cielo claro
  • Màx: 21.13°
  • Mín: 13.08°
22°

El descobriment de Déu

Com Amèrica i com la física quàntica, i com tants i tants d’altres indrets geogràfics i valors essencials de la matèria i de l’esperit, l’home no els ha creat ni els ha inventat, sinó que els ha descobert. El mateix passa amb Déu. És evident que l’home no pot inventar Déu, com no pot inventar Amèrica ni la física quàntica, sinó que tant una cosa i una altra, les descobreix quan les descobreix. No les descobreix viatjant com Cristòfol Colom, ni investigant en un laboratori científic com Max Planck, sinó que ho fa mitjançant el pensament, la meditació, la fe, la lectura i l’art. La poesia! La poesia sigui tal volta la descobridora de tot el que és diví!

Estic repassant l’obra de Luis Alemán Mur, amb qui em trobo sempre amb bona companyia lectora i cogitativa. És un autor que escolta tothom i, al final, és ell qui pren la seva decisió. És una persona molt personal. Crec que aquesta és la resposta a totes les nostres preguntes: que cadascú de nosaltres decideixi per si mateix. Això sí, després d’informar-se exhaustivament i d’escoltar d’on ve el vent. Després, quan s’ha informat de tot i ha escoltat tothom, està en condicions d’anar on vol. Però no té on anar. No té on anar perquè no hi ha enlloc on anar. Només pot anar dins ell. Això és tot el que hi ha. No hi ha res més. Per infinit que sigui tot, per il·limitat que sigui el món, només hi ha una cosa absoluta: el nostre interior. I és allà on anem a cercar Déu. Anem allà perquè no hi ha res més on anar. Cal que torni a parlar en primera persona. No n’hi d’altra. En primera persona, Déu és qui em fa feliç. No busco a Déu, sinó la felicitat. Déu, per mi, és la felicitat. No la puc buscar fora si la porto dins. Dins mi hi ha la totalitat de l’existència. Tota la bondat i tota la maldat. Però també hi ha la consciència, la capacitat de destriar el que és bo del que és dolent. On em trobo bé? Em trobo bé amb allò que em trobo bé. On em trobo malament? Em trobo malament amb allò que em fa mal. Son dues evidències tan grans que no semblen certes. Segueixo avançant amb la meva caravel·la terrestre. Rebutjo el mal i m’abraço al bé. No és un trajecte gaire difícil. Jo mateix m’espanto de que tot em resulti tan senzill i explícit, tan intel·ligible. Però no sé com, vull experimentar també la resta. I així em passo la gran part de la meva vida. Quina estupidesa! És com si Colom hagués rebutjat el Nou Món que havia descobert perquè li semblava massa bell, massa agradable. I hagués seguit el seu viatge entre tempestats i grans onades. Quin viatge més accidentat i funest! Quina vida més malaurada!

Déu és la felicitat. Déu és la bondat. L’alegria. El passar gust de viure. És de bojos no buscar-lo, no voler-lo descobrir. Seria igualment de bojos no retenir-lo. Seria de bojos no voler estar amb Déu, el que fa possible la nostra pau i el nostre benestar. No l’hem creat nosaltres, ell ja hi era: només podem evidenciar-lo. Igual que Colom quan va evidenciar Amèrica. Déu ja hi era. Amèrica ja hi era. Immensos tresors i immenses circumstàncies i diversions l’estaven esperant!

Però, però... Perquè hi ha d’haver sempre tants d’emperons? Tantes contrarietats? Tants obstacles? Malgrat tot, Colom i els seus allí es quedaren. Cosa que no fem sempre nosaltres quan descobrim la veritat i el gaudi. Per què? Aquí es troba la qüestió de tot plegat. Per què no conformar-nos i acceptar el millor de la vida, el millor de la nostra vida interior?

Jo em puc posar com exemple. El millor, perquè som el que més em conec. Em conec perquè no sé qui soc. Però he dedicat molt de temps a la recerca de Déu. Com Copèrnic i Galileu, jo sempre he volgut saber la veritat, aquesta veritat que penso que és Déu. Però l’únic que he trobat ha estat no saber res. I així i tot, sé massa per saber tan poc. Vull saber què o qui fa possible aquesta ignorància. Qui és Déu? On és? Intueixo, penso, imagino, crec, cerco i recerco, investigo, furgo, compulso, busco i re-busco. Res. He arribat a la conclusió de que no sé res en aquest terreny. La millor guia que he tingut i que tinc al meu abast, és el millor llibre de la Humanitat, el que narra la vida de Jesús: el Nou Testament. Ara mateix encara penso que és així, que no s’ha escrit mai per mans humanes cap llibre més important i transcendent que aquest. Però hi ha, i hi ha hagut tants intèrprets i tantes interpretacions que jo m’he fet un garbuix mental. Això diu també Alemán Mur. Ell és molt crític amb l’Església Catòlica i amb totes les esglésies, justament per això: per l’absurda interpretació i manipulació de la vida de Jesús contada als quatre evangelis. És terrible! Com pot ser que els que es postulen per fer-nos savis i feliços ens destrossin les nostres vides des del mateix moment que mostrem al món el nostre caparró?

Sí, això és cert. Amb els anys, a més del meu interior, he descobert que existeix un verb molt útil per a fer descobriments essencials: simplificar. L’evangeli de Jesús és una simplificació del gran misteri diví. Cal llevar d’enmig tota mena d’andròmines inservibles que no fan altra cosa que fer-nos ensopegar en el nostre camí. La vida no és tan complicada, son els nostres enemics qui ens la compliquen. No els fem cas, no els saludem, no els mirem. Anem a la nostra. És la felicitat el nostre objectiu. Cadascú sap com i quan ha d’actuar per assolir la seva meta. Dominar, obligar, forçar, etcètera, tots aquests son verbs que ens impedeixen viure com fills de Déu, el que som, ho digui o no ho digui el Vaticà i tots els seus ministres envellutats. A Cristòfol Colom li passà el mateix: es va trobar bé a la terra que havia descobert, però ho va dir als espanyols i aquests ho desbarataren tot. El que era un paradís es va convertir en una selva.

Jo ho començo a tenir clar. No em barrejaré amb litúrgies estúpides ni faré cas de paraules nècies. No vull complicar-me la vida. No vull que el meu paradís personal es vegi envaït per lleis, encícliques, decrets i manaments contraris al sentit comú, a la meva natural manera de ser, la que va eixir d’un pare i una mare que sabien de què anaven.

Penso humilment que quina poca vergonya que, un home fet de la meva mateixa substància, s’atreveixi a dir-me que coneix més bé el meu interior que jo mateix i m’obligui a fer el que ell vol i jo no! Això és molt mal d’empassar. Parafrasejant Augusto Monterroso, podem dir que “quan l’home va néixer, Déu ja hi era, i quan l’home va morir, Déu encara era al mateix lloc”.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.