nubes dispersas
  • Màx: 27°
  • Mín: 18°
27°

Píndoles amb sucre pols

Només existeix una guerra justa i legítima: la que fem contra nosaltres mateixos. Nosaltres la declarem i nosaltres l’acceptem. No hi ha guerra més neta i beneficiosa que aquesta. Tant per un bàndol com per l’altre. Al final, la victòria serà sempre nostra. Si hi ha guerres humanitàries, de filosofia o de religió, aquesta és la més honorable i decent. La més digne: l’autoguerra.

El meu primer llibre publicat va ser una col·lecció de contes breus que havia escrit durant la segona dècada de la meva vida. Allí hi vaig buidar el meu pensament juvenil. Un pensament que, menys elaborat, veig ara que no es diferenciava gaire del que tinc en aquests moments, seixanta anys després. Duia per títol ‘El peor enemigo’, i l’editorial era tan jova com jo: un editor de Madrid que m’obligà a pagar-li prop de la meitat de les despeses. Bé, jo hi vaig estar d’acord des d’un principi perquè, si no hagués estat així, potser encara ara no hauria publicat res. Així van els contractes de les primeres edicions. En un altre moment hauré de dedicar una mica d’espai a parlar-ne. És la part més terrenal del món dels llibres. No me’n penedeixo gens.

Qui era, però, aquell meu pitjor enemic que s’anunciava des de la portada? Ja ho deveu suposar: jo mateix. No hi ha pitjor enemic que un mateix. I al pitjor enemic se li ha de fer la guerra des del primer moment que se’l reconeix. Sort en vaig tenir d’adonar-me’n tan prest de la seva identitat. La identitat del nostre enemic es diu com nosaltres. I la identitat del nostre millor amic es diu com jo. Això ja ho havia après llegint. Als meus vint anys ja havia llegit els millors llibres que he llegit al llarg de la meva vida. Eren ‘El Nou Testament’, ‘L’illa del tresor’, ‘Alícia en el país de les meravelles’ i ‘El procés’. Cap de les lectures posteriors els ha superat. Potser els ha igualat, i segurament m’han emocionat i alegrat de la mateixa manera, però puc dir que aquelles lectures primerenques varen ser els pilars de la meva arquitectura de lector. Varen ser el meu buc. Una vegada s’ha construït el buc, només s’han de fer les parets mitgeres, formar i establir i situar les vísceres i els budells al seu lloc.

A casa érem pobres. Ho he dit algunes vegades: no passàvem fam però érem pobres. Aquest era la causa indirecte de que no tinguéssim llibres. La falta de cultura genera pobresa. Sort del meu padrí, que distingia les vocals de les consonants, el pare de ma mare, que tenia les rondaies d’en Jordi des Racó sempre a mà, i me les llegia i me les feia llegir de tant en tant. No teníem llibres i tampoc teníem cap animal domèstic, cap ca ni cap moix, suposo que era perquè a aquestes bèsties se les ha d’alimentar i tenir cura. La veritat és que no teníem mascotes perquè no ens abellia. Durant una temporada força llarga, malgrat tot, tinguérem una moixa negra, vella, que es va ficar dins ca nostra no sabíem com, i no en sortí mai fins el dia de la seva mort. Li faltava un ull. Millor dit, un ull li penjava de l’òrbita ocular. Es passejava per dins la casa i per dins les habitacions i la cuina amb aquell ull com un pèndol que es gronxa. Era un espectacle bastant desagradable, però ningú es va atrevir mai a solucionar el problema. Sort que un dia la trobàrem morta damunt la teulada del porxo de la soll. L’enterràrem i tots quedàrem en pau, com si es tractés de Gregor Samsa. Un horabaixa d’estiu que feia molta calor, mon pare vingué del camp de treballar i va portar un ca petit. Un rater. Va dir que s’havia perdut i no trobava el seu amo. El tinguérem a casa fins que l’adoptàrem per força major. No el podíem deixar morir al carrer. Fins i tot el batejàrem. Amedio. Era un canet molt simpàtic, però no li posàrem gaire estima. Ja he dit que nosaltres, a casa, no teníem gaire estima per aquella companyia. A més, sempre tenia problemes abdominals, i tant de nit com de dia sempre estava gemegant i plorant. Això sí, el portàrem al veterinari. Aquest li receptà unes píndoles de paracetamol que el pobre Amedio no se les podia tragar d’amargues que les trobava. El que va fer el pare va ser embolicar-les amb un trosset coent de sobrassada, però allò va ser una bomba per l’estomac del pobre Amedio. Va ser la mare qui va tenir la idea de polsejar les píndoles amb sucre en pols. Aleshores el canet se les va empassar com si fossin dàtils.

