algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 18°
25°

Miren Agur Meabe, la poesia és aquella inutilitat necessària

Fotos: J.A.Calvo

El passat divendres, dia 29 d’abril, a les 19 hores, tengué lloc la tertúlia-col·loqui Kinesdues sobre el poemari El codi de la pell de Miren Agur Meabe (Lekeitio, 1962). L’acte, organitzat per la llibreria Lluna, Kinesdues i Euskal Etxea Artea, comptà amb la presència de l’autora. És important que recordem que Miren Agur Meabe és Premi Nacional de Poesia 2021.

Tot i que la proposta de lectura era El codi de la pell, la tertúlia, molt enriquidora i intensa, s’endinsà també per altres llibres de l’autora. Cal dir que després de diferents presentacions, va ser Miren Agur Meabe qui realment va conduir l’acte, a més a més, amb una capacitat extraordinària per captar l’atenció dels presents. Segons Miren Agur Meabe «sortien flors de les boques de les persones que la presentaven». En paraules de Maria Victòria Secall «Un luxe escoltar-la», la qual va destacar que havia reproduït citacions de Miren Agur Meabe en alguns poemaris seus com Frontissa i El perfum del llorer. Ángel Luis Merlo digué meravelles d’ella i destacà que va fer tot el possible perquè vengués i Àngels Cardona, entre altres coses, afirmà que Miren Agur Meabe és una autèntica exploradora de la llengua i una exploradora del significat de l’escriptura, perquè navega entre el fet imaginari i el fet realista, una dona capaç de donar forma a l’arena quotidiana, dels sentiments a les persones a qui estimam, una arena subtil capaç de formar una identitat. Cal destacar que els presentadors recordaren que conegueren Miren Agur Meabe al Festival de Poesia de la Mediterrània de l’any 2016. Una altra idea important durant la presentació va ser el fet de reconèixer la valentia d’escriure, com ens passa a nosaltres, en una llengua minoritzada, en aquest cas l’èuscar o basc.

Miren Agur Meabe és una poeta reconeguda, que ha inspirat altres persones, sobretot dones, a créixer literàriament.

Quan l’autora va agafar definitivament les regnes de la tertúlia, ens explicà com entén ella l’escriptura. Aleshores va fer una comparació amb Virginia Woolf, va recordar en un bot temporal, quan Woolf havia de fer dues conferències a Cambridge i li demanaren què havia de menester una dona per escriure bé una novel·la. Aleshores va respondre amb aquelles idees que han quedat dins l’imaginari col·lectiu, és a dir, «500 lliures per tenir una independència econòmica i una habitació pròpia» entesa com una al·legoria sobre la direcció que hem de prendre per trobar el nostre lloc, el lloc correcte i també la veu pròpia.

Miren Agur Meabe resumeix la seva tasca com a creadora en dos fonaments: l’escriptura basada en el «jo» i l’escriptura basada en la «memòria». Sobre el «jo» va aclarir que no es tracta d’un «jo» compacte o inamovible, sinó també com un «jo» plural perquè fa seves les projeccions en moltes altres persones, de tal manera que la poeta es converteix en una espècie d’altaveu d’aquells lectors i lectores que ni tan sols coneix. Sobre la memòria, aclarí que el relat que ens mostra quan feim un exercici de recordar és sempre un relat fragmentat i inexacte. I ens retorna la nostra pròpia subjectivitat, és a dir, que a més de fals, manipulam en funció de l’efecte literari que pretenem aconseguir. Segons l’escriptora, pensa que un pic que has delimitat la teva «habitació», entesa com a «la teva veu», has de signar una espècie de contracte simbòlic per quedar-hi. I els contractes, ja ho sabeu, serveixen per adquirir uns drets i unes obligacions. Miren Agur Meabe considera que el contracte que ha establit amb la seva escriptura conté sis clàusules: «escriure és ser», «escriure és transformar-me», «escriure és resistir», «escriure és construir», «escriure és sumar» i «creure que escriure és també promoure, impulsar o fer vibrar».

Finalment, va parlar de com organitzar l’espai propi. A l’habitació de Miren Agur Meabe hi conviuen diverses realitats, és a dir, les pròpies personals i també un espai dedicat a la tradició, entesa com una tradició múltiple. Per una banda, la tradició basca, oral i escrita, la tradició grecollatina i, per l’altra, tot el bagatge de la literatura contemporània actual. També hi afegí que la persona que és ella quan comença un text és diferent de quan l’acaba, perquè ha variat en algun sentit. La poesia ens ofereix autoconeixement i un posicionament en alguns problemes que ens afecten.

No ens podem estendre més, però hi va haver moltes persones que s’animaren a llegir en veu alta poemes de l’autora. Miren Agur Meabe en llegia la versió basca mentre que els tertulians ho feien en la versió catalana.

Aquí teniu un tast d’aquesta poesia, extret d’El codi de la pell:

Ahir se'm va cremar un llençol.
El vaig cremar jo, amb la planxa.
Li vaig estampar un triangle color de pa torrat
per culpa de la tele.
Sempre tinc engegada la tele petita de la cuina
quan toca planxa:
un xiquet negre de la guerra
xuplava el pit de sa mare morta.
Se'm feu un nuc de pèl a la gola.

No se m'oblidarà:
la llet em va mullar el sostenidor.

Referència:

El codi de la pell de Miren Agur Meabe. Aquest poemari d’Edicions 96 escrit en basc s’acompanya de la versió catalana de Maria Josep Escrivà.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.