Per motiu d’estudis, enguany no som al poble i em veig obligat a escriure des de molt enfora. Tanmateix, hi tenc el cap i el cor. Ara que les coses van maldades, voldria ser-hi més que mai. Sempre he apreciat la vida al màxim quan el poble no és una bassa d’oli. En aquest sentit, alguns dels meus millors records d’infància són de quan ens plantàrem contra el 2n cinturó amb què PP i UM volgueren trossejar Son Sardina. Vet aquí la meva (i no només meva) primera gran experiència de lluita política; per cert, profundament educativa en termes mediambiental —ho dic, especialment, per aquells que deien que els pares de l’escola que hi involucraren els fills només adoctrinaven. D’alguna manera, i si salvam les distàncies, el darrer mes m’ha transportat a aquells temps. Si llavors els llops es veien venir d’enfora, concretament des de la bancada de la dreta, ara es presenten vestits d’ovella, suposadament des de l’esquerra. Suposadament i prou, perquè amb la proposta del Pla General s’han tret la disfressa. Escric aquesta carta als companys i companyes de vida, d’esbarjo i de lluites veïnals de Son Sardina i de sa Garriga amb la intenció de remarcar de nou dues qüestions que són a la vista de tothom i, ja que hi som, encetar-ne una de més incòmoda i reflexiva, avui potser no tan evident però imprescindible pel nostre demà com a poble.
La primera qüestió és per denunciar l’especulació immobiliària i la destrucció mediambiental que, maquillades de lluita contra el canvi climàtic i construcció d’habitatge social, promou el Pla General de l’ajuntament. Les polítiques verdes de la regidoria d’urbanisme (MÉS) ens volen reduir a dormitori del centre de Ciutat amb blocs de pisos de més de tres altures, aparcaments dissuasoris de 900 places i equipaments universitaris que tendrien interès al campus de la UIB però no en tenen cap al bell mig del poble. Bàsicament, perquè provocarien la intensificació de processos de gentrificació (augment de lloguers i preu de vivenda, substitució de comerços, expulsió de població, etc.) que ja colpegen la ciutat i Son Sardina, i perjudicarien les xarxes veïnals que tant ens ha costat de bastir. Tot plegat, envaint àmplies zones de sòl rústic sense que cap d’aquests nous construïbles es dediqui a solucionar la manca de serveis i d’espais comunitaris que patim. Arribats aquí, tothom que es considera d’esquerres i ecologista hauria de considerar si votar a PSOE, MÉS o Podem és trencar amb el model de ciutat del PP si quan en tenen l’ocasió actuen amb idèntics fons i formes. Per desgràcia, el despropòsit urbanístic just és la punta de l’iceberg d’una legislatura marcada per promeses incomplertes (ni rastre d’obres a Pere Sans Garau!) i deixadeses com la de la regidoria de Participació Ciutadana amb el casal i la biblioteca del poble, que hauria acabat en desnonament si no hagués estat per les mobilitzacions dels Joves de Son Sardina, l’associació de veïnats i tothom que s’hi sumà amb concentracions i pancartes. Aprofit l’avinentesa per recordar que des de Cort encara no ens ha donat cap prova escrita de què aquests serveis no perillen.
Amb la segona qüestió vull posar en perspectiva i recolzar tota la legitimitat de la lluita de tots els veïnats que han decidit passar de la queixa a l’acció. La de l’associació de veïns, que tot col·laborant amb afectats que demanaren ajuda ha presentat al·legacions integrals (agradaran més o menys, però tenen la voluntat de contenir la megaurbanització de la regidoria d’urbanisme); la de grups de veïnats, com per exemple els de Lau i Franc, que han organitzat recollides de signatures; la de la nova plataforma Salvem Son Sardina, que agrupa gent molt diversa i feu una concentració —hauria volgut ser-hi!— que recollí indiscutiblement el sentir popular contra els plans de l’ajuntament. Tot plegat, va més enllà del malestar contra el Pla General i és resultat d’anys d’abandonament municipal i de projectes i pressuposts "participatius" que no arriben enlloc, com ara les millores al passeig i als parcs que se’ns concediren i encara esperam. Per aquest ajuntament, la participació consisteix exclusivament en què els veïnats gestionem responsabilitats que pertoquen a polítics que pagam de la nostra butxaca. Una estratègia que, d’altra banda, els hi va la mar de bé per tenir associacions de veïnats i col·lectius de barri enfangats en la gestió burocràtica. Així eviten que tenguin forces per la reivindicació i, a més, els hi carreguen morts que són responsabilitat última de la mala gestió de Cort, com ha passat fa poc amb el tema de l’asfaltat de carrers. Però cada vegada som més els que avorrim aquesta farsa "participativa". No volem participar i prou, volem decidir i decidirem el nostre futur!
