Fa uns anys que em vaig donar de baixa del Whatsapp (Guasapo, com diu ma mare). És una història massa llarga per a ser interessant relacionada amb un tema (no m’hi volen). No passa res, m’estalvia molt de temps de sortir de grups (i ja tenc el compte de Telegram que me basta i me sobra).

El cas és que el meu home tenia una porada que em perdés les notícies del grup amb qui quedam de tant en tant per menjar plegats. No hi ha por, ell m’avisa. M’assabent de tot, dels missatges del grup, dels acudits i dels vídeos (a tot volum). Ara, l’han afegit a un on el noranta per cent dels integrants és feixista, i això també m’ho he de menjar amb patates (jo que els tenc bloquejats de per tot, mira tu). Segons el dia, i sobretot al principi, em feia gràcia com a experiment sociològic: Era una explicació empírica de com la gent normal sempre repeteix les mateixes consignes. Persones que no entenen un titular, fent juxtaposició de lemes tendenciosos per a un fi comú: expandir odi i guanyar vots. Fins aquí, ho puc entendre. El que ja em sorprèn més és com el meu home arriba a estar d’acord amb segons quines fal·làcies. No vos enganeu, el meu home és una persona intel·ligent, però peca d’innocent en segons quins àmbits (com jo en uns altres).

Durant una època, mig de bromes, mig seriosament, l’adoctrinava en les bones pràctiques amb els mitjans de comunicació, ja sabeu «No te creguis res del que surt per sa tele», «Si lo primer que penses és “això sembla mentida”, possiblement ho sigui», «Llegeix premsa estrangera que no sigui d’España». No sé què ha passat, però, perquè jo he perdut la paciència (amb els vídeos que rep) i ell comença a defensar alguna postura indefensable per una persona.

Una de les raons per les quals no sofresc els vídeos de fatxes, és perquè normalment no em basta el temps per explicar les beneitures que es diuen, comprovar les que no sé i en especial: no es poden contestar. És una tècnica, ho sé: inundar tot el canal comunicatiu amb mentides que no importa si no són certes o no perquè queden. No per res ens en fotem del «Ni machismo, ni feminismo» però és un lema que ha quedat, per molt que repetim que és un fals argument perquè el feminisme ja és igualtat. Dóna igual. Què ens podem esperar de gent que reenvia alertes de persones perdudes fa deu anys (i d’altres continents) per si les hem vistes? Escolta, en el millor dels casos, ja l’han trobat i ha tengut un bon funeral perquè tenia noranta anys quan es va perdre, avui en faria cent.

He pensat tramar un pla pèrfid i ben ordit (he hagut de cercar-la aquest sinònim de maquinar) i tractaria d’enviar vídeos i porqueries al meu home com a contestació al dels seus amigotes. Què envien un acudit masclista o els dels voxers aquells? Contestar amb un vídeo porno gai. Hi ha només un problema i és que hauria de començar a mirar-ne i em fa molta versa. Així que per ara, l’únic que puc fer és bloquejar-los, abaixar el volum del telèfon del meu marit i esperar a no haver d’emigrar quan el Rotlo Valear guanyi. Tenia una maleta grossa jo per qualque banda, no?

Aman Nòlem (ell/això)

No, no és pitjor una dona masclista.

No, en Putin no és comunista.

No, no posen res rar als tampons per afavorir el sagnat.

No, no has de reenviar cap missatge perquè Guasapo sàpiga que existeixes.

No, menjar pollastre no et fa gai.