No puc deixar de pensar amb els aforismes. El meu pensament és aforístic. El meu teatre és aforístic. Fins i tot el meu món, la meva religió, la meva identitat son aforístiques. Jo soc un aforisme. És així. Acabo de reforçar aquest sentiment gràcies a l’auge d’aquest gènere dins la literatura universal. El canvi climàtic només el podem frenar mitjançant els aforismes. Encara que per fer-ho, els hem de posar en pràctica. Aquesta és la gran assignatura pendent de la humanitat: exercitar els nostres coneixements filosòfics, tècnics i científics. La filosofia neix de l’aforística. La tècnica, també. I la ciència, absolutament. La cuina moderna de Ferran Adrià i companyia l’ha inspirat i generat l’esperit aforístic.

L’estiu passat es va publicar un dietari aforístic deliciós. El seu autor és Jordi Solà Coll que, a més d’escriptor, és fotògraf i estudiós del mapa d’aforística universal. Aquest llibre es titula ‘La mirada perifèrica’. Qui el busqui el trobarà a les llibreries de més prestigi intel·lectual i de més elegant exposició. L’ha editat la petita i també prestigiosa Editorial Afers. Bravo per a tots plegats!

He de parlar d’aquesta obra. En tinc una imperiosa necessitat. Connecta de ple amb la meva manera de pensar. I no només de pensar, sinó de ser. Comencem per intentar entendre què és un aforisme. Tinc un amic filòsof que sempre es pregunta a ell mateix què és què. I ho escriu. I acaba per trobar la resposta. Les respostes. Un aforisme és un pensament. Ara podria preguntar-me què és un pensament. Un pensament és una cosa que penso. Què és pensar? Un altre dels meus amics filòsofs, ja traspassat, vivia de pensar. S’alimentava de pensaments i repartia pensaments. He dit abans que jo soc un aforisme, i que ho soc perquè llegeixo, penso i escric. Cal escriure allò que un pensa perquè tingui impacte en un mateix. Aquest amic ja traspassat va deixar escrit que, gràcies a la seva experiència i a la seva intuïció innata, hi havia molta diferència entre llegir un pensament i escriure’l. Passats el anys, i gràcies a la meva pròpia experiència li he de donar tota la raó. Com ell, he d’admetre que qui té el bon costum d’escriure els seus pensaments més agosarats, més atrevits i audaços, s’admira d’ell mateix -del seu plomí, diu Ramis Alonso-, com si exercís art màgica, ja que aquest, el plomí, estira el pensament i l’il·lumina. Art màgica!

Continuava afirmant, el meu savi corresponsal, que aquell que no es conforma amb la sola lectura, provi d’escriure els seus propis pensaments i veurà com el seu horitzó intel·lectual es va fent gran, lúcid i rutilant. Després s’atrevia a donar uns quants consells fruit del seu treball quotidià. Voleu un retrat net i brillant? Materialitzeu el pensament amb paraules que parlin no tan sols a la ment, sinó que també commoguin el cor, i escriviu-los perquè fereixin fortament la vostra retina i deixin petjades de durada. D’aquesta manera, l’ànima es farà ple càrrec de la significança intensiva i extensiva de totes elles. S’està referint als aforismes sense que els nomeni? Segurament.

La gravació d’un aforisme es fa a través d’un punxó virtual, però real, que fixa dins el nostre cervell els pensaments. Aquesta gravació cerebral és totalment distinta d’una gravació en pedra o en bronze. Diu que els nostres pensaments no passen a la vida de l’ànima sense haver arrelat abans dins el cervell. Allò que, en aquest cas, solca o llaura el cervell és la ploma. És per això que cal escriure’ls. És el que passa amb els aforismes.

Sempre m’ha cridat l’atenció que la majoria d’aforistes han estat també autors teatrals, perquè jo ho soc. Des dels més clàssics fins a l’actualitat. Òscar Wilde, José Bergamín, García Lorca, Joubert, G. B. Shaw, Espriu, Shakespeare, Zarko Petan, Pedrolo, Albert Camus, etcètera. La majoria d’aforistes son filòsofs, però els més divertits i enginyosos solen ser els literats, entre ells els dramaturgs. Es veu que el teatre, aquest gènere basat en el diàleg veloç i espontani, requereix una inspiració especial, més concisa i contundent. Fins i tot, més lluminosa i brillant. He citat, entre els moderns, a Òscar Wilde, perquè el considero el millor exemple d’enginy i gràcia. Tampoc puc oblidar-me de Chesterton, de Cervantes, de Renard ni de Boris Vian, entre molts d’altres. Quanta riquesa de pensament hi ha dins la dramatúrgia universal! També dins la cinematogràfica. Grans directors i guionistes que ens han fet la vida millor i més divertida: Capra, Bergman, García Berlanga, Billy Wilder, Howard Hawks, Charles Chaplin, William Wilder, Orson Wells, Woody Allen, i més i més i més. Tot un tresor de creativitat aforística en el món de la filosofia, de la literatura, del teatre i del cine!

La creació d’un aforisme no té cap dificultat per a qui té ben desperta la intuïció. Cal agafar-lo al vol. Però s’ha de tenir sempre a punt el terreny de joc, perquè un aforisme és un petit gran joc de l’intel·lecte. Per tant, s’ha de tenir el camp abonat i s’han d’obrir els pertinents solcs a la terra per poder-hi sembrar la llavor que caigui del pensament i que germini de seguida. Filosofia rural, filosofia ramisalonsina. L’arada és la ploma. O al revés. Feina ben feta.

Jordi Solà Coll, en el seu últim llibre, ‘La mirada perifèrica’, hi inclou un breu estudi sobre el gènere aforístic. És un elogi del fragment, almenys així ens ho presenta l’autor. Aquest elogi il·lumina l’aforisme com a forma. Per a mi ha estat una gran descoberta. L’aforisme és una meditatio: pensar el món interiorment. Una forma que troba en l’economia de mitjans el recurs precís per abordar les idees més complexes. Quan pensem, no mentim. La teoria necessita una praxi. Gyorgy Lukacs entén l’assaig com a obra d’art. Potser l’assaig més paradigmàtic sigui l’aforisme. El fet de pensar és la llavor de la qual parla Ramis Alonso. Jordi Solà Coll s’estén en l’explicació del concepte assaig. És en l’assaig on es troba el món aforístic, i diu que no hi ha altra possibilitat a l’hora d’assajar que no sigui literària. A mi em va bé que sigui així, perquè confirma que l’aforística és un gènere literari de la mateixa manera que ho és el teatre i el guió cinematogràfic.

La literatura, en definitiva, com l’aforisme, també confirma la correspondència entre narrativa i coneixement. Tanmateix, al final i de manera absoluta, la vida és la matèria de l’assaig. La vida és l’element primordial del gènere aforístic. Del món aforístic. I la vida, com subratlla, Solà Coll, és també un aforisme, és un fragment , una part d’un tot incognoscible.