Per a qualsevol lector de qualsevol gènere, la Literatura sempre és una Festa. La literatura és festa. Tot acte festiu és literari. Ja sigui novel·la, narració curta, assaig, poesia, pensament, teatre o guió cinematogràfic. El que sigui. Els llibres d’aforismes, ara que estem celebrant l’any Joan Fuster, son de Festa Major.

No és tan sols que tot acte festiu sigui literari, sinó que tot la literatura sempre és una festa. La literatura és una art que conta la vida dels homes mitjançant la paraula. Hi ha altres maneres de fer literatura, però la que a mi m’interessa, ara mateix i sempre, és aquesta. La literatura és una tècnica que té la manya de contar coses: una contavides. Tinc una bona amiga, catedràtica de Llengua i Literatura a la Universitat de les Illes Baleares, que des que era molt jove es dedica a contar contes als infants, tant a les escoles com a les biblioteques i altres indrets, com museus i entitats culturals. S’ha fet popular amb el nom de Caterina Contacontes. Té molt èxit perquè conta la vida de tots nosaltres, petits i grans. Dit així, tot junt vindria a ser la manera de dir com som tots plegats, com pensem i com vivim. La literatura seria, i així és, la capacitat de donar-nos a conèixer tots els laberints de la vida i, més que res, de la consciència. De la vida i la consciència humanes. Una rata de claveguera no sembla ser molt conscient del què li passa. Sempre que no se la humanitzi. La literatura ens mostra la vida humana, ens introdueix dins la nostra ment, dins els nostres racons més amagats. Sense literatura no sabríem res de la vida. Sense literatura no existiria la vida humana. La vida humana és una objectivitat, i la literatura és la seva pregonera, la seva subjectivitat. Una subjectivitat, com totes les subjectivitats, lúdica i festiva. Què seria la nostra vida sense la literatura? Una cosa més plana que la plana de Vic, més que el pla de Mallorca. Per això, la literatura pot ajudar-nos de manera molt diversa: no cal fer ús sempre de la paraula escrita o llegida, pot ser oral, dibuixada, en imatges fixes i mòbils, en mímica, en gestos, en senyes, etcètera. No cal, perquè tota la vida, en si mateixa, tant general com individual, és literatura.

Jo ho noto quan penso en mi, que és durant les 24 hores del dia. Ho noto quan parlo, quan llegeixo, quan escric, quan jugo. No és que la literatura sigui jo, però sí que jo soc la literatura. Jo estic fet de literatura. Sense literatura, jo no seria. Sense literatura, ningú no seria algú. Tota ànima vivent -i les ànimes no moren- son literatura. La ment, la consciència, el pensament, la imaginació i les hipèrboles son literatura. Què seria de nosaltres sense les hipèrboles? No seríem. Jo no exagero, però soc una exageració. La vida és això. Morir és deixar de ser exagerat. Els morts no exageren. Fins i tot Michel de Montaigne, Francesc Pujols, Joan Fuster, Ramis Alonso i Miguel Catalán, encara que fossin autors de no ficció, eren meravelloses exageracions, colossals hipèrboles. Això és l’exageració. Això és la ficció. La realitat és massa real. Per això és incompleta. Cal completar-la exagerant-la. Acabo d’escriure el pròleg al tercer volum del Teatre Complet de na Rosa Victòria Perfontan. Hi ha unes quantes exageracions, però ni una sola falsedat. D’aquesta manera es fa la literatura: d’hipèrboles certes. Versemblants. Sense aquest condiment indispensable no hi hauria literatura universal que romangués dreta. Què seria de l’Ulisses de Joyce, dels Cien años de soledad de García Márquez, de tota l’obra de Kurt Vonnegut?

El llibre és un garatge mecànic. Al mecànic jo hi porto el cotxe perquè em reparin els frens, els netejavidres, les rodes, els llums. Un llibre serveix per reparar-me totes aquestes coses a mi. He dit que un llibre és un garatge mecànic. Hauria d’haver dit que “una llibreria és un garatge mecànic”. Quan entro en una llibreria i la llibretera em pregunta que busco li dic que “he vingut a que m’arreglin el cap”. Si és una llibreria de fora de Mallorca, la llibretera pensa que m’he equivocat i que el que busco és una perruqueria. O un psiquiàtric. Però a les llibreries de Ciutat em coneixen bé i de seguida me mostres les novetats literàries. Saben que els llibres que m’ofereixen em repararan el cervell, la substància gris i les neurones. Em deixaran nou. No hi ha millor perruqueria ni millor psiquiàtric que una llibreria. Com es diu fer un “chequeo” general a un cotxe vell? Esmerilar? És possible. No, no: mandrinar! A mi els llibres me mandrinen l’intel·lecte, me’l deixen com si tingués deu anys d’edat, un pre-adolescent en condicions per viure una nova vida. De bell nou torno a sentir-me jove i alegre. Mandrinat. La vida torna a ser una festa: la festa de la Literatura.

Només llegir, escoltar i sentir la paraula literatura -Li-te-ra-tu-ra!- ja em posa alegre. El meu entusiasme emocional i les meves ganes de viure cobren nou impuls i em trobo en el País de les Meravelles carrollianes. Basta poc per sentir-me l’home més feliç del món: basta que digui Literatura en veu alta. Estar amb un llibre a la mà. Entrar en una llibreria. Escoltar una entrevista a un escriptor per la ràdio o per televisió. Comentar el procés de fabricació d’un poema, d’una novel·la, d’una obra de teatre o d’un senzill aforisme. No em cal res més per ser absolutament feliç. Què fàcil és ser feliç!

La màscara literària que estic construint amb aquests comentaris sobre la realitat i la ficció, que genèricament i des del primer dia, he titulat “Jo mateix. La meva vida amb els llibres”, no l’acabaré d’edificar mai. No perquè jo sigui un mal arquitecte, sinó perquè no sabré mai recórrer tots els meus intersticis orgànics ni espirituals. Soc qui soc, però no sabré en cap moment de la meva vida per què ho soc. Potser ho sabré a la meva mort. És per això que no temo morir-me, perquè espero que aleshores seré informat i notificat de tot allò que no ho he estat en vida. La meva curiositat innata em porta a fer literatura i festa de la pròpia mort. Pensar en la mort m’alegra. M’alegra perquè sé que a partir d’aquell instant sabré tot el que no sé ara. Millor dit, penso que ho sabré. Ho penso i ho crec. I és allò que creiem el que ens proporciona les penes i les alegries personals. Jo sempre elegeixo les segones.

Doncs, com que la Literatura és majoritàriament juganera i festiva, és amb ella que faig bulla i amb qui me’n vaig sempre de gresca.