La setmana passada va començar el judici contra 12 activistes mallorquins cusats de desordres públics per haver feta una escampadissa de paperins de festa a un restaurant del Passeig Marítim el juliol de l'any 2017 en senyal de protesta contra la massificació turística. Ara en farà cinc anys. La fiscalia espanyola els demana un total de 29 anys de presó.
Tenc per costum parar l'orella a les converses de barra de bar. Trob interessant escoltar-les i prendre-hi part perquè són un indicador de fins on és capaç de fer forat la propaganda política insistent dels qui no s'aturen de fe r-ne i un indicador també de la necessitat d'un contrapès allà on només n'hi ha, de propaganda, en un sol sentit. Ho vénc a dir perquè escoltar segons quins apòstols de taulell de bar, en el fons, és escoltar n'Aznar i les modes, manies, quimeres, preceptes nacionalistes, tabús i consignes que fabrica la seva FAES i que divulguen nordcoreanament, a l'uníson, tots els mitjans espanyols d'adoctrinament de masses, amb l'única diferència que uns les divulguen 'sin complekhos' i uns altres 'mañosamente'.
Per tot hi ha de tot i, de vegades, al tasser d'un cafè hi podeu trobar qualcú ple de saviesa, amb qui és un delit conversar, que fa escoltera i que sap escoltar. Però igualment, al taulell d'un bar, hi trobau qualque neardental amb qui l'únic interès que té conversar-hi és que, a la llarga, interactuau amb el 'caudillo' a l'ombra Aznar, veniu a donar corda a un lloro que no fa més que repetir les consignes de la FAES de l'expresident espanyol. I la cosa més llastimosa segons com ho mirem però, alhora, també més interessant de totes, és que el lloro de bar se pensa que és ell que ho pensa, quan, al capdavall, se limita a repetir les ràdio-i-teleconsignes que sent sempre seguit, cada dia, tot lo dia.
Un dia d'aquests en vaig sentir dos que parlaven del judici del cas confeti. I un dels dos deia a l'altre que “anar a emprenyar es turistes és massa delicat; els han d'escalivar, an aquests 'gamberros'; de què viuríem a Mallorca si es turisme s'aturava de venir”, per mor d'aquests 'maleantes'?
Aquell dia jo frisava i no me va lleure dir-hi la meva. Però, quan vaig esser partit, me va venir al cap la diferència de cantet de qualsevol teleadoctrinat, a l'hora de veure el turisme en perill, segons si se tracta d'un parell d'activistes mallorquins que escampen quatre paperins a un restaurant o si és un locutor amb l'audiència d'en Giménez Dos Santos, que, al cap d'un parell de mesos, l'abril del 2018, va instar pels micròfons de la seva ràdio a segrestar els 200.000 residents alemanys de Mallorca i a fer esclatar bombes a les cerveceries de Munic. Aquestes gravíssimes incitacions les va fer quan el jutge alemany de Schleswig-Holstein va alliberar el President Puigdemont, acusat de “rebelión” per la justícia espanyola, cansat el jutge de demanar debades a Espanya dia, hora i lloc on el President català se fos aixecat amb armes, que és lo que entén tothom i onsevulla per 'rebelió'.
Idò bé, llevat d'una multeta d'un parell de mils d'euros, que va posar per quedar bé la 'Comisión Nacional de Mercados” a l'empresa radiofònica d'en Dos Santos (que la mateixa 'comissión' qualificava de “sanción administrativa de carácter leve”), llevat d'això, teniu gens de record que cap fiscal demanàs ni vint-i-nou anys ni tan sols vint-i-nou mesos de presó, ni vint-i-nou dies per a l'autor d'aquelles amenaces incendiàries? Sentíreu ni cap lloro de bar ni cap periodista, ni cap polític de cap partit, ni cap pacifista, ni cap bisbe, ni cap hoteler que consideràs gens perilloses ni una mica per al turisme a Mallorca aquelles amenaces fetes d'en Dos Santos... no davant dues dotzenes de clients que fossen a sopar a un restaurant, sinó... davant els centenars de milers d'oients que l'escolten per la ràdio!?
No dic que escampar paperins de festa a un restaurant sigui la manera més adequada de manifestar-se. No ho dic. Però sí que dic que tenc entès que la justícia té per missió castigar el qui fa mal, o en cerca fer, i evitar que tengui temptacions de fer-ne el qui encara no n'ha fet. Una cosa és aquesta missió, que és justa (mai més ben dit) i necessària; i una altra cosa és la missió que tenia la Inquisició, que no cercava compondre ningú, ni menar-lo per bon camí, sinó que cercava escalivar qui pensàs pel seu compte. Cercava fer por, cercava avortar qualsevol temptació de pensament lliure, cercava fer tornar muda qualsevol mínima dissidència amb el pensament obligatori.
Me deman què més ha de fer l'actual “democracia plena” espanyola, quantes de parts i quarts més ha de fer perquè arribem a la conclusió que, en lloc de fer justícia, no cerca res pus més que els moviments socials s'autocensurin i se n'afluixin d'exercir el dret fonamental en qualsevol democràcia de bon de veres que és la llibertat de pensament, d'expressió i de manifestació.
Si encara tenim un bri de justícia i de democràcia, estic segur que no podem veure altra cosa més que l'absolució dels activistes en aquest judici que mai no hauria d'haver tengut lloc.
