Quan li vagi bé, que tampoc no diu que demà es posi a córrer per llevar els arbres dels orgues, retirarà, diu, en temps verbal de futur. En bon mallorquí: ja ho veurem, atès que es tracta d’un multimilionari VIP que fa bastants d’anys que redola per Mallorca, aleshores sap els usos i costums de pardaleria, per això devia esperar que el Govern li anàs a fer la feina, com quan els de sefobasa, o el que fos aleshores, anava a arreglar el camí de l’Alqueria d’Avall.
Finalment se’ns aclareix el misteri, i és que a Son Bunyola s’hi està construint un hotel de luxe, aleshores els voltants no poden quedar com una porqueria de bosc tudat, però per això no passeu ànsia: si els agroturismes més ronyosos també arruixen els excursionistes, ja podeu fer comptes com seran rebuts a un hotel amb les suits més cares que no sabem què.
Modèstia inclosa, fa quasi 20 anys que vaig publicar un llibre sobre Banyalbufar, i més concretament sobre plantes i arbres, però la notícia no és això, sinó que dos anys després la majoria de llocs emblemàtics dels què parlava ja estaven tancats, entre ells Can Branson (Son Bunyola) i no era precisament una guia excursionista per anar a fer selfies (les fotos encara eren en diapositiva), sinó un llibre de divulgació de botànica, tot i que sí vaig pensar que la millor manera de conèixer les plantes seria dir on ens les podíem trobar, a partir d’uns itineraris.
Actualment n’hi ha que aquest tipus de llibres els consideren culpables de massificació, a no esser que siguis d’una oenagé col·laboracionista, o sigui iniciativa d’alguna conselleria, o et limitis al que es pot veure des de la ruta de la pedra en sec, i és que el que queda de l’excursionisme clàssic és al límit de l’atac de nervis. Fa uns dies es va mostrar per les xarxes una barraca curiosa, immediatament un col·lega va reprendre l’autora, ja que segons ell aquestes coses només s’havien de dir en secret, atès que si es publica es massifica i ja l’hem espifiada. Ja vos ho podeu suposar: melé de comentaris a favor i en contra, i sobretot anònims atiant, fins que la “descobridora de la barraca” va decidir eliminar el post i alhora donar-se de baixa dels “amics d’agafar-se-la amb paper de fumar”.
En aquesta mateixa secció parlàvem de coves mal situades als mapes. En un dels pocs comentaris amb nom i llinatges, un protagonista ens aclaria que al millor temps de l’Endins (la revista dels espeleòlegs) posaven coordenades malament aposta, això en articles on, adesiara, el 60% de l’embalum era de bibliografia. Als darrers Endins ja s’havien eliminat les coordenades, i ara cercar una cova ja deu esser delicte, o quelcom semblant. A Mallorca, fins i tot fer ciència al camp, ha d’esser d’estraperlo.
Els retenidors de terres han guanyat la partida fa temps: les seves terres són seves, els camins també, ningú més hi pot trepitjar, ni per cercar una cova, ni espàrecs, però el govern els ho ha d’anar a fer net.
Però... a part de tot, continuam entabanant amb una síndrome psicosocial contra natura. Quan el cultiu s’abandona la natura intenta de tornar allà on era abans que fos cremada per poder cultivar. A Mallorca el millor regenerador de la natura és el pi, i quan fa un huracà cau, si pot esser damunt el camí, perquè era l’únic espai de llum que quedava i els arbres s’hi torcen. Per això la majoria de camins de muntanya, a part de prohibits i amenaçats d’escopetades, són impracticables per les ventades de 2021, 2020, 2019... 1999, 1998, 1997... Després la llenya es podreix i fa terra de mata, de la que altre temps les madones dels cossiols tenien per la millor. Aquesta terreta revesteix les roques regenerant la natura, i fa microbis que són menjats pels cucs, que són menjats pels aucells, que són caçats pels rapinyaires i genetes. Això és l’ecosistema, a pesar de nosaltres.
Per les plagues no passeu ànsia: és el mateix però a lo bèstia, diuen ‘plaga’ quan una espècie de la cadena esmentada es multiplica excessivament i produeix danys econòmics, o potser els moscards quan piquen. En el cas dels pins es una cosa més d’espantitis que demostrable. A més els agents de plagues ja per definició són hiper específics, que vol dir que si mengen fusta morta no mengen vedella. Fer por amb les plagues normalment és mentida interessada, a part de potadetes per a... endevina: què el govern pagui els plats romputs, però quan es ven una possessió per un caramull de milions, cui prodest?
Una altra notícia d’espants de nova generació és que s’han publicat fotos de camps de roselles, que naturalment també tothom vol tenir, però l’amo s’ha emprenyat i arruixa: “fora des sembrat!”. Un altre embull: si haguessin sembrat blat hi hauria un camp de blat, un camp de roselles ha d’esser al guaret, o al camp abandonat. Doncs el problema és un altre: que ja tenim més màquines de fotos per metre quadrat, que metres quadrats per fer-ne.
Per a reblar l’esperpent, quan apareix una rotonda amb roselles els espavilats d’Obres Públiques hi van a llaurar, potser darrerament a passar el túrmix, i després hi fliten.
