Ara sí què... A trossos de la Serra n’hi ha que tornen com a bojos cercant el puig més alt de no sé què, si pot esser ‘un mil’. En treballs locals hom sol donar importància que tal puig és el més alt del terme. En algunes possessions enlloc de ‘puig’ antigament en deien ‘es més alt’.
La “putxitis” és relativament moderna, sens dubte vinculada a la curolla excursionista. Ja hem dit que fins i tot ‘puig Major’ no queda ben fixat fins al segle XX, abans el que ara en deim topònim era canviant. Per als pagesos de la Serra les zones més escarpades no tenien res de romàntiques, sobretot si t’hi enviaven a fer feina, més bé seria un lloc ideal per a flastomar. Queda clar doncs que l’excursionista, el pagès de muntanya o el geògraf tenen visions distintes del que és, o ha d’esser, un puig. Per al pagès (extingit), la muntanya podia esser un puig, una mola, un morro, o es més alt, entre altres coses força més curioses, i alhora poden dir ‘puig’ als bonys que els serveixen de fita.
A part, Palma, pel que fa a l’excursionisme, és el lloc principal de partida, o de fugida, i els pocs que a més de caminar investiguen quelcom del que trepitgen, es solen fixar en llocs més emocionants del cor de la Serra. Palma també té muntanya, però poca, modesta i homogènia i, per acabar-ho de compondre, l’expansió urbanística, les pedreres, el quarter de Son Suredeta, el caramull de ciment de na Burguesa, na Beiana venuda al pinxo de Norma Duval per gentilesa del PP... doncs això: que qui més qui manco, a l’hivern, s’estima més partir cap a Lluc.
La vida preturística a na Burguesa es va esvair fa temps sense quasi cap enllaç amb el present, i ha quedat confusió a bastament amb tot tipus d’accidents orogràfics. Confrontant diversos mapes veurem topònims que apareixen i desapareixen, muten, boten, es dupliquen...
Na Burguesa, com a topònim d’origen popular, acabaria a la partió amb Son Vida, ja que fa referència a la família Burguès, que al seu millor moment va esser propietària de les principals possessions que envolten la serra. Cap al nord ens apareix la continuació amb la serra de Son Camps i la (mal) dita serra de Son Marill, ja que hom la situa a Palma, duplicant el puig de Bunyolí, mentre Son Marill és a l’altra banda, a Puigpunyent. Però per a un geògraf totes aquestes serretes són la mateixa, ja que dels colls que les separarien, algun és mal de detectar. Na Burguesa és homogènia, sense estridències, de cimals més de mola que de puig, que destaquen poc de la resta. Mirant de baix ningú que no s’ho hagi estudiat a expressament endevinarà els puigs que esmentam, i els pocs cimals que destaquen, sempre des d’uns punts determinats, no solen coincidir amb els més alts, ja que la diferència és poca i solen estar en segon terme.
Aleshores ens queda el més elemental, que és mirar els mapes i fixar-nos amb el numeret que solen posar als caps cimals, que n’és l’altura. D’aquest tram de Palma de què parlam, el punt més alt diu ‘pujol des Gat’ 510 m. Eureka! Abans el distingíem perquè tenia una torre de vigilància d’incendis, però la varen llevar fa uns cinc anys. Ara haurem de seguir el sistema tradicional de pujar fins que no pots pujar pus, ni en veus d’altra més alt prop: ets al cim. Al món excursionista, que és el que usa tot això, a part dels que fan mapes (i d’aquests, n’hi ha que sembla no han anat mai d’excursió), aquest cim el coneixen com a ‘puntals de Valldurgent’, que com el seu nom indica, són una mena de contraforts, o arestes rocoses, a la part de Calvià.
Hi ha mapes que posen ‘pujol des Gat’, altres ‘puntals de Valldurgent’ i altres les dues coses. Aquests darrers, per exemple l’IDEIB, solen posar ‘pujol’ a ponent i ‘puntals’ a llevant, ço que vol dir que no ho saben. Els puntals són un referent físic ben a la vista, i a ponent només tenen l’aire. El “moix” l’encalçarem un altre dia...
Pels que fan col·lecció de puigs també poden anotar els dos puig des Vent, els pròxims bonys al sud del nostre, i al nord el puig de sa Coma Fosca, que reïxen molt poc dels colls respectius, al darrer ni han endevinat el cap curucull, amb una presumpta fita geodèsica. Ben probablement es tracta de fites de partió més que altra cosa. Els puigs esmentats, i la majoria dels que esmentarem, fan partió entre (ex) grans possessions i alhora de terme municipal.
Part damunt el cementeri de la Vileta, i ben damunt les coves del Pilar, tenim el puig des Revells que, a la fi, ja té cara de puig, sobretot si el miram de la part esmentada, si el cercam de ponent no el veurem, ja que l’altura és més modesta (383 m). És l’infortunat “puig de Cans” dels militars.
Pel que fa a la part de na Burguesa més coneguda, dins Calvià en sa major part, es repeteix el mateix esquema: el puig més vistós, i encara amb millor vista, és el puig Gros de Bendinat (486 m), que n’hi ha que s’han equivocat donant-lo pel més alt, però no ho és, sinó que és el puig d’en Bou (500 m), que justament és molt poc emocionant: mala petja, pitjor vista i ni saps on posar el caramullet de pedres aquell.
Ja m’ho deia mon pare: Puja aquí i veuràs Portopí.
