Tot el món està embambat i reculant en drets i llibertats. A Estats Units, fanal de la llibertat tot el segle XX, i si no mirau l’estàtua més famosa del món. Els jutges més estantissos que Trump va poder trobar estant compixant el dret més elemental de les dones: el dret a decidir què fer amb el seu cos. A ca els seus enemic íntims històrics, Rússia, encara va pitjor: sota una capa de pintura comunista que ja s’ha rovellat fa temps, estant mamant dictadura feixista que no té res a envejar a la de Franco o Mussolini.

A Espanya tenim un règim que només podia definir Polònia: “progrexaxi”, que almenys és molt més simpàtic del que l’etiquetarien molts dels que esperaven la segona part del cambio de Felipe González. No hi ha hagut cap canvi i segons la llei del pèndol, aquest ja torna cap a la dreta i més enllà. Sí, hi ha hagut uns mínims (massa mínims) de dignitat amb el salari base, reforma laboral (pro parte), els ERTE i poca cosa més. La no derogació de la llei mordassa és l’exemple més clar de la reculada en llibertat, digui el que digui la neofeixista major de Madrid. Del paperot amb el cas Catalunya, cas Podemos sensu lato, clavegueres en general, espionatge en particular, persecució i càstig “exemplar” als joves guerrers de la tribu: casos CDR, Bunyola, Altsasu, Confeti... Amb tot això no tan sols no s’ha avançat res, ben al contrari: ja hem sentit els àudios de com Cospedal, Fernández Díaz i Villarejo dirigien l’estat major de les clavegueres i, com diria Glòria Serra “Y no pasa nada”.

I de Palma, per ecologitis, a més sostenibilitat i circularitat, supòs, el batle se’n va a Nova York, però no precisament a veure si l’estàtua aquella s’ha tapat la cara de vergonya, sinó a demanar als americans que, per favor, ara que tenim vol directe, venguin cap aquí a fer oli i de pas fer pujar, encara més, els preus dels habitatges, que encara serà molt més chill out que fer de moneiot a Wall Street. A tot això per primera vegada en la història (humana, animal i vegetal), guerres a part, hem desnonat la generació actual de joves. Atès que ja m’he referit a aquest punt en diverses ocasions, comprovem-ho amb una “novetat”: fa uns dies s’ha presentat la “nova” junta directiva de ARCA. Algú s’ha fixat en la mitjana d’edat? Qui quedarà a ARCA d’ací a vint anys. I a la Federació de Veïns, i...

Sobren motius per a mobilitzacions “com les d’abans”. Precisament també fa uns dies algú ha celebrat la invasió de sa Dragonera... Qui hi aniria, ara, remant amb un matalàs de plàstic, a sa Dragonera? Els mateixos amb cadira de rodes, els seus fills o nets? I si els han sortit returats? Ho deia també aquests dies un il·lustre dels moviments aquells, Lorenzo Bravo, sempre tan explícit: “Ara els sindicats no tenen força ni per amollar un pet”. Tot el món està embambat...

Però... tot? No. Entre el Pont d’Inca i el Pla de na Tesa (i Can Balo i Cas Capità, justament per allà on semblava no passava res mai) hi ha una mena de tribu irreductible que no s’ha deixat embambar. Diuen si tindrà una poció màgica que no els deixa assaborir com de bé que s’està gaudint d’aquesta societat romana i hispànica tan còmoda i paternalista que no cal que facis política: ja te la donen feta. Són impertèrrits, caparruts com ells tot sols, no volen saber res dels privilegis dels patricis de Roma.

Es manifesten a l’antiga i tantes vegades com faci falta, fins i tot són capaços de plantar pins i regar-los a l’agost si fa falta i, no t’ho perdis, s’enfronten a AENA, que ve a esser la puta rica de l’estat. S’hi han estavellat tots quants (pocs) s’hi ha enfrontat, que no han estat precisament els polítics que enviam a Madrid a fer capades, excepció feta, noblesa obliga, del Senator Vicenturix d’Sportulis, que sí que ha lograt un reconeixement pels foners de Son Bonet, i al manco han acordat que ‘en parlarem d’això’. Elisenda Piritx, d’ERC, també ha fet un bon paper.

Pareix esser que a AENA li va pegar un atac d’ecologitis –i sostenibilitat i circularitat, supòs– i fort i no et moguis volen plantar plaques solars a l’única zona no edificada d’aquell redol, potser de tot Marratxí. Però resulta que la tribu aborigen ja reclamava aquest espai com a zona verda des que els druides tenen memòria, si més no de quan n’Astèrix ja corria davant la guàrdia pretoriana demanant ‘Amnistia-Llibertat’. Els neofoners troben que AENA pot posar les plaques damunt els hangars o a les teulades del que va esser aquell primer aeroport, que des que es va mudar a Son Sanjoan no saben què fer-ne. A Son Sanjoan tenen superfície de teulades, hangars i aparcaments per na Bet i sa Mare.

Idò llarga vida, amb salut, a n’Astèrix i als foners de Son Bonet, que tot indica hauran d’aguantar metxa fins que els nets els rellevin, i pareix esser que, de moment, s’estimen més pegar ditades a la maquineta.