El passat dia 5 de maig, el portaveu del PP al Parlament de les Illes Balears, Antoni Costa, va fer una roda de premsa davant l'Hospital de Can Misses per criticar la gestió sanitària del Govern de les Illes Balears. Es va queixar -cosa absolutament lògica, estant a l'oposició- de les llargues llistes d'espera per a les operacions, i de les mancances en serveis bàsics com ara el d'Oncologia, centrant-se concretament en la situació a Eivissa i Formentera.

El que no pensava és que el portaveu del PP desmentiria el suposat gir constitucionalista del PP després de l'accés a la seua presidència per part d'Alberto Núñez Feijóo. El gallec ha volgut donar al partit dit conservador una pàtima de retorn a la senda constitucional apel·lant, per exemple, a l'Estat de les autonomies, i vestint-se d'un regionalisme que havia caracteritzat aquest partit en altres etapes històriques. Etapes que, de tota manera, ens farien remuntar al segle passat. Del que semblava desprendre's de les primeres actuacions del nou líder del Partit Popular, havíem deduït que acabaria (o, com a mínim, s'afebliria) el setge “popular” a la diversitat lingüística i cultural dels territoris que a dia d'avui integren el Regne d'Espanya. Gallegoparlant, no com el seu correligionari Rajoy (que era un gallec castellanitzat), de poble, coneixedor de la Galícia profunda, Feijóo se'ns intentava aparèixer com aquell líder que pot acceptar plenament els principis de l'”Estat de les autonomies”, sense complexos i sense fer-ne escarafalls (com sí que n'han fet Aznar, Hernández Mancha, Rajoy, Pablo Casado i encara en fan, també sense complexos, Ayuso i companyia).

Però, mira per on!, Antoni Costa fa una roda de premsa davant l'Hospital de Can Misses i el desementeix. Perquè, a més de les crítiques esperables a la gestió del sistema sanitari per part del Govern de les Illes Balears, el portaveu ens diu que s'han d'eliminar “traves com el factor lingüístic”. De seguida que llegim aquest comentari ens ve al cap el PP de Pablo Casado, del camaleonisme amb l'extrema dreta, de les rèmores d'èpoques passades que tots maldam per oblidar, de l'al·lèrgia a la pluralitat i a la diversitat lingüística (i de qualsevol altre tipus), d'un obscurantisme quasi barroc. Costa deixa ben clar, amb la inclusió de la qüestió de la llengua com una “trava” que no considera que poder atendre els pacients en les dues llengües oficials d'aquesta comunitat suposadament autònoma formi part d'una bona atenció sanitària.

I, malauradament, amb el mantra preconstitucional, el portaveu del PP torna a desenfocar, de manera supòs que pensada i ben voluntària, les raons per les quals costa que a Eivissa es tenguin cobertes de manera adequada les places de metges (així com les d'altres servidors públics, a diversos àmbits). Costa ens ve a dir, repetint-ho mil vegades esperant que la gent acabi creguent-s'ho, que a Eivissa i a Formentera hi falten metges perquè existeix un requisit lingüístic (feblíssim d'altra banda) que implica que, amb temps i molta paciència, els facultatius d'aquestes illes han d'acabar podent atendre els seus pacients en les dues llengües oficials dins aquest territori. Des del sector mateix, s'ha desmentit repetidament aquest mantra reaccionari, però n'hi ha que no en desisteixen, per molt que el líder del seu partit ara vulgui intentar anar de “regionalista” (o, senzillament, de persona que vol intentar complir el que disposa la Constitució espanyola).

Quina necessitat té, el portaveu del principal partit de l'oposició al nostre parlament, de tornar a treure un mantra fals i absurd (i contrari a l'ordenament legal), situant-se així en posicions extremistes? Perquè no és que no hi hagi raons criticables per explicar la manca de metges (i d'altres professionals) a les Pitiüses i a la resta de les Balears! Podria haver aprofitat, per exemple, per reivindicar el Règim Especial per a les Balears en matèria de finançament autonòmic, que potser permetria pagar adequadament els nostres servidors públics, tot adequant el seu sou a les condicions de vida que hi ha a les Balears (diferents d'altres territoris sota el mateix estat). I s'hauria dotat d'una mica de vernís “regional”. Podria haver demanat correccions a l'Estat en aquest sentit (però no hauria atacat tan directament el govern presidit per Francina Armengol). També s'hauria pogut referir a l'habitatge i haver criticat el handicap que suposen les dificultats per accedir-hi a preu de mercat. Podria haver reivindicat que el Govern dotàs els servidors públics de les facilitats necessaris per accedir a una vivenda digna quan són destinats a Eivissa o a Formentera.

Podria haver recorregut a aquests arguments, realment sòlids, i podria haver oblidat el mantra de sempre relacionat amb la llengua. Podria. Però no s'ha estat de tractar el coneixement del català de “trava” (no es devia referir a haver de conèixer l'espanyol, supòs?), mostrant així, ben clarament, de què va la nova etapa d'un partit que s'anomena “conservador”, però que no vol conservar ni les llengües minoritzades, ni la pluralitat cultural ni la diversitat social.