Als pocs articles que tenen la gentilesa d'acceptar-me en aquest diari no hi trobareu, llevat del tema de les cabres, res que indiqui que jo en sigui expert, ben al contrari, però tenc opinió i, en tant que m'ho permetin i la pugui exercir, llibertat d'expressió. Vull dir que, per exemple, estireu d'acord amb mi que parlar amb fonaments intel·lectuals, històrics, artístics o simplement de criteri polític de segons què d'ETA, la Guàrdia Civil, els Borbons i un cada vegada més llarg etc. vos pot complicar la vida. Ben cert.

Avui parlaré d'Andalucia, i ho faré fins i tot sense saber (ara veig que dia 19 de juny) quin dia celebren enguany les eleccions autonòmiques. Tampoc tenc un coneixement gaire clar de qui va ser Blas Infante Pérez de Vargas, llevat que era andalús, un patriota andalús, i que el varen afusellar el feixistes l'any 1936. Si en canvi que tenc una aproximació personal cap a Federico Garcia Lorca, fins al punt que per raons que no venen al cas i que em varen traslladar a Granada, vaig fer un llarg recorregut a peu, gairebé religiós, fins al suposat lloc on qui “tienen de plomo las calaveras” el varen assassinar i el varen fer desaparèixer.

Sense entrar en detalls que ara no vull anar a cercar, sí que record també la gran estafa que va representar l'aparició en escena d'alguns joves nacionalistes espanyols andalusos, dirigents d'un partit històric anomenat PSOE (Partido Socialista Obrero Español), que va desactivar amb prou èxit no només les poques i infundades esperances d'un canvi de règim a l'estat espanyol, sinó també el ressorgiment d'una consciència de poble andalusa. S'hi varen mirar molt en això darrer, no debades els dos principals líders eren Felipe Gonzalez Marquez i Alfonso Guerra Gonzàlez, sevillans ambdós. Quina millor garantia?

Si en un tema gairebé obsessiu comparteixen PP-VOX un programa és en la “desprogramació”, eliminació, de la memòria històrica. Ambdós partits segons les enquestes publicades a diferents mitjans, obtendrien (i segurament serà així o pitjor) 68 diputats al Parlament andalús, la majoria absoluta és de 55. És tanta la infàmia que aquesta projecció representa...!

Hi ha un programa de música flamenca, sovint de bona qualitat, que sempre que puc aprofit d'escoltar a Radio3 (RNE) a les 18 hores de cada dissabte i diumenge. M'agradava de jove Medina Azahara, Triana, Paco de Lucia... No tenc cap dubte que aquesta, la cultura flamenca andalusa, serà també obsessivament castigada en benefici d'una folklorització interessada i estantissa d'adoctrinament espanyolista. Ja ho ha estat fa estona, de fet.

La brutal repressió i matança dels camperols idealistes de Casas Viejas. Les conseqüències criminals de l'odi feixista en la seva màxima expressió del general espanyol traïdor a la República Gonzalo Queipo de Llano y Sierra: “Estem decidits a aplicar la llei amb fermesa inexorable: Morón, Utrera, Puente Genil, Castro del Rio, aneu preparant sepultures! Jo us autoritzo a matar com un gos a qualsevol que s'atreveixi a exercir coacció davant vosaltres; que si ho féssiu així, quedareu exempts de tota responsabilitat” . La Desbandà, la matança de milers de civils que fugien terroritzats entre Malaga i Almeria on hi participà ben activament el creuer “Baleares”, amb un monòlit alçat al seu honor al parc de la Feixina de Palma. Els versos de Miguel Hernandez,

“Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor. (...)

volen ser eliminats de la memòria col·lectiva, històrica, del poble andalús i són precisament aquests referents i encara molts més els viscuts en pròpia carn en cadascuna de les víctimes del feixisme i dels seus amos i terratinents qui haurien de deixondir aquesta memòria de poble.

L'any 2009 vaig residir uns dies a Granada, em vaig aturar astorat davant la façana de la seva catedral on hi vaig fotografiar la foto adjunta. Com podia ser que aquest simbologia feixista fos permesa en ple segle XXI? Qui ha governat l'estat espanyol des de la mort del dictador? qui ha governat Andalusia d'aleshores ençà? A qui representa i què pretén l'església catòlica propietària de la catedral de Granada?

Jo faria una crida al poble andalús de demostrar la seva alçada de mires, dignitat política i memòria històrica fent tornar enrere aquests nefasts pronòstics, sobretot pensant en el futur dels seus fills, però també perquè aquesta desfeta de la democràcia i de la memòria històrica s'estendrà com un mal tòxic més enllà de les seves fronteres. Encara que entenc com s'ha pogut arribar a aquesta situació, no puc donar passada a la irresponsabilitat individual, col·lectiva i històrica que provoqui uns resultats com els que es vaticinen i el que poden significar i no puc més que recordar de manera ben real i viva l'Alemanya que va permetre l'ascens del nazisme i les conseqüències que aquesta manca de responsabilitat implicava.

Caldrà una regeneració política com a resposta que agafi com a referent no només la seva memòria històrica, sinó també la de gent lluitadora com la del Sindicato Obrero del Campo, de Marinaleda o de diferents i actives organitzacions ecologistes andaluses. Potser ara, en aquestes eleccions, no hi seran a temps, però caldrà l'endemà a Andalusia lluitar avui per demà amb més força que mai.