cielo claro
  • Màx: 28°
  • Mín: 20°
23°

La meravellosa plasticitat del cervell d’en Jan

Podria fer ús de qualsevol altre nom d’infant, però el de Jan és el que tinc més a prop meu. En Jan és el meu net. Té vuit anys. Des que va néixer he seguit, de manera natural i senzilla, la seva evolució com a ésser humà. Tot en ell m’ha sorprès. Com m’hauria sorprès de la mateixa manera qualsevol altre noi. La naturalesa, en general, és prodigiosa, però crec que encara ho és més la naturalesa humana. Els grans prodigis que fa l’ésser humà, jo diria que son efecte de la meravellosa plasticitat del seu cervell. I quan es nota més, és a la seva primera edat. Fins i tot és desconcertant. De més petit, a en Jan, jo li deia “pallasset” per tot el que feia. Cap còmic professional se li podia comparar. I això que no ho feia de manera totalment conscient, sinó instintiva, intuïtiva i espontània. Ell no se n’adonava de les seves admirables accions. Eren, majoritàriament, moviments físics, gestos, somriures: saltava, es posava dret i caminava. Ballava. Sentia música i ballava! Ningú no li va ensenyar a ballar ni a caminar. Igual que ningú ens ensenya a somiar. I el nostre cervell somia: sense la nostra intervenció! Per molta cura que tinguem dels infants, per molt que els ajudem, aprenen a caminar i a córrer i a tenir por i a riure sols. Comencen a caminar quan comencen! Per ells mateixos, no per nosaltres. Uns més prest i més aviat que els altres. Igual que n’hi ha que s’aguanten sobre les seves cametes abans uns que altres. És cert que admetem que els cal ajuda per sobreviure, però el primer nadó de la Terra degué sobreviure sol. Caldria esbrinar si Déu va crear Adam com un nadó o com un adult. Això no ho diu el Gènesi. Sigui com sigui, els nadons tenen unes capacitats innates que nos les sabem explicar, i si les sabéssim explicar segurament no podríem. I això que fins ara només m’he referit a l’aprenentatge locomotor. Millor dit, automotor.

Perquè més prodigiosos i inexplicables son els progressos intel·lectuals del nou nat, a mesura que creix i madura. Quin miracle quan descobrim que un infant pensa! Quina sorpresa! Com se li ensenya a pensar a un infant? Jo no soc pedagog ni mestre de res, però per la meva experiència personal crec que a pensar només ens ensenya la naturalesa. N’Antònia Pons, excel·lent amiga i educadora, i mestra de primària durant tota la seva vida de docent: parella, dona i esposa del meu gran amic Joan Pastor, va escriure durant els seus anys de professora un dietari escolar on anotava les anècdotes més originals i sorprenents que s’esdevenien durant les seves classes. De tant en tant me les passava perquè jo les llegís. Majoritàriament eren preguntes, molt singulars, que els alumnes li dirigien. També, experiències viscudes a l’escola o en el si de la seva família i del seu entorn domèstic. Unes anotacions meravelloses, fruit de joves cervellets que s’anaven formant més ràpidament del que els adults pensem habitualment. Quina gran troballa que és el cervell infantil! Quanta ductilitat! Quanta energia! Quanta velocitat! Quanta percepció! Quanta capacitat de generar tot tipus de conjectures i paradigmes! Ni el Sol, en la seva immensa fogatera i el seu esplendor universal, es pot comparar amb el cervell d’una criatura. Tornem a llegir, per enèsima vegada, 'El petit príncep' d’Antoine de Saint-Exupéry.

Encara que els infants s’incorporen a la vida mitjançant la mimesi i l’observació, disposen també d’una enorme memòria i d’una excepcional força de concentració. La qual exerceixen sense el més mínim esforç. Sembla que no vigilen, que no escolten, que no observen, però tot els queda gravat dins el seu caparró novell. I malgrat predomini la imitació, disposen també d’una gran capacitat d’aprenentatge. Aprenen a jugar a tennis, a futbol, a bàsquet o a qualsevol altre esport o activitat. Música, teatre, dibuix, etc. En Jan té una cosineta de set anys, n’Aixa, que és la millor ballarina d’Europa sense que ningú li hagi ensenyat mai a ballar. Mai no ha anat a cap escola de ball, a cap conservatori, a cap ateneu. El seu cervell és prodigiosament plàstic i productiu. Em pregunto sovint qui és l’enginyer genial que construeix els cervells dels infants i aconsegueix fer-los funcionar. Diuen que Déu fa fer l’home d’una grapada de fang. Però qui li va fer el cervell? El cervell no és de fang, perquè això salta a la vista. Encara que el material, sigui de fang o de plàstic, ocupa un lloc secundari, és el disseny i les connexions externes i internes allò que el fa inconcebible i inenarrable. L’home té cervell, però aquest no és suficient per fer-li comprendre tota la complexitat d’ell mateix ni del seu ser. El propi cervell no se sap explicar a si mateix. Diem que és un misteri. Que el cervell, la vida, l’univers i tot plegat és un misteri. I amb aquest so l’enterrem, com deia la meva padrina, que no va entendre mai com és que el seu home, tan ple de vida, va morir tan jove.

El cervell d’en Jan és profundament filosòfic. Ell encara no ho sap. Els adults tampoc no ho sabem. De petit jo li feia preguntes, i posant-me un dit al pols del front li deia: “Pensa, pensa”. Ell no semblava que pensés, perquè seguia jugant molt concentrat amb les seves joguines, però contestava. Contestava qualsevol cosa, però jo quedava bocabadat amb les seves paraules sense sentit. “Com és que penses? Com ho fas per pensar?”, li vaig preguntar. Ell em va dir que tenia una màquina de pensar dins el seu cap. Em vaig posar a riure com un boig. Ningú li havia ensenyat a dir allò. Ell, quan contestava, ho feia espontàniament, sense ser conscient del que deia. Però que el seu cervellet funcionava era evident. Passava el mateix quan li demanava com s’ho feia per parlar. Com és que xerres? Com ho fas per xerrar? També tenia una maquineta dins la boca que xerrava. Suposo que aquesta era la manera més ràpida de contestar les meves preguntes absurdes. Mentrestant, ell seguia amb els seus jocs sense cap preocupació pel seu pensament ni pel seu llenguatge. Ara, ja més grandet, ja sap explicar perquè dos i dos son quatre. Li han ensenyat a l’escola i a casa. Però, en general, tot el que sap d’essencial per moure’s per la vida ho sap per observació i per mimesi. També, ja, per deducció. Això sí que és un misteri del cervell, el de saber deduir!

La meva filla petita, la mare d’en Jan, quan tenia tres o quatre anys ja coneixia molt de vocabulari en català. A casa sempre hem parlat habitualment la nostra llengua. Però pel seu compte anava aprenent algunes paraules en castellà. Un dia ens informà que “dona”, en castellà, es deia “mujer”. Estàvem dinant, i jo, sense voler-la posar en cap dificultat, li vaig preguntar: “I com es diu home en castellà?” No s’ho pensà ni un moment: “Mujo”, digué. Mujo! Encara riem tots a casa quan ho recordem. És el que deia sobre la màgica habilitat infantil de deduir: era lògic que si en castellà “dona” es diu “mujer”, home es digui “mujo”. O no?

Uf, la meravellosa plasticitat del cervell humà!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Quines coses!, fa 11 dies
Molt interessant. Segurament hi ha molts de néts com el seu, senyor Guasp, però els avis normalment no els feim tant de cas com vostè. I això ens perdem! Enhrabona p'en Jan i que el pugui disfrutar molts d'anys!
Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente