El temps l'havia portat a transformar-se, gradualment, en una persona diferent. No hauria sabut dir ben bé, quan havia començat a canviar. Era conscient que bona part dels referents, si mes no simbòlics de joventut, s'havien anat esmicolant, un a un. Seria per influència de la parella? Per la colla que, feia ja anys, havia substituït pels antics amics? Per la família o per la feina per exemple, no creia que fos.
Quan repassava la seva vida, considerava que no es podia queixar. Disposava de coses, que a la majoria de gent de la seva generació, els agradaria tenir. Els que ho qüestionaven a això o ho negaven, eren generalment freaks o fracassats. Tampoc pegava massa voltes en trobar explicacions racionals davant les discrepàncies. Les coses eren com ell creia i punt. La resta, se situava fora de la normalitat. O almenys això era el que es contava a ell mateix.
Com que tampoc era beneit, tenia moments de contradiccions. Parèntesis breus on li venia al cap la persona que havia estat i la que era ara. Resultaven antagòniques en alguns aspectes. En altres, en canvi, es reconeixia plenament en el seu jo passat. S'imaginava un diàleg entre ambdues personalitats; la present i la passada i pensava que no s'entendrien gaire. Però, ben mirat, de què cony servia pensar això? Li valdria la pena visitar un psicòleg? No ho creia... Que havien de saber aquests tíos de la seva vida i com sabia que allò que li dirien, li serviria d'alguna cosa? A més, no suportava obrir-se ni mostrar les seves febleses. Només ho feia molt de tant en tant i amb comptadíssimes persones. Mesurant cada paraula mil·limètricament.
De fet, una de les característiques de la seva forma de ser més recent, era la capacitat per adaptar la realitat als seus desitjos i percepcions. Si quelcom no li agradava, per exemple, afirmava que no valia res. Si a altres persones, el mateix, els hi agradava molt, es limitava a ignorar o infravalorar la seva opinió. Estarien equivocades o no sabien res. En aquest sentit, segurament, rebutjar visitar a un professional, tenia relació amb aquesta peculiar percepció de la realitat.
No estava disposat que li recordessin que existeixen diferents maneres d'afrontar un problema. O de veure les coses. Ho temia, en el fons. Però, de cara a l'exterior, aparentava no tenir gens de por, controlar la situació totalment. Com sempre. I és que, d'uns anys ençà, també li resultava molt important el que diran. A més, pròximament, venien dies de celebracions familiars. I tocava fingir felicitat i presumir, no cal dir-ho, de família perfecta.
