Tinc un centenar de carpetes que contenen, amb tota seguretat, més de mil projectes literaris. Contes, drames i comèdies, poemes, novel·les, assajos, reculls d’aforismes i d’ocurrències diverses. La meva ment és més prolífica que el meu processador de textos. Suposo que a la majoria de jugadors entremaliats de filosofia i literatura els deu passar gairebé el mateix. El cervell humà és un invertebrat que ignora què significa descansar. Fins i tot quan dorm no para quiet. Si seguíssim els seus dictats no acabaríem mai de treballar. De jugar. Perquè crear és jugar. I jugar és crear. Sort que el jugar no cansa. És per això que el cervell no es cansa mai, perquè el seu treball és el més lúdic que existeix. Jo em deixo portar pel meu cervell, i aquesta és la causa de tenir tantes carpetes.

Encara que les tingui, no acostumo a consultar-les gairebé mai. Son on son, i això em basta. Sé que les tinc i que puc fer-ne ús quan jo vulgui. Però son tantes les idees noves que diàriament genera la meva ment que no tinc cap necessitat de consultar les velles. Tot el contrari, en comptes de buidar-les, les carpetes es van omplint més cada dia que passa. És com si tingués un rebost ple de sobrassades i formatges. Deixo que agafin solera. Potser algun dia, amb tanta calor com fa últimament, se m’assecarà la substància grisa o el seny i hauré de servir-me dels projectes antics que tinc avançats. Això no vol dir que de tant en tant no n’obri alguna i hi faci una espipellada. Sempre serveix per renovar el vestuari i posar una nota de color al que estic fent. S’ha donat algun d’aquests casos en l’escriptura teatral. Fa molts anys que vaig escriure “Kabyl”, una obra de teatre que satiritzava els fets del 23-F, el frustrat cop d’Estat de Tejero i companyia. Per escriure aquest divertimento polític em vaig servir d’una carpeta on hi guardava molts retalls de premsa i moltes notes que jo havia anat guardant per si un dia se m’ocorria escriure una novel·la sobre el cas. Al final vaig escriure una obra teatral, i aquella carpeta em va ser de molta utilitat per lligar les diferents escenes i fer totes les transicions necessàries. En alguna altra ocasió m’he servit d’una de les meves carpetes per iniciar una trama o per tancar-la, per fer més sòlid un argument, per “buidar” un text d’excés d’argamassa o per concretar i polir millor un final que no m’acabava de satisfer.

Per això serveixen les carpetes. Però, més que res, per tenir-les, per saber que hi son, perquè confio en elles quan les necessiti en un moment determinat. Em fan companyia i, més que res, em proporcionen confiança, em donen seguretat, encara que no les obri mai a la vida. Tot això son cabòries, com tot el que faig a la vida. Cabòries que ens acompanyen al llarg dels anys i ens mantenen entretinguts, allunyats del tedi que ens envoltaria si no fos per elles. Omplir carpetes de projectes artístics, literaris, onírics, ens ajuda a mantenir l’esperança, la fe en un futur que imaginem afortunat i ple de plenitud. Al mateix temps, les carpetes son una eina d’investigació de l’ésser humà. Això ho he anat descobrint a mesura que jo anava fent anys i acumulant experiències. No voldria semblar pedant, però és com si a través d’aquestes idees, notes, propòsits i esborranys de projectes literaris inacabats, anés fent una exploració de la realitat humana, una anàlisi antropològica de l’home en general a través de la creació d’una ment sempre bulliciosa. Una auto-exploració particular de mi mateix en contacte amb l’entorn polític, social i religiós que m’envolta. Però, és clar, resulta una tasca massa ambiciosa pel meu talent limitat.

Aleshores, què faig? Què he fet? He anat fent. He anat creant humilment i vivint amb els meus somnis i quimeres. M’he anat entretenint. Res més. Si jo fos un pensador radical, o un filòsof pur, no deixaria mai cap carpeta sense desxifrar del tot. Aniria fins al final. Però no hi ha cap final absolut en literatura. Ni cap principi tangible. Es tracta només de donar voltes a la sínia, com una somera. Trauré una mica d’aigua, però no la trauré tota. I encara que la tragués tota, sempre quedaria la deu, l’origen de la mateixa aigua. On neix l’aigua? On es genera? Qui la fabrica i com i perquè? És extraordinari, i jo no tinc la capacitat suficient per esbrinar la seva realitat preliminar.

El contingut de les carpetes abandonades és molt trist i estèril. No coneixerem mai què ens volien dir, son un “coitus interruptus”, un passatemps infructuós, un apocament material i espiritual. Això no vol dir que no portin o portessin dins elles alguna llavor. Però, per causes que no sabem destriar, no arriben a veure la llum i, d’aquesta manera, no podem fruir de la seva càrrega de vida en potència. Quina potència? Quin poder? De què van aquestes carpetes? Què contenen aquestes carpetes? Contenen el passat, el present i el futur. La memòria. La veritat. La identitat. La imaginació i la ficció. El plaer instantani. Els dolors de la pèrdua. Les il·lusions il·lusòries. Els sentiments, les emocions, les idees, les reflexions, els detalls, les preocupacions, les angoixes, les alegries, les bondats i les maldats, la felicitat i la vida. La condició humana. El misteri de Déu i de l’ésser humà. Les preguntes úniques i les respostes diverses. Les llavors i els fruits de tot plegat. Les flors verdes i tendres de l’amor. La vida, la vida, la Vida! L’Infinit!

I pensar que moltes d’elles restaran només concebudes, sense desenvolupar totes les seves riqueses potencials. M’imagino aquestes carpetes com si fossin esbarts d’espermatozous, que es generen amb una il·lusió il·limitada, però, al final, només un o uns quants, o cap, arriben a donar el seu fruit meravellós. Les meves carpetes, algunes de les quals tenen més de mig segle de vida, esperen congelades el seu moment de glòria. La gran majoria no fructificaran. És una llàstima, però les que fructifiquin i les que han fructificat en el seu moment, ho faran i o han fet en record seu i en honor seu. Penso que totes elles han contribuït a que les meves obres de teatre hagin tingut èxit, hagin estat premiades, representades i aplaudides. Com jo mateix. Quin honor! Quanta satisfacció! Quin plaer! Però, al mateix temps, quina decepció!

Sé que m’estic contradient. Per això no hi vull pensar més. Jo mateix, i tu, i tots nosaltres, som carpetes amb fragments de projectes inacabats i defectuosos. Només quan tanquem definitivament la carpeta, aquesta resta per sempre hermètica. Potser no sabrem mai si també resta buida. Espero que no. Espero que no, perquè per això més hauria valgut no haver-la oberta mai. De totes maneres, què seria de tots nosaltres si no tinguéssim un munt de carpetes, virtuals o explícites, disposades a ser-nos útils. Què hauria fet Déu Nostre Senyor si abans de crear el món no hagués preparat unes quantes carpetes?