, aprenent l’ofici, solucionarà això que a mi em semblen problemes - tot i que també hi cauen exitoses best-selleristes generacionals- pot ser perquè el meu català, que comença al llucmajorer ei petrer que vaig aprendre de nin, ja és una especieen extinció.

Tambe m’en duc el nou disc d’Antònia Font, després de veure com la banda, amb el llucmajorer Jaume Manresa als teclats, ha reunit al concert «de reaparició» que ha fet a Inca ni més ni manco que un 1% de la població de Mallorca. Segurament també me'n duré algun llibre o algun disc d’Isidor Marí, tot recordant uns versos seus ben escaients: «Quan la nostra veu no talli / la tornarem a esmolar».

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Marc, fa dervers d'un any
Crec que:
En primer lloc: La pobra criatura en qüestió apela a la seva pròpia gnorància i l'exigeix als qui van a l'oficina.
En segon lloc: Defensar l'herència cultural dels avantpassats demana que individus com aquest siguin elevats a queixa oficial per les autoritats del Govern cap al responsable de l'oficina de la S. Social per enretirar aquest subjecte.
Valoració:6menosmas
Per M.C.M., fa dervers d'un any
Darrerament, quan em volen vendre alguna cosa en castellà, els contesto en català, i si no m,entenen ells mateixos acaben la venda penjant el telèfon. És el final que obtenen si no m,atenen en la meva llengua.
Ah, i els pesats indesitjables deixen de trucar. Per a mi és una petita victòria.
Valoració:12menosmas
Per Lluís, fa dervers d'un any
Pareix que aquest pinxo que guarda sa porta se dedica a envestir es ciutadans que compareixen a s'oficina, i ho fa amb qualsevol excusa: sa llengua, s'horari, sa retxa vermella... No hi ha motius a bastament per fer-li un expedient i engegar-lo?
I com que parlam de llengua, una badada: "carnicer" ha d'esser "carnisser".
Valoració:8menosmas
Per Pobleret, fa dervers d'un any
Ni un pas enrrera en la defensa de la nostra llengua davant d'aquests "ñordos" analfabets i prepotents
Valoració:9menosmas
Per Violant, fa dervers d'un any
Avui m'han demanat si era anglesa i he contestat que era catalana. Ni mitja paraula de Ñordistàn, no sse mereixen ni que els esmenti..
Valoració:11menosmas
Per Un de's plà, fa dervers d'un any
Fotli fort Jaume, i es que aquests ñordoapanoles tots son super inteligents i DIU es cap d f.
Fer lo que jo dic " y nada más" i ?aixó Creus que funciona ? ?és que no vius a Españistan ?
Palla de fava per aquest ruc.
Valoració:13menosmas
Per Jaume, fa dervers d'un any
"Paliza" pel teu pseudònim ja puc intuir que ets de la testosterona ibèrica de masclot esjpañol . No estàs acostumat a llegir veritat, capdefava?
Hi ha vida més enllà dels wassaps, Twitter i Facebook.
Valoració:18menosmas
Per paliza, fa dervers d'un any
Lo que pudo decir el guarda de seguridad, tiene categoría suficiente para largar, por parte del tal Cardell una paliza de troprecientos folios din A4?.
Lo que tenía que hacer la llucmajorera era ponerlo en conocimiento de los superiores del guarda. Y nada más.
Valoració:-16menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente