muy nuboso
  • Màx: 13°
  • Mín:

Històries del meu jo

Tot el que escric són històries. I tot el que visc, també. Històries del meu jo. De manera que jo soc un personatge històric. Què més pot desitjar un home que ser un personatge històric?

Què significa ser jo? Què significa ser? Jo no puc ser si no soc jo. Jo soc, i el meu món és. Si jo soc, Déu és. Si jo no fos jo, vosaltres no serieu vosaltres. Sense ser jo, vosaltres no serieu res dins mi. Sou gràcies a que jo soc. No hi fem més voltes. És així.

Que poca cosa que sou si sou perquè jo soc. Si jo deixés de ser jo, per jo vosaltres deixaríeu de ser vosaltres. Porca misèria, com diuen els italians! El món, Déu i vosaltres sou gràcies a mi. Però jo no us he fet, no us he creat, no us he fabricat. Si jo no us he fet, qui us ha fet? Qui m’ha fet a mi? Qui m’ha fet a mi us ha fet a tots vosaltres. Us ha fet a vosaltres i ha fet tot el que us envolta, perquè si vosaltres no fóssiu no hi hauria res que us envoltés. Ni la mar, ni les muntanyes, ni l’aire ni el sol no hi serien. No serien. Tot existeix gràcies a que nosaltres existim. Res no existiria sense jo, sense nosaltres. Si nosaltres no existíssim, on estaria tot el que és? Només existeix alguna cosa en la mesura que nosaltres, vosaltres i jo, existim. Nosaltres som la mesura de totes les coses, com va dir Protàgores.

Si així és la realitat, nosaltres i tot el que som, som la veritat. No hi ha més veritat que l’home. Nosaltres. Jo. Aristòtil no va acabar d’entendre la cèlebre frase de Protàgores. Aristòtil va explicar que allò que sembla a cadascú ho és. Però Protàgores no diu que l’home sembli la mesura de totes les coses. Diu que ho és. Ho afirma. Aristòtil embolica més la troca quan diu que una cosa apareix bella a uns i lletja a uns altres i que, per això, hi ha també homes bons i dolents. No és així! No, no ho és! L’home no és bo i dolent, bell i lleig a la vegada, perquè li ho sembla a Aristòtil: és allò que és! En tot cas, així és Aristòtil, perquè només a ell li ho sembla. No té cap dret a dir que tots som així.

Tots tenim la nostra pròpia identitat, no la dels altres. Els altres tenen la seva, que no és la nostra. Les històries del meu jo son diferents de les vostres. Encara que siguin les mateixes. Aquesta manera de ser fa que jo sigui i que vosaltres sigueu. Si tu fossis jo, no series tu. I ets tu. Només tu! Puc preguntar-me si és veritat que jo existeixo. Si m’ho pregunto, és perquè és així. Si no fos així, no m’ho podria preguntar. Pot ser hi ha un límit: només existeixo per a mi mateix, i vosaltres només existiu per a vosaltres mateix. Podria ser. Podria autoenganyar-me dient que existeixo perquè hi ha altres homes que diuen que existeixo. Però no és així: els altres diuen que jo existeixo perquè jo dic que els altres diuen que jo existeixo. És a dir, només soc jo que dic que els altres diuen!

No serviria de res que un altre m’agafés per les solapes de l’americana i em sacsegés cridant-me: “Tu existeixes! Tu existeixes!” No seria ell qui em faria creure en la meva existència. O que em cridés: “Tu no existeixes! Tu no existeixes!” Quina estupidesa, diria jo. Què sap un altre si jo existeixo o no? Només jo ho sé. I sé que sí, que existeixo. Aquesta és la veritat. Aquesta es la veritat fins que una altra veritat la substitueixi. Bé, tot plegat no deixa de ser una reflexió que jo mateix em faig. No me la fa ningú, soc jo qui la genera i la inspira, encara que no sigui sempre de manera conscient. Aquí entra en joc un altre element importantíssim: la consciència. La meva consciència. La meva consciència soc jo? O jo soc la meva consciència? La meva consciència i jo som la mateixa cosa. Sense consciència, jo no seria. Un home inconscient no és. Allò que el fa home és la consciència. I sense jo, la meva consciència pot ser? M’estic fent un embolic i crec que no me’n sortiré. Molt sovint, molt sovint, molt sovint, dic i em dic, el que deia Sòcrates: “Només sé que no sé res”. A mi em passa igual. I afegeixo: Jo soc el que sap que no sap res. Només jo. D’aquesta manera ningú no pot discutir amb mi, la qual cosa em sembla molt important. De què hauríem de discutir si no sé tan sols discutir i ells no saben res de la meva veritable identitat?

Fem un pas més. Si penso, existeixo; si no penso, no existeixo. Les pedres no existeixen perquè no pensen? No pensen? No, no pensen perquè jo penso que no pensen. És així. És així per a mi. A ningú li discutiré res si em diu que les pedres pensen. Que ho digui! Jo seguiré pensant el meu pensament. Si aleshores les pedres no pensen i jo sí que penso, qui m’ha proporcionat la capacitat de pensar? Existeixo, igual que els altres existeixen, perquè algú m’ha pensat abans? El pensament d’aquest algú m’ha donat l’existència? M’ha donat una existència que pensa? Una existència autònoma, independent? Penso que sí. Si no fos així no seria una autèntica donació. Per què, aleshores dubto? Per què tanta inseguretat, tanta incertesa, tanta por? Per què tantes històries del meu jo envoltades de boira i de foscor? Per què la meva llibertat és tan limitada? O soc jo el que la me limito?

Tinc un amic poeta que tots els dies de la seva vida ha fet festa. Que quina festa? La festa de la seva vida. Diu que a ell li agraden les festes, i ha decidit que cada dia sigui festa. Diu que la festa la determina i la decideix ell. Avui és festa, proclama. I ho és. Em pregunta qui diu que tal dia o tal altre sigui festa. Ho diu l’autoritat competent. I quina autoritat més competent que jo mateix, exclama amb un somriure. L’autoritat competent sobre un mateix és un mateix. Diu. Totes les històries del seu jo són històries festives. Alegres. Divertides.

I jo li pregunto: Són festives, alegres i divertides, però són històriques les seves històries? O són de ficció? Ell, fet un mar de serenitat i de benestar personal i de pau interior, em contesta: M’és igual. Quan soc feliç no em faig preguntes estúpides!

En el fons, del que es tracta és de triar el nostres amics: aquesta és la millor història del nostre jo. La història de la nostra amistat. El meu millor amic soc jo? Sí, però no del tot. Perquè abans de jo ser ja hi havia algú, i després de jo haver estat seguirà havent-hi el mateix algú. Mentre tant, com diu el meu amic feliç, el millor és no fer-nos preguntes estúpides. Ens ha de bastar ser feliços. Quines històries més complicades, i al final més senzilles, les del meu jo!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.