A vegades he comparat n’Amedio amb un primer lector que s’avorreix llegint. Basta una mica de sucre pols per fer-li entrar les ganes de llegir. Tot és qüestió d’estratègia. Amedio va millorar de seguida, igual que ho fa un adolescent quan li endolceixes la vida amb ‘Alícia en el país de les meravelles’ o amb ‘L’illa del tresor’. El paracetamol cura quan se l’administra amb intel·ligència i la dosi adequada. Amb píndoles de sucre pols. A mesura que el lector creix es pot anar disminuint el sucre. Per llegir les grans novel·les russes, franceses i alemanyes necessitaríem grans quantitats de dolçor. Però com que ens hi hem anat acostant a poc a poc, la cosa funciona. I funciona bé. No ens penedirem mai d’haver llegit Tolstoi ni Dostoievski, ni Stendhal ni Balzac, ni Kant ni Thomas Mann.

Tanmateix, a la nostra edat madura, només ens interessarà passar gust de viure, ja sigui llegint, pensant, somiant o fent el treball més difícil de fer: no fer res. Passar gust de viure? És per això que ens receptem a nosaltres mateixos píndoles amb sucre pols. Son més bones d’empassar. Potser és per això que jo sempre prefereixo llibres breus, relats curts, contes efímers i, sobretot, pensaments concisos i aforismes. Epicur, el savi grec que, des d’Atenes, va influir en els grans pensadors de Roma i fins el golf de Nàpols, va ensenyar a través d’aquestes píndoles. La senzillesa de la vida, el raonament natural basat en el plaer estàtic, en la satisfacció personal: el plaer és bo i el dolor és dolent. Les nostres preocupacions sorgeixen quan ens compliquem la vida. Un altre savi contemporani, José María Cabodevilla, ha insistit en la mateixa equivocació i en la mateixa teràpia. Cal desdramatitzar. Cal viure d’una forma amable, humil i pacífica. Es tracta no de tenir, sinó de tot el contrari, de no tenir. No tenim quan estem satisfets: no tenim fam, ni set, ni ànsies, ni il·lusions inassolibles. Es tracta, senzillament, d’assolir el benestar i la satisfacció i, en bastar, basta.

La lectura d’aquells savis literats com Lucreci, Virgili i Horaci, tots ells deixebles de l’epicureisme ben entès, ens ensenya la filosofia de les píndoles amb sucre pols. Però cometem l’error de deixar-los de banda, de mostrar-nos indiferents davant la seva existència i el seu saber i la seva ciència. La nostra lectura i comprensió, l’ús de la nostra raó, farà que algun cop a la vida arribem a conèixer l’ataràxia, aquesta serenitat i impertorbabilitat que no hauríem d’abandonar mai. Sabem que és així, però no ho practiquem. No hi dediquem el temps i l’esforç suficients. Perquè cal viure aquest saber. No basta saber-lo, l’hem d’obrar, l’hem d’exercir. Tots som uns caps de fava, jo el primer. Som com l’Amedio del meu pare, que es resistia a prendre’s el paracetamol, tot sabent que era molt saludable, encara que li oferissin amb un tros de sobrassada picant.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.