L'any 1986 jo tenia un Vespino. Quan pens amb la quilometrada que vaig fer amb aquell fràgil vehicle, em faig creus de com encara som viu. De fet, el vaig utilitzar per moltes altres funcions, com per exemple per traginar un poal amb cola, una granera i un bolic de cartells contra l'entrada a l'OTAN (Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord) per part de l'estat espanyol.

Les condicions eren dures per qui ens oposàrem amb tenacitat a la incorporació del nostre poble a aquella, aquesta, organització militar. Ho eren tant que record com en sa nit, després d'haver aferrat una dotzena de cartells per defensar OTAN NO i donar la volta pels carrers per comprovar com havien quedat, em trobava amb un empleat municipal, en Paco (bona gent i amb qualitats d'altres capacitats) les anava desferrant. Li vaig dir, “erò que fas Paco?”. “Ei... m'ho ha manat es batle”. El batle en qüestió era del PSOE, del mateix partit d'un tal Felipe Gonzalez, president del Govern espanyol, organitzador i manipulador de cinisme excels per dirigir la voluntat dels votants a OTAN SI.

La pregunta era:

“El Govern considera convenient, per als interessos nacionals, que Espanya romangui en l'Aliança Atlàntica, i acorda que aquesta permanència s'estableixi en els següents termes:

• 1r. La participació d'Espanya en l'Aliança Atlàntica no inclourà la seva incorporació a l'estructura militar integrada.

• 2n. Es mantindrà la prohibició d'instal·lar, emmagatzemar o introduir armes nuclears en territori espanyol.

• 3r. Es procedirà a la reducció progressiva de la presència militar dels Estats Units a Espanya.

Considera convenient per a Espanya romandre en l'Aliança Atlàntica en els termes acordats pel Govern de la Nació?”

Jo hi veia moltes raons per votar NO, aquesta és una: Estats Units va promoure el 1949 l'aliança dels Països anomenats occidentals, per fer front a una possible agressió de la Unió Soviètica, qui alhora va organitzar el 1955 l'anomenat Pacte de Varsòvia per a contrarestar aquella, amb la consegüent escalada militar i d'armament nuclear entre els dos blocs, la plena guerra freda. Espanya, feixista, a pesar de permetre bases i exercicis militars americans al seu territori a canvi d'un reconeixement dels Estats Units i òrbites d'aquest, no va ser tenguda en compta en primera instància, però tot d'una que es va organitzar la lampedusiana i sempre modèlica transició espanyola... pels segles dels segles... s'hi va incorporar, el 1982. Aleshores encara hi havia a l'estat una esquerra mobilitzada, esperançada en el futur, el PSOE la va desenganyar aviat.

Sense formar part explícita de cap dels dos bàndols, el 1979 es formà el Moviment dels Països No Alineats: «La independència nacional, la sobirania, la integritat territorial i la seguretat dels països no alineats en la seva lluita contra l'imperialisme, el colonialisme, el neocolonialisme, la segregació, el racisme, el sionisme, i tota forma d'agressió estrangera, d'ocupació, de domini, d'interferència o d'hegemonia de part de grans potències o de blocs polítics» i la solidaritat entre els pobles del tercer mon.

La sobrada experiència durant aquells anys ens ensenyava que Estats Units per una banda organitzava colps d'estat, guerres civils i dictadures arreu i la Unió Soviètica impedia la llibertat de les nacions baix la seva influència i envaïa territoris com l'Afganistan. Tot sense menysprear les descolonitzacions sagnants i ocupacions de fet, dels països europeus arreu d'Àfrica o la tolerància a Europa mateix, amb la dictadura franquista i la seva modèlica transició.

Per tant en aquell referèndum, per raons polítiques, geoestratègiques, antinuclears, ideològiques, pacifistes, antimilitaristes i de classe... el meu vot era No a la guerra, OTAN no.

Una altra raó per votar “no”, quedava ben clara a l'encapçalament de la pregunta: “El Govern considera convenient, per als interessos nacionals, que Espanya romangui en l'Aliança Atlàntica...” que evidentment no coincidien ni ho fan, amb els interessos de sobirania i autodeterminació de Mallorca i de la resta dels Països Catalans.

No cal dir que ni Espanya, ni l'OTAN, ni Europa varen respectar la clara voluntat negativa a formar part de l'organització militar de dues nacions, Euskal Herria i Catalunya, de la mateixa manera que no respecten encara el seu dret d'autodeterminació. Cap lliçó de democràcia i de respecte a la sobirania dels pobles poden donar.