algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:

Breu crònica personal d'un viatge al Sàhara Occidental

No record de quina manera em vaig convèncer d'embarcar en un vol cap a Alger l'any 1987 per a visitar els campaments de refugiats saharians de Tindouf. Arrel d'una foto que es va publicar ara fa poc en un dels pocs diaris que s'editen en llengua catalana, vaig recordar les persones amb les que hi vaig viatjar, entre elles na Catalina Rosselló que, amb una lleialtat i tenacitat admirables, segueix compromesa i solidària amb aquella gent com a presidenta de l'Associació d'Amics del Poble Saharià de les Illes Balears.

Quin temps va durar l'estada nostra en terres africanes? Poc, potser una setmana, però l'empremta que deixà en mi, i segurament en la resta, va quedar per sempre. Tenc un record bell, meravellós, per exemple, d'escoltar en una festa d'agraïment cap a la nostra presència solidària, el so que amb la llengua emetien les dones i nines, també el tenc que com resposta vaig cantar la tonada santantoniera de la part d'Alaró de “sa ximbomba ja no sona” vaig intentar accentuar el deix mediterrani, potser musulmà, de les cançons d'era que vaig tenir la gran sort d'escoltar als plens estius de la meva infància. Tot plegat resultà una comunió inoblidable.

Aquells dies el Marroc havia bombardejat grans extensions territorials amb uns artefactes mortals, venuts pels molt civilitats estats occidentals, que consistia en llançar una bomba que a la seva davallada, n'escampava de petites que quedaven com a mines. Vaig fotografiar una d'aquestes bombes esventrades amb tot de petites trampes mortals al seu voltant. Si ho vaig poder observar i fotografiar va ser perquè en el nostre grup una reportera de revista de viatges es va fer enrere en el viatge expedicionari al desert que, també per raons de distribució de medicaments i altres motius logístics, els militars saharians de la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica) havien organitzat, i en el seu lloc ens convidaren a participar-hi a un menorquí i a mi. En el petit grup, amb tres saharians, ens hi acompanyava també un jove solidari alemany que, si no crec mal recordar era expert i venia per localitzar plantes indicadores de presència d'aigua.

Com dir-ho per no ser repetitiu en altres relats recordats i referits al desert: em va fascinar. Tot. La seva extensió, les variacions del seus paisatges, ara arenosos, rocosos o ermassos d'herbeis, els seus colors suaus crema, canviants a tothora, la presència de molts petits ocells... Fascinat de la capacitat que tenien els nostres amfitrions per orientar-se en un mitjà amb tants pocs elements naturals que servissin de fites, observar com els companys nadius destapaven d'un munt d'arena la carbonissa deixada la darrera vegada per encalentir l'aigua per fer el té, únic líquid que bevíem de tres en tres, el primer dolç com l'amor, el segon amarg com la vida, el tercer suau com la mort. Veure com davant l'adversitat de foradar una roda i ara una altra del vehicle, aconseguien solucionar el problema d'una manera o una altra.

Trobàvem haimes on l'hospitalitat mil·lenària estava protocol·litzada en tots els detalls, en el perfum que ens posaven amb delicadesa als canells, al voltant del coll, que a la vegada ens protegia d'una improbable intrusió d'insectes molestos, en el favoritisme especial cap a nosaltres, que em feia vergonya, a l'hora de servir el menjar, el cuscús, el conill, el tros de me o de cabrit. L'honor de convidar-me a preparar el te per a tothom...

Trobàvem grans guardes de camells, tants com a centenars, arreplegats al voltant d'un mil·lenari pou, d'on amb un poal d'hule controlat per dos homes i estirat per un camell, sorgia el líquid preciós d'aigua. Beguérem llet de camell acabat de munyir. Apareixien també rares caravanes de vehicles que de lluny semblaven camions militars, no ens hi deixaven acostar-nos-hi als convidats estrangers.

Durant l'expedició trobàvem tendes de famílies totes igualment hospitalàries, gent nòmada de grans extensions, enormes extensions del seu desert, de la seva ampla llibertat a banda i banda, de l'Atlàntic al mar Roig. Tuaregs, homes blaus, nòmades a qui amb regles i cartabons els europeus havien trossejat el territori per colonitzar i convertir en propietat particular per extreure'n i espoliar els seus recursos.

Durant aquells pocs dies de convivència amb els homes i les dones del desert, em podeu ben creure, no m'hi vaig sentir estrany, ni estranger. La seva cosmovisió, l'autenticitat senzilla dels seus valors, la gran extensió dels paisatges que els envolten, l'hospitalitat de la tenda, el silenci, la suavitat de tantes coses, començant pels colors del desert, els tons de veu... m'hi feien confluir. Va ser com un cert retorn a la infància dels espais oberts del meu poble encara lliures de tancats de ferro, agressions auditives i atemptats de ciment.

A més ens unia una altra cosa molt important: l'ànsia de llibertat, igualtat, justícia, independència i pau. El reconeixement injust i il·legal a les pretensions marroquines del Sàhara per part del govern espanyol del PSOE, és ben certament una segona traïció a aquest poble. Ho és també perquè va en contra de les resolucions de descolonització per a solucionar el conflicte aprovades a l'ONU, conflicte que gent com jo recorda bé que va començar amb l'organització d'una ocupació territorial per part de la monarquia de Rabat que anomenaren “marxa verda” enfront de la covardia espanyola colonial de protegir els drets humans i democràtics de la població sahariana. Les característiques històriques, polítiques i culturals mereixen el reconeixement internacional a la seva Independència, com s'ha esdevingut votant en referèndum, en moltes altres nacions africanes.

A Tindouf visitàrem i pernoctàrem els camps de refugiats, encara existents. Personalment em vaig interessar especialment en l'apartat dels horts de verdures i fruites per abastir la població. Els hortolans, els pagesos pobres són igual a tot el món, bona gent. Sobre ells hi recau una responsabilitat molt important. Jo m'hi hagués quedat a viure un temps, per ajudar, sense paternalismes, colze a colze, amb les mans brutes de terra. En canvi, ho vaig fer dos anys després, però per anar a ajudar una altra revolució, la Sandinista de Nicaragua.... però això ja és una altra història.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.