A la memòria de Rafel Crespí.

Tant per part del pare com per part de la mare, soc descendent de pagesos. Tots els meus avantpassats, llevat d’uns quants artesans, en la seva gran majoria, treballaven al camp. A les terres de secà: cereals en general, i camps d’ametllers, de figueres, de vinya, d’oliveres, de garrovers. “Campessinos”, els deien al meu poble. A part del meu padrí Jaume, el pare de la mare, tots ells eren pràcticament analfabets funcionals, però coneixien una mica d’aritmètica, de geografia comarcal, de geometria, de toponímia i bastant d’antropologia. Cap d’ells no va passar mai fam extrema.

Jo vaig ser el primer funcionari de la família. Un gran honor per a tots! Encara que jo no vaig ser mai conscient d’aquella distinció laboral, tots els amics dels meus pares, tots els seus germans i tots el veïns i coneguts del barri, quan saberen que jo preparava oposicions d’Administrador de Correus, els felicitaven: “A en Joanet aviat li diran don Joan”. A mon pare li tremolaven els llavis d’emoció. I ma mare, sempre tan riallera, exclamava: “Jo li seguiré dient Joan”.

He recordat aquestes petites anècdotes personals perquè acabo de llegir la biografia de Rafel Crespí, un bon amic que ens deixà massa jove ara ha fet dos anys. Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció de la vida d’en Rafel és el que conten d’ell alguns dels seus cosins i cosines: va ser el primer de la família que va estudiar a la Universitat. Això, als anys seixanta i setanta del segle passat encara era molt habitual a la nostra petita nació marítima i mediterrània. Ni tan sols teníem Universitat a les Illes. S’havia d’anar a viure a Barcelona si volies cursar una carrera universitària. Jo recordo que a mitjans setantes vaig acudir a Son Malferit on s’havia instal·lat una Delegació de la Universitat de Barcelona per demanar informació. Era la primera passa que es donava en aquest sentit a Palma. A poc a poc es van anar construint les diferents facultats i el campus a la carretera de Valldemossa. En Rafel Crespí, que era uns quinze o vint anys més jove que jo ja hi va tenir accés, així que no només va ser el primer universitari de la seva família sinó un dels primers universitaris de la UIB, la Universitat de les Illes Balears.

Vaig conèixer en Rafel quan jo era el delegat de la Caixa Postal d’Inca i ell acaba d’obtenir una plaça de professor a l’Institut Berenguer d’Anoia, també de la ciutat d’Inca. Coincidirem pocs anys després en una taula rodona on havíem de parlar sobre la col·laboració literària d’alguns escriptors joves a la premsa de l’illa. A més d’en Rafel i jo, ocupaven la taula en Biel Mesquida, que va excusar la seva assistència, en Jaume Sastre i en Llorenç Capellà. Entre el públic, una heterogènia mescla de joves estudiants i de gent jubilada, recordo la presència de la meva filla Eva Maria, que ja assistia a les classes d’en Rafel a l’Institut, i en Tomeu Martí, un joveníssim activista cultural molt actiu que, a més, estava en procés judicial per insubmissió i per negar-se a fer el servei militar. Aquella taula rodona, més que res, era un acte en favor de la llengua i cultura catalanes, i en contra de l’imperialisme espanyolista. En Franco ja era mort.

Quan feia pocs minuts que havia començat l’acte, presidit pel Regidor de Cultura de l’Ajuntament de la Ciutat, Antoni Alorda, van entrar cridant dos individus vestits amb xupes de cuiro negres, com si fossin de la Gestapo. Portaven a les mans ampolles plenes de pixum i merda simulant còctels Molotov. Cridaven com a bojos. Jo ni ningú no sabíem que deien, però els seus insults i les seves proclames es dirigien principalment contra en Biel Mesquida, que no havia pogut venir, i en Jaume Sastre, que en aquell moment era qui tenia la paraula. Tots en arrufàrem darrere la taula i les nostres cadires. El públic es va amagar arran de terra. Aquells dos brètols començaren a llançar-nos les ampolles còctel Molotov que duien a les mans ben alertats de no ferir-nos. Només volien donar-nos un ensurt. Tanmateix a mi una d’aquells “còctels”, em va passar tocant l’orella esquerra, i després s’estavellà contra la paret del fons i escampà pixum i merda per tot arreu. Un d’ells, aleshores, es va treure un pergamí i es pujà a la tarima per llegir-nos un manifest que havien escrit. Cridava i s’embarbussava més que llegia. Aquells dos bergants estaven més espantats que nosaltres del que estaven fent. Un càmera de la Televisió Local, que havia vingut a gravar l’acte cultural, no deixà de gravar tot aquell espectacle. Al dia següent ho emeteren en diferit. Després de fer quatre gamberrades més, i cridant com bous salvatges, amenaçant-nos de mort a uns quants integrants de la taula i a algú del púbic, abandonaren el local com si haguessin dut a terme una gran victòria bèl·lica mundial.

Dos dies més tard, en Rafel i jo ens tornàrem a veure. Va ser a Blanes, on aquell any ell i jo guanyàrem els premis de Narrativa i de Teatre de la ciutat, respectivament. El de poesia també el va guanyar un altre mallorquí, Antoni Sbert. Crec que no s’ha tornat a donar mai aquesta feliç circumstància de concedir els tres primers premis Recull de Blanes el mateix any a tres mallorquins. Quan vaig veure en Rafel al saló on s’havia de fer l’entrega de premis, on ell havia arribat una estona abans, li vaig demanar si ja havia paït el que ens havia passat a Inca dos dies abans. Ell no va entendre bé la pregunta i em digué que estava molt content, perquè aquell premi literari era el primer que guanyava. Jo li vaig dir que em referia a l’ensurt dels còctels Molotov i de les amenaces de mort. En Rafel es va posar a riure, així com era el seu costum. Em va dir que aquells dos belitres eren dos morts de fam artísticament parlant, i que només feia una setmana havien mort un porc en una caseta de camp, i després l’havien escorxat tot cridant ignomínies i vituperis contra un escriptor o poeta mallorquí al qual volien ofendre grollerament. Un altre dels seus espectacles poca-soltes i forassenyats que solien perpetrar.

Res, que en Rafel i jo dinàrem tranquil·lament a Blanes en un excel·lent menjador d’hotel que va presidir el President de la Generalitat i l’Alcalde de la ciutat, i ja ens tornar a recordar d’aquella insolent malifeta. Quan ens entregaren els respectius trofeus, tots dos pensàrem que tant en Rafel com jo érem els primers universitaris i funcionaris de les nostres respectives famílies que obteníem per primera vegada un premi literari d’abast nacional.