Per si no bastaven les pallisses dels carboners durant centenars d’anys i els porcs a lloure potser durant mil·lennis, el dia que es va entronitzar la cabra vàrem condemnar a mort l’alzinar, que és l’ecosistema més important de la Serra i bona part de la Mediterrània, segons el llibres de biogeografia, ecologia i didàctica entre altres, i els discursos de sostenibilitat, canvi climàtic i la resta de bones intencions, o perendengues, a jutjar pel resultat final.

Les cabres es mengen les plàntules d’alzina, si no s’han menjat abans tots els aglans, amb la qual cosa impedeixen la regeneració natural de l’alzinar. Si es fessin organigrames com els de la població de l’Espanya buidada, veuríem amb un cop d’ull que totes les alzines són velles o molt velles, i no és que la població jove sigui insuficient, és que no existeix fa anys, i ja podem entendre que els més vells algun dia es moriran. Amb els arbres és més mal de notar, però també passa.

En condicions naturals ideals la població jove pren el relleu de la vella i no ha passat res en absolut, ja que a la natura el que és important són les espècies i l’ecosistema, mentre els exemplars individuals no tenen cap importància. Que a alguns els atorguem un valor singular és una altra història. El problema, ara i aquí, és que les alzines que es moren no són substituïdes per res. En el cas que ens ocupa per res de res ja que tampoc hi ha res de sotabosc, que també s’han menjat les cabres. En molts llocs ni terra, ja que sense arrels que la sostinguin, en ploure se’n va a la mar amb les torrentades.

Segons l’escola d’impressionisme pagès hauríem aconseguit l’ideal: el bosc sense els inconvenients d’un bosc, fàcilment transitable, arbrets arboriformes, a escala humana, amb una soqueta i unes quantes fulles, poc perill d’incendis (s’hi pot fumar tranquil i fins i tot fer una torrada). No hi ha regeneració, però... ja ho veurem. L’oratge passa bé, fa un poc d’ombra i tenim el bosc més net del món: una gestió modèlica. Només un petit inconvenient, que per altra banda preocupa poquíssima gent: què pot passar a la pròxima fase?

Però... l’ideal d’aquest bosc mallorquí tan i tan net era mentida: no era un bosc, eren uns pals amb unes fulles, i quan aquests pals cauen no queda res. La pròxima fase seran ullastres, pins o desert, no hi ha més opcions.

Així mateix cal observar que cada cas és diferent segons cada zona, no és el mateix una plana enmig de la muntanya, o les zones més baixes amb humitat envers les altes amb rost pronunciat. Fins i tot a redols amb una certa humitat on no han arribat les cabres hi ha una exuberància que sembla el Prepirineu. A la carretera de la cala Sant Vicenç es pot observar (encara?) que a una banda de la carretera hi ha un alzinar fòssil mentre a l’altra hi ha un alzinar exuberant. A Son Viscós, subaix de Valldemossa també.

Però part damunt les moles ja és dantesc, per exemple als voltants de Valldemossa (Son Pacs, Son Ferrandell...) Pareix esser que l’estocada seria del cap de fibló de Banyalbufar de fa dos anys. Amb tot el drama que va suposar per als afectats a les parts més humanitzades, sembla que ningú no ha reparat en el desastre de Son Pacs, però si no és tan dramàtic des del punt de vista de pèrdues materials, és molt pitjor des del punt de vista de l’ecosistema. A les zones humanitzades més baixes hi ha terra i biomassa, aleshores amb els anys es restablirà el paisatge que coneixíem, que a més és dinàmic: si miram fotos de fa cent anys veurem que els pins eren una cosa bastant rara.

La mola de Son Pacs es quedarà desèrtica fins al pròxim cicle climàtic, que probablement no veurà ningú dels que llegeixin això. De totes maneres cal insistir què el cap de fibló n’hauria estat l’estocada, però la resta de malifetes i el que s’ha anomenat l’incendi silenciós de les cabres és molt anterior. De la mola de Son Ferrandell ja en vàrem publicar un àlbum sobre l’alzinar fòssil fa més de deu anys. Abans ja havíem denunciat que es poden caminar quilòmetres dins un alzinar sense veure res de sotabosc. Que les cabres s’ho mengen tot i destrossen la resta és al cançoner popular. Els bocs històricament han servit de model per pintar el dimoni, que quan els vell eren nins era la cosa més dolenta que hom pugui imaginar. Ara els nins confonen el dimoni amb un pallasso o amb Son Goku, i així, òbviament, no recobrarem l’oremus.