Fins ara, i de moltes maneres, Son Sardina ha dit no al Pla General! Però si realment volem capgirar els plans de l’ajuntament, hem de ser molts més, i ben organitzats. Seguidament —aquesta és la qüestió incòmoda i complexa— voldria obrir la reflexió sobre com podríem fer-ho. Indubtablement, hi ha una gran majoria de sardiners, sardineres, garriguers i garrigueres que rebutjam el projecte de Cort. Per això, i perquè la qüestió urbanística està d’actualitat, hem d’aprofitar l’ocasió per acompanyar una oposició contundent amb un debat veïnal ampli a través del qual acordem les nostres prioritats col·lectives: el poble que volem. Aquest procés de decisió demanda, en primer lloc, aglutinar i donar forma a les diferències internes. Moltíssima gent pensa que l’associació de veïnats no ha obert aquest debat quan tocava, entre els quals jo mateix, que he recolzat la junta però alhora he estat molt crític. Fins al punt que, com que els Joves no compartíem la seva decisió de no comunicar al poble el drama que s’acostava fins després que tancàs el termini d’al·legacions, decidírem comunicar-ho nosaltres. Ara bé, que les coses s’han fet malament no vol dir que la junta actuàs en contra del poble o, encara més absurd, que els seus membres —jo, tot i que des de la distància, en som vocal!— vulguin emprar el Pla General per lucrar-se. Això sí, el fet de no obrir les al·legacions a debat general han generat una indignació totalment comprensible que jo mateix compartesc. Però més enllà dels errors estratègics, les diferències entre qui exigeix un creixement limitat per fer millores, com l’AV, i qui demana un creixement zero o mínim, tenen un punt on trobar-se: la idea compartida de què el futur de Son Sardina s’ha de decidir des de Son Sardina, amb un pla propi, no des d’un despatx de Cort. I si aquestes postures crítiques però diferents no es troben i s’articulen d’alguna manera, l’ajuntament aprofitarà la divisió en favor seu, com ja fa quan deixa caure que a Son Sardina ens oposam al Pla General perquè no volem habitatges de protecció social, el que és una gran mentida. Si l’ajuntament fos valent com diu, abans de construir regularia el preu del lloguer o el nombre de pisos buits dels grans tenidors! Enfront d’això, crec que la millor recepta és posar en diàleg totes les visions de futur que hi ha al poble i, sobretot, substituir els petits comitès per espais de debat més assemblearis i més integradors que els que hem tengut fins ara. La plataforma Salvem Son Sardina és una molt bona notícia en aquest sentit i pot ser un espai ideal si aconseguim que tothom hi tengui veu i cabuda. Jo estic segur que serà així! Al cap i a la fi, tots hem de fer autocrítica, un més i uns manco, perquè vetllar pel poble és responsabilitat de tots els veïns, i tots ens hem relaxat. Per això ara hauríem de ser tots, i com més ben organitzats millor, els que defensem Son Sardina contra qui planteja l’amenaça: la regidoria d’urbanisme, l’ajuntament de Palma.
Per acabar, amb la intenció de donar ales al debat que tanta falta ens fa, exposaré la meva postura, que no és exactament ni el creixement limitat de l’AV ni el creixement zero de Salvem Son Sardina, sinó una més entre la multitud de propostes que hi ha al poble. Pens en una mínima modificació de l’ordenament urbanístic que generi els canvis justos pels espais i serveis comunitaris que tant ens manquen o d’altres que han quedat petits. Per començar, una plaça verda cèntrica que articuli la vida del poble al carrer Passatemps, amb un edifici multifuncional que contengui una biblioteca i un casal a l’alçada de les nostres necessitats, així com una zona esportiva pública, a l’estil de pistes de bàsquet i futbet pel jovent. Com ha fet patent la pandèmia, l’escola i el centre de salut queden petits i cal afrontar aquests reptes amb nous equipaments de què ara com ara no disposam. També és imprescindible revisar la trama viària per arreglar alguns punts conflictius del poble i fer una connexió vianant i ciclista segura entre Son Sardina i Sa Garriga. A més, consider un error que la majoria d’habitatges de protecció oficial es construeixin als barris més marginats, perquè això no fa més que concentrar i accentuar la pobresa a la ciutat. La presència d’alguns d’aquests habitatges a Son Sardina, que haurien de respectar els límits constructius del poble i ser molt limitats, ni seria negativa ni trencaria cap realitat suposadament idíl·lica. Perquè, per molt que els sembrats i els ametllers que ens envolten ho puguin dissimular, Son Sardina no és un lloc idíl·lic. Tenim greus problemes de serveis, de lloguer, de mobilitat, d’aigües, de contaminació, etc. Per això és important criticar el Pla General al complet, no només des del localisme, perquè moltes de les coses que ens afecten són problemàtiques que compartim i que només podrem solucionar si teixim complicitats amb altres barris i pobles de Palma.
