La selecció natural trobà l'aliat perfecte per mantenir l'ordre sàlic de la corona del Regne dels Tassons: l'eugenèsia. Sense fer renou, la genètica consolidava als laboratoris el poder testicular. Parlant un dia amb el rei, l'hereu al tron li demanà:

-Per què fas servir els dos tassons que mires tan sovint?

-Mira, fill estimat. Aquests són els meus, però tu i la resta de súbdits també en teniu un parell, ja te n'adonaràs.

-Sí, però, per a què serveixen?

-Són els indicadors de la nostra existència individualment contemplada. El blanc conté el benestar i el negre, la desgràcia.

-Benestar... I si s'arriba a omplir?

-No és tan fàcil. Cada persona hi aboca el que descobreix. El contingut fluctua i el tassó no sempre és ple. Ara bé, si això arriba a passar, canviarem un bé per un altre.

-I el que sobri es tudarà?

-No. Com que és innocu i volàtil, esperarà l'oportunitat de tornar a ocupar el seu espai.

-No ho entenc... Posa’m un exemple.

-És ben bo de fer. Ara mateix, parlant amb tu, el meu tassó blanc és ple. Passejant per l'alzinar de Son Torrella, trescant pel torrent d’Almadrà o llegint un llibre de qualque llucmajorer al jardinet assolellat, segur que també l’omplirien. No puc posar un tassó damunt l'altre i multiplicar el meu benestar per quatre. Ha de ser un per un, moment a moment, i cadascú s'haurà de preocupar de proveir-lo, com t’he dit abans.

-Ara ho entenc. I el negre?

-El de la desgràcia és diferent. El contingut és molt espès i, a més, es pot mesclar i amuntegar. El que hi ha a dins sol ser el mateix per a tothom. Així com puja el nivell de patiment, ens veiem inversament disminuïts.

-I si sura, mon pare, també es difumina?

-No, ni tan sols quan vessa! Regalima fins que s’escampa per la taula, s’acaramulla i sobrepuja per l’exterior del vidre fins a fondre’s amb l'interior.

-I què passa llavors?

-Tot plegat canvia de color. Apareix un vermell lluent i la persona solidàriament cedeix la seva quota d’oxigen a tercers. Es coneix vulgarment com a «llei de vida».

-Ah... Ara pens que tens molts súbdits al regne i que, per tant, són molts tassons que depenen de tu. Cada vegada que diposites una gota dins un dels teus repercuteix a molta gent.

-Sí, però de vegades aboc la gota dins el blanc.

-No, no, mon pare, m'has dit que el blanc només t'aprofita a tu! En canvi, al negre, hi veig moltes possibilitats que faci patir milions de persones. Record també que un dia em vares assegurar que eres com la cúspide d'una piràmide: que una passa teva a la base de la figura —«cabrum», crec recordar que deies—, com un pèndol li suposava desplaçar-se milers de quilòmetres... Pensant-ho bé, pot ser que una gota al teu blanc suposi milions de gotes «una per tassó» negres als súbdits? I, a la inversa: una gota al teu negre podria representar milions de gotes als tassons blancs dels súbdits?

-Saps què et dic?, que si penses tant en els altres mai no arribaràs a ser un bon governant. A veure si encara hauré de modificar la Constitució... Ta mare et va encrostar molt malament. Flonjo, més que flonjo! Has vist el teu tassó blanc buit del tot i et fots a plorar... Au, anem per feina, que també m’has buidat de cop el meu blanc. Agafa els tassons i vine amb mi, que tenim una guerra per guanyar!

-Em fas por, mon pare.

-Si només fos a tu, estaríem ben arreglats...

Jaume Pla Forteza. Inspector de Policia Local jubilat