La carrera d’infermeria és, d’ençà de 2008, un grau universitari de quatre anys, un temps durant el qual els qui opten per aquesta professió cursen 240 crèdits de formació, el mateix que altres carreres com dret, periodisme, biologia, economia o psicologia. Tanmateix, la diferència és que les infermeres, quan aconseguim una plaça a l’administració pública, accedim al grup A2 enlloc de a l’A1, contràriament als economistes, advocats, físics, psicòlegs o periodistes, per exemple, que estan adscrits al grup A1 amb la mateixa titulació.
Aquesta injustícia històrica representa discriminació evident cap a una professió majoritàriament exercida per dones que durant tota la pandèmia portem patint, sofrint i treballant sense descans, dedicant el nostre esforç i salut, arriscant i deixant, en molts casos, fins i tot la vida. El nivell professional ve determinat per la titulació en la mateixa mesura que ho fa per a les professions que sí que estan dins l’A1. El nivell de responsabilitat les infermeres no es posa en dubte, doncs no hi ha major responsabilitat que la que suposa tenir cura de la salut del poble o de les vides humanes que tenim a les nostres mans.
Les conseqüències que patim afecten al nostre desenvolupament professional i al salari que rebem, impedint-nos l’accés a determinats llocs de feina dins de l’àmbit de la sanitat. Així, mentre un economista, un advocat, un físic o un psicòleg poden ser gerents d’un hospital, una infermera n’està privada, malgrat estar preparada i qualificada per ocupar el càrrec, tenir les competències de gestió i tenir un títol universitari totalment equiparable als de la resta.
Per això, les infermeres de les Illes Balears fem una crida per lluitar contra una normativa obsoleta i un greuge directe a la nostra professió –un més, encara– després que, durant aquesta pandèmia, la responsabilitat i les competències de les infermeres d’aquest país hagin quedat fora de cap dubte.
Portam gairebé dos anys tenint cura de pacients, salvant vides i essent responsables de la campanya de vaccinació més important a la qual s’ha enfrontat el món sota unes condicions
totalment desastroses en què ens hem posat en risc pels pacients i en què hem estat la professió sanitària que més contagis ha patit, en haver treballat durant molts mesos sense la protecció adequada. Hem suat, plorat i perdut companyes, tot per pal·liar l’efecte del virus i, així i tot, portam tretze anys sense ser considerades com ens mereixem i essent maltractades a nivell administratiu, laboral i psicològic per l’IBSalut.
El poble que feia mamballetes des dels balcons i, fins i tot, un premi princesa d’Astúries, entre molts altres reconeixements, han estat testimonis del valor que tenim les infermeres. La societat és conscient que no mereixem aquest greuge comparatiu. Mentre això passava, l’administració pública ha quedat enrocada en el passat i no ha adaptat la seva organització interna a la realitat actual.
Fins al 2008, les infermeres teníem un títol de diplomatura universitària, una situació que ja era molt injusta atenent al nombre d’hores que passàvem a la universitat en tres anys, sumant les classes i les pràctiques, que superaven el de moltes llicenciatures com dret, per exemple. Quinze anys després i mentre la societat reconeix la nostra professionalitat i responsabilitat, l’administració pública viu donant l’esquena a la realitat i considerant-nos professionals de segona, i això no ho podem tolerar ni un sol dia més.
Les infermeres exigim a tots els col·legis d’infermeria que pressionin als diferents governs i administracions per ser incloses al grup professional A1 i que se’ns deixi de tractar com a personal de segona categoria.
Només demanam el que és just, el que ja tenen altres carreres amb la mateixa o menys responsabilitat. Hem de fer-nos sentir i començar a recuperar els drets que se’ns deuen des de ja fa molts anys.
